Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

El Consell Escolar a Figueres. Formes de reflexió sobre l’ensenyament musical

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El propassat dissabte 23 d´octubre, a Figueres, tingué lloc la jornada de reflexió organitzada pel Consell Escolar de Catalunya. Sota el títol Cultura, Expressió i Cohesió social, l´acte consistí en una presentació, a càrrec del senyor Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya, l’Alcalde de Figueres, el vicepresident de la diputació de Girona i la consellera d’educació, Marta Cid. Posteriorment, el filòsof Joan Carles Mèlich va dissertar sobre ètica, estètica i educació en una brillant conferència que precedí les taules rodones sectorials: música, expressió plàstica, expressió literària i educació física. A cada una d’aquestes taules, tres ponents exposaven les seves experiències en els respectius camps, a les quals seguia un debat obert amb el públic assistent, majoritàriament relacionat amb el món de l’ensenyament, encara que des de perspectives diferents: docents, universitaris, inspectors…
La meva exposició, com a director de música d´IPSI i ponent de la Jornada, pot resumir-se així:

A aquestes alçades, redescobrir els beneficis de l’ensenyament de la música em sona a excusa. L’ensenyament de la música a l’escola, i no sols l’educació musical (educació musical vol dir “sensibilització”, mentre que ensenyament musical comporta aspectes tècnics i pràctics, en definitiva: fer música), ha de tenir un lloc al curriculum escolar perquè l’art musical és un pilar indiscutible de la cultura occidental. No entenc qui ha decidit que sigui imprescindible conèixer Cervantes i, en canvi, poder ignorar olímpicament l’obra de Brahms!
No és més important la literatura que la música, ni la pintura que l’escultura. Com és, doncs, que podem acceptar fins i tot amb una mitja rialleta de comprensió l’absoluta ignorància musical?
A casa nostra, emmirallats eternament en el país veí, hem viscut radicalment d’esquena a les experiències pedagògiques de països com Anglaterra i Estats Units, que han atorgat a l’ensenyament musical, basat en la pràctica instrumental a les escoles, una importància singular, que els ha proporcionat una base de la piràmide que els permet tenir una punta d’extraordinària qualitat, amb músics nacionals. I és que, tal i com diem des de fa temps, a l’escola, és possible fer-hi molt bona música, i em refereixo a música en majúscules, gran música.
Des d’aquí ofereixo la nostra experiència a qui li pugui interessar. La vam començar ara fa quinze anys, però cap responsable educatiu no s’ha adreçat a nosaltres en demanda de consell o suport per fer la mateixa feina o una de semblant.

Pensem que si hi hagués un mitjà d’exportar la nostra experiència a d’altres centres, la taca d’oli aniria estenent-se ràpidament i imparablement.
Però, per si la nostra experiència no sembla prou exportable, no considero que calgui anar a Amèrica. N’hi ha prou amb què fem uns 300 quilòmetres cap al sud. Al País Valencià, amb les bandes, hi tenen la millor pedrera musical de tota Espanya.

A l’escola, sobretot l’escola primària, hi podem trobar l’ambient adequat per a un cultiu musical productiu, que no només produirà bona música, sinó que afavorirà eixos transversals que tots considerem importants.
Sens dubte ens resultarà il·lustrativa l’opinió d’un músic tan nostre com el mestre Enric Morera, que en unes memòries seves aparegudes l’any 1930 es queixava de les mancances del sistema. A propòsit del Conservatori Superior de Barcelona, Morera deia: “Si el director hagués sentit amor a l’escola hauria creat una orquestra, un cor mixte, una classe de música de cambra, tot dirigit per ell, que aquesta ha de ser la primera obligació del director i avui, després de trenta-quatre anys, a Catalunya tindríem un ambient artístic que no hi és i que, seguint d’aquesta manera, no hi serà mai”.

Han passat gairebé vuitanta anys i, podem creure que la situació és gairebé la mateixa?
Resulta que no ens podem queixar, perquè. és clar, ara tenim un munt d´auditoris i moltes orquestres al país. Ara, a tota Espanya, hi ha bones orquestres, fins i tot boníssimes orquestres! Només que s´ha de saber llengües vives per poder-les dirigir, ