Quinze anys de l’Escola de Música

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Catalunya no és un país amb una tradició sòlida d’ensenyament instrumental com ho és, per posar un exemple, el País Valencià, que amb les seves bandes simfòniques gaudeix d’una magnífica escola d’instruments de vent. La tradició, però, no s’estableix tota sola, és necessari que algú es decideixi a fer una cosa en un lloc i en un temps determinat, per tal d’establir-la. Per això, i amb el desig d’aportar un gra de sorra per arribar a corregir aquesta tendència i oferint la possibilitat d’aprendre lectura musical, clarinet, flauta travessera, violoncel i violí, l’octubre de 1988 obria les seves portes l’Escola de Música d’IPSI, que perseguia, com objectiu prioritari, la creació d’una orquestra escolar en un termini mitjà.

Per tal de promoure l’interès dels alumnes vers instruments menys populars que el piano i la guitarra, s’oferien només els instruments citats,a càrrec de només quatre professors, que van començar amb el nombre d’alumnes següent:
Flauta: 7 alumnes
Violí: 10 alumnes
Violoncel: 2 alumnes
Clarinet: 4 alumnes
Lectura musical: 23 alumnes
Amb el pas dels anys, mentre que alguns instruments augmentaven el nombre d’alumnes, alguns, com ara el violoncel, es quedaven sense clientela i, d’altres, com el piano i la guitarra, degut a la demanda popular, es feien, amb molt èxit, un lloc dins els instruments. L’any 2003, quinze anys més tard, alguna cosa ha canviat.

Actualment la plantilla docent està integrada per vint-i-dos professors i els alumnes que estudien els diferents instruments són:
Violí: 35
Guitarra: 25
Flauta: 19
Clarinet: 3
Piano: 97
Violoncel: 0
Percussió: 29
Iniciació al teclat: 15
Lectura musical: 76
Conjunts corals (Bartók 1 i 2, Kodály, Mozart, Corelli i Vivaldi): 200
En total 223 alumnes d’un total de 1500 que té IPSI, practiquen algun instrument, la qual cosa vol dir que un 15% de la nostra població escolar és afeccionada a la música i dediquen part del seu temps a l’aprenentatge instrumental.

El sistema d’ensenyament dels diferents instruments admet la possibilitat de classes en grup i classe individual. L’ensenyament en grup, necessàriament menys intens que l’individual, afegeix el factor de motivació i de competició amb el grup classe, la qual cosa és important al principi de l’aprenentatge instrumental.

L’Escola de Música presenta els seus alumnes als exàmens de The Associated Board of the Royal Schools of Music, entitat britànica que des de fa més de cent anys porta a terme un sistema d’avaluació a càrrec de destacats professors i professores de nivell internacional, que es desplacen als diferents centres d’arreu del món que volen ser examinats. Cal fer constar que IPSI fou el primer centre de tot Catalunya que va començar aquest sistema, l’any 1990, que ha estat adoptat per moltes escoles al llarg d’aquests darrers anys.

El Cor Vivaldi al Liceu
El Cor Vivaldi ha estat contractat pel Gran Teatre del Liceu per a la producció de l´òpera de G. Puccini, Tosca. Dirigida pel mestre italià Giuliano Carella i amb direcció escènica de Robert Carsen, el Cor, dividit en dos grups que s’alternaran a cada funció, serà present a les més de vint representacions que, durant els mesos de novembre i juny, tindran lloc al coliseu de la Rambla. A aquesta primera col·laboració amb el Liceu, li seguirà l’enregistrament en DVD de dibuixos animats d’una òpera del compositor txec Leos Janacek, La guineu astuta, que serà enregistrada en català i castellà.
Tosca és, sense cap mena de dubte, l’òpera favorita del gran públic. És just que sigui així, perquè probablement en cap altre títol es combinen tantes emocions diferents: amor, odi, intriga, dolor, passió, orgull…
Basada en una obra teatral de Sardou, Puccini en va obtenir els drets per fer-ne una versió operística mitjançant els seus inseparables (i soferts) llibretistes Illica i Giacosa.
L’obra que se situa a Roma, a les acaballes del segle XVIII, narra la història d’un pintor (Mario Cavaradossi) partidari dels ideals de la Revolució Francesa, que decideix ajudar a fugir a l’excònsul de la República Romana (Angelotti). El contrapunt d’aquesta acció és portat per Floria Tosca, cantant i amant de Cavaradossi, que a la vegada és desitjada pel malvat Baró Scarpia, cap de la policia i enemic declarat dels revolucionaris. Al segon acte, Scarpia, que ha detingut i torturat Cavaradossi, ofereix la vida del pintor i la llibertat a Tosca a canvi dels seus favors, però, en arribar el tan esperat moment, Tosca s’apodera d´un ganivet i apunyala el malvat. El tercer acte ens presenta Cavaradossi al Castell de Sant Angelo, on espera ser afusellat.
Tosca hi acudeix amb els papers signats pel Baró i li explica que el seu afusellament serà simulat (tal i com van fer amb el Comte Palmieri, li ha dit Scarpia), i que després podran fugir junts. Confiat, Cavaradossi és conduït al pati del castell on l’espera el piquet d’execució. El pintor cau afusellat, i en el moment que Tosca s’aproxima per tal de fer-lo aixecar, descobreix horroritzada que l’afusellament no ha estat simulat i ara Mario és mort (pobre Palmieri, si va patir la mateixa sort que Cavaradossi!). En sentir els crits dels ajudants de Scarpia que han descobert la mort del seu cap, Tosca, desesperada, no s’ho pensa dues vegades i es llença al buit des de la torre del castell, després d’invocar la justícia divina.
Considerada com l’òpera perfecta per la seva durada, pel seu argument, per les seves àries i per l’extraordinària música que Puccini va concebre, la part reservada al cor infantil és reduïda, i se centra en només dues escenes relativament breus:
La Cantoria, que celebra, juntament amb el Sagristà -encarnat en aquesta ocasió pel veterà Alfredo Mariotti, cantant de 75 anys!- l’aparent derrota dels exèrcits napoleònics i el fastuós Te Deum que culmina el primer acte.
Malgrat la durada de les seves intervencions, el Cor Vivaldi ha hagut de dedicar un munt d’hores en aquesta producció: assaig amb piano, amb el director, només per la música, assaig per a l’escena només amb els registes, assaig amb orquestra sense escena, assaig amb vestit, sense vestit, maquillatge…
La present versió és dirigida pel distingit mestre italià Giuliano Carella, mentre que l’escena porta la signatura del canadenc Robert Carsen, el qual, seguint la tradició imposada en aquests darrers anys pels directors d’escena, canvia els llocs d’acció. Així, per exemple, al primer acte, que segons Puccini passa a l’Església de Santa Andrea della Valle, situa l’acció en una platea de teatre on un pintor pinta una madonna (?).
Al segon acte, que segons el compositor succeeix al Palazzo Farnese, l’acció té lloc al darrera del teló del teatre.
Finalment, al tercer acte, el Castell Sant Angelo és aquí substituït per un escenari de teatre, i quan Tosca es llença al buit, aquí es llença al fossar de l’orquestra! I pensar que no fa gaires anys, els directors es negaven a dirigir davant del més petit canvi escènic (Toscanini va estar a punt d’abandonar una funció, perquè a l’òpera Falstaff, de Verdi, el protagonista no cantava al lloc exacte que havia indicat el compositor!!)
Avui en dia, la situació és la contrària: el director d’escena té molt poder i sovint les seves decisions són arbitràries i tenen molt poc o gens a veure amb els desitjos, expressats a bastament, pels compositors. Fins i tot, recordem el Turandot de Núria Espert, d’inici del nou Liceu, després de l´incendi, no els tremola la mà a l’hora de canviar finals. Sembla talment que estiguem parlant d’obres diferents, i si són diferents, posats a fer, per què no canviem la música i fem una òpera nova?
A tall d’exemple, les noies del Cor Vivaldi, que ja hem dit que tenen al seu càrrec l’escena de la Cantoria, surten a l’escenari vestides de… ballarines! No cal dir que l’aspecte visual és espectacular, però Puccini parla d’un cor d’escolanets, en una església, no d’un cos de ball!
Malgrat tot, cal remarcar que l’experiència ha estat i és molt positiva per tot el que representa actuar en un gran teatre com el Liceu, a part de poder formar part d’un tot extraordinari en una òpera tan fantàstica com és Tosca. De fet, la col·laboració ha estat tan òptima que per al curs vinent hi ha el compromís de l’actuació del Cor en dues representacions més: Parsifal, de Richard Wagner, i Boris Goudunov, de Modest Mussorsky.

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.
Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca