Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi, integrat per alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi, guanyador de premis nacionals i internacionals, promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora, així com el perfeccionament constant de tots els seus membres a través de la millor música coral.

Notícies Destacades

Quinze anys de l’Escola de Música

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Catalunya no és un país amb una tradició sòlida d’ensenyament instrumental com ho és, per posar un exemple, el País Valencià, que amb les seves bandes simfòniques gaudeix d’una magnífica escola d’instruments de vent. La tradició, però, no s’estableix tota sola, és necessari que algú es decideixi a fer una cosa en un lloc i en un temps determinat, per tal d’establir-la. Per això, i amb el desig d’aportar un gra de sorra per arribar a corregir aquesta tendència i oferint la possibilitat d’aprendre lectura musical, clarinet, flauta travessera, violoncel i violí, l’octubre de 1988 obria les seves portes l’Escola de Música d’IPSI, que perseguia, com objectiu prioritari, la creació d’una orquestra escolar en un termini mitjà.

Per tal de promoure l’interès dels alumnes vers instruments menys populars que el piano i la guitarra, s’oferien només els instruments citats,a càrrec de només quatre professors, que van començar amb el nombre d’alumnes següent:
Flauta: 7 alumnes
Violí: 10 alumnes
Violoncel: 2 alumnes
Clarinet: 4 alumnes
Lectura musical: 23 alumnes
Amb el pas dels anys, mentre que alguns instruments augmentaven el nombre d’alumnes, alguns, com ara el violoncel, es quedaven sense clientela i, d’altres, com el piano i la guitarra, degut a la demanda popular, es feien, amb molt èxit, un lloc dins els instruments. L’any 2003, quinze anys més tard, alguna cosa ha canviat.

Actualment la plantilla docent està integrada per vint-i-dos professors i els alumnes que estudien els diferents instruments són:
Violí: 35
Guitarra: 25
Flauta: 19
Clarinet: 3
Piano: 97
Violoncel: 0
Percussió: 29
Iniciació al teclat: 15
Lectura musical: 76
Conjunts corals (Bartók 1 i 2, Kodály, Mozart, Corelli i Vivaldi): 200
En total 223 alumnes d’un total de 1500 que té IPSI, practiquen algun instrument, la qual cosa vol dir que un 15% de la nostra població escolar és afeccionada a la música i dediquen part del seu temps a l’aprenentatge instrumental.

El sistema d’ensenyament dels diferents instruments admet la possibilitat de classes en grup i classe individual. L’ensenyament en grup, necessàriament menys intens que l’individual, afegeix el factor de motivació i de competició amb el grup classe, la qual cosa és important al principi de l’aprenentatge instrumental.

L’Escola de Música presenta els seus alumnes als exàmens de The Associated Board of the Royal Schools of Music, entitat britànica que des de fa més de cent anys porta a terme un sistema d’avaluació a càrrec de destacats professors i professores de nivell internacional, que es desplacen als diferents centres d’arreu del món que volen ser examinats. Cal fer constar que IPSI fou el primer centre de tot Catalunya que va començar aquest sistema, l’any 1990, que ha estat adoptat per moltes escoles al llarg d’aquests darrers anys.

El Cor Vivaldi al Liceu
El Cor Vivaldi ha estat contractat pel Gran Teatre del Liceu per a la producció de l´òpera de G. Puccini, Tosca. Dirigida pel mestre italià Giuliano Carella i amb direcció escènica de Robert Carsen, el Cor, dividit en dos grups que s’alternaran a cada funció, serà present a les més de vint representacions que, durant els mesos de novembre i juny, tindran lloc al coliseu de la Rambla. A aquesta primera col·laboració amb el Liceu, li seguirà l’enregistrament en DVD de dibuixos animats d’una òpera del compositor txec Leos Janacek, La guineu astuta, que serà enregistrada en català i castellà.
Tosca és, sense cap mena de dubte, l’òpera favorita del gran públic. És just que sigui així, perquè probablement en cap altre títol es combinen tantes emocions diferents: amor, odi, intriga, dolor, passió, orgull…
Basada en una obra teatral de Sardou, Puccini en va obtenir els drets per fer-ne una versió operística mitjançant els seus inseparables (i soferts) llibretistes Illica i Giacosa.
L’obra que se situa a Roma, a les acaballes del segle XVIII, narra la història d’un pintor (Mario Cavaradossi) partidari dels ideals de la Revolució Francesa, que decideix ajudar a fugir a l’excònsul de la República Romana (Angelotti). El contrapunt d’aquesta acció és portat per Floria Tosca, cantant i amant de Cavaradossi, que a la vegada és desitjada pel malvat Baró Scarpia, cap de la policia i enemic declarat dels revolucionaris. Al segon acte, Scarpia, que ha detingut i torturat Cavaradossi, ofereix la vida del pintor i la llibertat a Tosca a canvi dels seus favors, però, en arribar el tan esperat moment, Tosca s’apodera d´un ganivet i apunyala el malvat. El tercer acte ens presenta Cavaradossi al Castell de Sant Angelo, on espera ser afusellat.
Tosca hi acudeix amb els papers signats pel Baró i li explica que el seu afusellament serà simulat (tal i com van fer amb el Comte Palmieri, li ha dit Scarpia), i que després podran fugir junts. Confiat, Cavaradossi és conduït al pati del castell on l’espera el piquet d’execució. El pintor cau afusellat, i en el moment que Tosca s’aproxima per tal de fer-lo aixecar, descobreix horroritzada que l’afusellament no ha estat simulat i ara Mario és mort (pobre Palmieri, si va patir la mateixa sort que Cavaradossi!). En sentir els crits dels ajudants de Scarpia que han descobert la mort del seu cap, Tosca, desesperada, no s’ho pensa dues vegades i es llença al buit des de la torre del castell, després d’invocar la justícia divina.
Considerada com l’òpera perfecta per la seva durada, pel seu argument, per les seves àries i per l’extraordinària música que Puccini va concebre, la part reservada al cor infantil és reduïda, i se centra en només dues escenes relativament breus:
La Cantoria, que celebra, juntament amb el Sagristà -encarnat en aquesta ocasió pel veterà Alfredo Mariotti, cantant de 75 anys!- l’aparent derrota dels exèrcits napoleònics i el fastuós Te Deum que culmina el primer acte.
Malgrat la durada de les seves intervencions, el Cor Vivaldi ha hagut de dedicar un munt d’hores en aquesta producció: assaig amb piano, amb el director, només per la música, assaig per a l’escena només amb els registes, assaig amb orquestra sense escena, assaig amb vestit, sense vestit, maquillatge…
La present versió és dirigida pel distingit mestre italià Giuliano Carella, mentre que l’escena porta la signatura del canadenc Robert Carsen, el qual, seguint la tradició imposada en aquests darrers anys pels directors d’escena, canvia els llocs d’acció. Així, per exemple, al primer acte, que segons Puccini passa a l’Església de Santa Andrea della Valle, situa l’acció en una platea de teatre on un pintor pinta una madonna (?).
Al segon acte, que segons el compositor succeeix al Palazzo Farnese, l’acció té lloc al darrera del teló del teatre.
Finalment, al tercer acte, el Castell Sant Angelo és aquí substituït per un escenari de teatre, i quan Tosca es llença al buit, aquí es llença al fossar de l’orquestra! I pensar que no fa gaires anys, els directors es negaven a dirigir davant del més petit canvi escènic (Toscanini va estar a punt d’abandonar una funció, perquè a l’òpera Falstaff, de Verdi, el protagonista no cantava al lloc exacte que havia indicat el compositor!!)
Avui en dia, la situació és la contrària: el director d’escena té molt poder i sovint les seves decisions són arbitràries i tenen molt poc o gens a veure amb els desitjos, expressats a bastament, pels compositors. Fins i tot, recordem el Turandot de Núria Espert, d’inici del nou Liceu, després de l´incendi, no els tremola la mà a l’hora de canviar finals. Sembla talment que estiguem parlant d’obres diferents, i si són diferents, posats a fer, per què no canviem la música i fem una òpera nova?
A tall d’exemple, les noies del Cor Vivaldi, que ja hem dit que tenen al seu càrrec l’escena de la Cantoria, surten a l’escenari vestides de… ballarines! No cal dir que l’aspecte visual és espectacular, però Puccini parla d’un cor d’escolanets, en una església, no d’un cos de ball!
Malgrat tot, cal remarcar que l’experiència ha estat i és molt positiva per tot el que representa actuar en un gran teatre com el Liceu, a part de poder formar part d’un tot extraordinari en una òpera tan fantàstica com és Tosca. De fet, la col·laboració ha estat tan òptima que per al curs vinent hi ha el compromís de l’actuació del Cor en dues representacions més: Parsifal, de Richard Wagner, i Boris Goudunov, de Modest Mussorsky.

Cor Vivaldi: de Catalunya al Far West

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

L’American Choral Directors Association ( ACDA) organitza, cada dos anys, convencions regionals i nacionals. A cada convenció, hi porten un o dos cors que constitueixen el plat fort, a més d’un munt d’actuacions provinents darreu del país.

El Cor Vivaldi, primer cor de tot l’estat espanyol a rebre la invitació de l’ACDA afrontava, per segona vegada, el repte de saltar l’Atlàntic. Aquest cop, arribaria fins al Pacífic, ja que la gira de catorze concerts (que s’acabarien convertint en vint i dos!) es desenvoluparia als tres estats del nord- est: Washington, Oregon i Idaho. Canviarem de casa i de ciutat a diari: que no ens passi res!
Així les coses,i enmig d’un fred realment hivernal (el dia abans nevava a Barcelona…) vint- i- sis noies, quatre adults i dues periodistes del programa de TV3 Entre línies, volaven, el dilluns u de març, cap a Seattle, via Londres.

Port Orchard, situada en una de les illetes que adornen la costa nord, va ser la primera parada. La primera nit, descans, és clar, però a l’endemà, primer concert. Es nota que els responsables de les esglésies (que boniques, còmodes i acollidores són!) fan el possible per tal que la gent s’hi trobi a gust i ho considerin una segona casa. (Les cases particulars, per cert, són en la seva immensa majoria, summament confortables, encara que prefabricades…). L’acústica, amb tanta moqueta i seients entapissats, és més aviat seca i poc ressonant, la qual cosa es tradueix en més esforç per part dels cantants. La resposta del públic és, però, invariable i constant arreu del país: comencen amb aplaudiments de cortesia, per acabar drets amb una “standing ovation” en el més pur estil americà: com a les pel·lícules!

Freeland, a Widbey Island, seria la segona destinació. La jornada, que havia començat a una hora tan poc civilitzada com ara les cinc, seria intensa. Un primer concert a una de les high schools de la zona obriria la dura jornada.

Una sala plena d’estudiants de quinze i setze anys ens proporcionaria una agradable sorpresa.
El col·lectiu, lluny d’avorrir- se, es comporta com si es tractés d’un públic d’exquisits “connaisseurs”! Callen, escolten i… aprecien la música que els portem! Sorpresos i satisfets per la seva acollida, fins i tot els felicitem i els aplaudim!

Les instal·lacions, per si hi havia dubtes, són d’un altre planeta, amb un auditori extraordinari que es podia augmentar tot fent girar unes aules o una tarima retràctil que converteix l’auditori en sala polivalent, sense mencionar les sales de música, les biblioteques, les aules de cuina… Al vespre, després d’un breu concert en una altra high school, tenim el darrer concert del dia en una bonica església luterana situada al bell mig del camp.

Abans, però, podem tastar la cuina americana, amb un immens “Pot- luck” preparat pels feligresos de l’església. Dues coses ens criden l’atenció: la religiositat intensa del poble americà, que es tradueix en una multiplicitat de cultes que conviuen en aparent harmonia: mormons, evangèlics, luterans, metodistes, catòlics, anglicans… i el sentit de pertinença a una comunitat, realment molt intens. Una tercera cosa ens admira i ens fa preguntar: devem estar en un altre planeta? Des que hem arribat als Estats Units podem respirar amb plenitud: No fuma gairebé ningú! La vida humana és possible als bars i restaurants americans!!

La Jet- lag, però, s’encarrega d’oferir un contrapunt agre a tanta felicitat (sobretot al director del Cor…). No hi ha manera de dormir a les nits, l’horari està canviat i l’estat anímic ho acusa, i molt!
La Grande, una petita ciutat d´Oregon, seu d’una important universitat, serà la nostra pròxima parada. El camí és llarg i hem de passar dos ports de muntanya.

Al segon port, la neu ens obliga a posar cadenes a l’autocar. Arribem amb el temps just de fer un breu assaig i seguidament el concert, que malauradament compta amb poc públic (amb el resultat de sempre, això sí, ja sabeu: aplaudiments de cortesia, “standing- ovation“ a la fi i felicitacions posteriors).
El concert a Boise, capital d’Idaho i seu de la convenció de l’ACDA, tindrà lloc a la preciosa església anglicana de Saint Michael i l’allotjament, passarà a ser, per una nit, en hotel (habitacions grans, llits gegants, tot a la mida americana, oh yeah…). El concert és el més important de tota la gira. Un èxit a la convenció equival a una invitació per a un futur no massa llunyà, mentre que una actuació mediocre es traduirà en una puntada de peu i cap a casa. No serà feina fàcil, ja que al públic s’hi troben els directors de cor que durant el dia assisteixen a les sessions de la convenció. Hi ha certa expectació, encara que, desenganyem- nos, el Cor Vivaldi és totalment desconegut en aquestes latituds i ja se sap que els americans, pragmàtics ells, són fidels seguidors de Sant Tomàs (veure és creure).
El repertori del Cor, integrat per quaranta- sis obres diferents, permet la confecció de programes que canviem cada dia, d’acord amb les condicions acústiques dels auditoris i d´altres consideracions. Amb una part de música per a cor i orgue i una altra de més lúdica amb cor i piano i a “cappella”, la “literatura coral” que portem els crida enormement l’atenció. El resultat, ja el podeu imaginar: aplaudiments de cortesia, crescendo i “standing- ovation” a la fi.

– Això deu ser que sempre ho fan així, no importa qui canti o toqui…
– Doncs, no senyor! Vam poder assistir a d´altres actuacions i no es posaven drets!!
El doctor Gene Brooks, director executiu de l’ACDA i valedor nostre per a la gira americana, que havia conegut el Cor al concurs per al Gran Premi Europeu de Cant Coral de 1999, a Varna, Bulgària, estava exultant:
You have to come again to the States for many more times! (heu de tornar als Estats Units moltes més vegades)

Diem, doncs, com Mac Arthur: Tornarem… però, abans, anem a sopar!
Dissabte ens depararà la possibilitat de fer realitat un somni: consumir a l´americana! Anem a l´anomenat Mall, una gran superfície que permetrà alleugerir les butxaques del personal. Dinar al restaurant de la universitat (quin restaurant, quins edificis, quines condicions…) i a la tarda ens preparem per al concert del vespre, que tindrà lloc a la Cathedral of the Rocks, metodista.
Ja hem comentat com són les esglésies americanes, però la Cathedral of the Rocks sembla un hotel de luxe: orgue impressionant, sofàs, catifes, quadres, “coffee facilities”. Increïble.
A la fi del concert, ens recullen les admirades famílies que han assistit en ple a la nostra actuació. Diumenge, després de dues actuacions als serveis religiosos de l’església anglicana (amb director i organista vestits religiosament per a l’ocasió).
– Això no s´entén…
– Sí, vull dir vestits amb túniques vermelles i blanques, com si fóssim a Cambridge !
…té lloc una visita original. L’antiga penitenciària de Boise, ens espera. Ja us la podeu imaginar, si esteu al dia de pel·lícules de presons. Quanta crueltat… només cal veure les cel·les de càstig, i quin fred que fa a dins dels edificis! El dia acabarà, novament, a la Cathedral of the Rocks, amb la participació del Cor en un “Casual Service” on el que crida més l’atenció és la participació dels feligresos, alguns dels quals van a l’església amb cafè i d’altres begudes (és un costum molt americà caminar bevent el que sigui…).

Contràriament al que passa a l’església catòlica, la dona està perfectament integrada a les diferent confessions i, com a mostra, en els tres serveis religiosos en els quals vam participar, les oficiants eren dones.

Deixem Boise. La ciutat de The Dalles a Oregon és la nostra pròxima destinació.
Seguim el riu Columbia, que, per tal que us feu el càrrec, és com tres o quatre Ebres junts. The Dalles és una ciutat que sembla aturada als anys 50. La high school sembla extreta de Grease, fins i tot esperem trobar- nos el John Travolta i l’Olivia Newton- John!
Zillah (ara ja som als anys 60), a l’estat de Washington, la següent destinació vivaldiana, es troba situada al costat d’una reserva índia.
– Ep, que ara es diuen Natives Americans!
– Ai, sí, és veritat…

Arribat aquest moment, la imaginació del lector que no hagi visitat mai una reserva índia,( vull dir…), el farà pensar en les típiques tendes, les plomes, etc.
Res més lluny de la realitat! Gairebé l’únic tret diferencial és l’existència de casinos de joc que, amb l’excepció de l’estat de Nevada, es troben prohibits a la resta del país i que, a les reserves índies, considerades com estats independents (ma non tanto…) dins de la Unió, ho veuen com una font d’ingressos impressionant.

Cabelleres i plomes… alguna, però molt dissimulada… com aquell que no vol la cosa.
Medford, Oregon, a “només“ 800 quilòmetres de Zillah, esdevindria una ciutat difícil d’oblidar. Per primera i única vegada, vam ser víctimes d’un petit robatori. Res econòmicament molt important, però les pertinences personals sempre tenen un alt valor. L’endemà al matí ens despertaríem amb la terrible notícia de l’atemptat de Madrid. Difícil d’oblidar, Medford….

Brookings, la pròxima parada, és una vila situada a la costa del Pacífic, a la “frontera” entre Oregon i Califòrnia. Ens havien advertit que, sobretot, no deixéssim de visitar els éssers vius més grans del món, les famoses secuoies, arbres mil·lenaris, d’unes mides extraordinàries. Així ho vam fer. Inoblidable! Una visita que et fa sentir la petitesa dels humans en relació a la natura.
La pròxima etapa, Eugene, ciutat amb tradició “hippie”, marcaria la fi de la gira organitzada per l´ACDA. Hi trobaríem, a més, la primera i única catalana (professora de literatura a la Universitat d’Eugene) que veuríem durant tot el viatge.

– Òscar, hem quedat que l’escrit tindria un màxim de 1500 paraules i ja en portes…
– 1609!!, sí, senyor Pesqueira, ja ho sé. ( Ai, aquests editors…). Deixi’m que m’acomiadi, almenys, que això acabarà de punta…

Ni amb tres mil paraules no es pot resumir tota l’experiència d’aquest sensacional viatge. Encara tindríem un parell de concerts més a Seattle abans de poder- nos dedicar al turisme tot visitant Grand Canyon i Bryce Canyon, admirar (??) Las Vegas i perdre un parell o tres de maletes, com aquell que no vol la cosa, a més d’un dòlar que en un moment de rauxa vam decidir jugar a les màquines.
– Joc? Amb criatures? Molt poc pedagògic, tot plegat!
– No, no es preocupi. Vam posar les nenes de cara a la paret, que elles no poden mirar!!
En definitiva, més anècdotes, més emocions, més…
– Vejam, ja en portem 1.711. Per on vols que talli?
…no, no talli que ja acabo! Però… potser algun dels nostres amables lectors voldrà arribar fins al final… Si volen, ho poden fer demanant la continuació a musica@ipsi.c.telefonica.net i els el farem arribar. Sense límit de paraules, sense talls i, com sempre, amb els nostres millors desitjos.

Campanes, una tradició anglo-saxona a IPSI

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ja fa força temps que a IPSI ens havíem interessat per les campanes (hand-bells). Concretament, ja l’any 1994 ens vam posar en contacte amb una empresa fabricant de campanes, Malmark, amb vista a la incorporació d’aquest instrumental a la nostra escola de música.
Malauradament, el projecte no va poder convertir-se en realitat i va passar a dormir al racó dels somnis.

En ocasió del viatge del Cor Vivaldi als Estats Units d’Amèrica, el proppassat mes de març, vam tenir l’oportunitat de poder observar de prop alguns dels nombrosos grups de campanes que existeixen en aquell país, i d’aquí en sortí un nou impuls per a l’adquisició dels instruments i la posada en marxa del, amb tota probabilitat, primer conjunt de campanes nacional.
A Anglaterra i a Estats Units, els anomenats cors de campanes han tingut sempre una gran tradició. Els anomenats bell-ringers es poden localitzar a qualsevol església amb un departament de música mitjanament acceptable, així com també a escoles i centres recreatius.
Els resultats artístics són excepcionalment atractius, amb una varietat de músiques i repertoris realment formidable.

Hi ha diferents tipus de campanes. Les anomenades hand-bells són, literalment, petites campanes de diferents mides, que poden emetre només una sola nota. Per això hom precisa de tantes campanes com notes volem tocar, la qual cosa fa que si volem tocar música més complexa, també la despesa haurà de ser més gran…

Les hand-bells s’han de tocar amb guants, ja que són de coure i es taquen només mirar-les. El preu, juntament amb la cura que se n’ha de tenir per part dels executants, les fan un instrument poc adequat per a les necessitats escolars, malgrat el seu innegable valor estètic.
Per això, a IPSI, ens hem inclinat per les anomenades hand-chimes, consistents en petits enginys tubulars amb un martellet que els percuteix i produeix el so. Són instruments pensats per a escolars i, per tant, les seves exigències són molt bàsiques (no s’han de tocar amb guants i el preu és infinitament menor), però la seva sonoritat és molt plena i rodona, contràriament a la de les hand-bells, més brillant i un xic cridanera.

En principi cada “campaner” disposa de dues campanes, una a cada mà. Només les ha de percutir quan toca, això és quan apareixen al pentagrama les seves dues notes. És, doncs, un magnífic exercici de coordinació i de ritme.

Les nostres hand-chimes van ser inaugurades els proppassats 24 i 30 d’octubre amb l’estrena del Stabat Mater d’Albert Garcia Demestres, que disposa d’una part instrumental de campanes que han de ser tocades pels membres del cor.

El grup de campanes de l’Escola de Música, en total cinc nois i noies del cicle superior de primària, es presentarà públicament el proper 20 de desembre, en ocasió del concert de Nadal d’IPSI.
A partir del mes de gener, tornarà a estar oberta la matrícula per a aquells alumnes que vulguin participar en aquesta novedosa activitat.

Us esperem!

El cor d’Excantaires

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Al número zero d’aquesta revista (juny de 1999) es publicava una fotografia d’un cor amb un peu de foto que destacava la voluntat d’alguns exalumnes – molts d’ells antics cantaires del Cor Vivaldi – per continuar lligats a les activitats musicals al voltant d’IPSI. El temps ha passat i la varietat d’ocupacions divergents d’aquests joves – estudiants a la universitat – ha complicat sovint la continuïtat del cor, que, malgrat l’interès dels components pel cant i per mantenir el contacte i la relació amb els companys, ha travessat diverses crisis que han compromès sovint l’existència del conjunt. Però, amb il·lusió i amb dificultats el cor continua.
Per saber de la seva vida, la revista El fil ha demanat a Òscar Boada que ens en parli, i ho ha fet amb el següent text:

Cor de Cambra Vivaldi: el Cor Jove d’IPSI
Òscar Boada
La vida coral d’un membre del Cor Vivaldi té una durada d’uns vuit anys. En acabar l’escola, les possibilitats de seguir cantant al grup són virtualment inexistents: els horaris, la feina, les noves responsabilitats…

Sovint, una de les preguntes que es planteja el públic que assisteix als concerts del Cor Vivaldi és:
– Què en feu de tot aquest jovent quan acaba l’escola?
I és que durant anys no en fèiem res, ja que, en acabar la seva escolaritat, els aconsellàvem que continuessin cantant en algun altre cor, que, a part de permetre’ls continuar cantant amb dignitat, els assegurés també un entorn mínimament d’acord amb les seves característiques (joventut, nivell vocal-musical…).

Per això, l’any 98, i aprofitant l’empenta que portaven algunes noies que acabaven de deixar el Cor Vivaldi, conjuntament amb la dels nois que havien deixat el cor un temps abans per motius de canvi de veu, vam decidir començar les activitats d’un cor que aglutinés excantors del Cor Vivaldi desitjosos de continuar la seva pràctica coral en un nou format: una agrupació mixta (Sopranos, contralts, tenors i baixos).

Els mateixos cantaires ho expliquen amb paraules prou eloqüents: “Quan cantàvem al Cor Vivaldi no ens pensàvem que ens faríem grans tan aviat. Sense adonar-nos-en, ens vam trobar amb disset anys i sense saber on continuar cantant”.

Així doncs, el setembre d’aquell mateix any, i dirigits per mi, s’iniciaren les activitats del Cor Jove, que no adquiriria el seu nom definitiu, Cor de Cambra Vivaldi, fins molt després. Amb una breu actuació al concert de Nadal d’IPSI, a l’Auditori Winterthur, començà la seva singladura, deixant entreveure, ja des d’un principi, que es tractava d’un cor amb una evident categoria vocal, fruit de la seva experiència com a cantors vivaldians. Amb un ritme de treball molt espaiat (un assaig a la setmana en què no sempre és fàcil, per motius diversos, aconseguir que hi siguin tots), imposat per les responsabilitats universitàries dels seus membres, el Cor de Cambra va començar a fer-se un repertori que anava des de les cançons d’Elgar a les de Sibelius, passant per Haydn, Gibbons, Mozart etc.
L’experiència va resultar engrescadora, com ho recorden els membres del grup: “A tots ens va sorprendre l’entusiasme que hi van posar els cantaires, fins i tot exalumnes de feia molts anys es van apuntar al projecte. De sobte, ens vam trobar persones molt diverses, estudiant carreres també molt diferents, però unides pel record d’haver cantat en el Cor Vivaldi”.

En l’actualitat, i després d’un període de recés, el cor està compost per cinc noies i vuit nois que assagen, els dimarts de 19.30 a 21 hores, dirigits per Mariona Llobera, cantaire fundadora del cor, que accedí a la direcció el proppassat novembre.

El cor és obert a tota persona jove, amb experiència en el món coral i coneixements de lectura musical, que desitgi portar a terme un tipus de treball artístic de nivell alt.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca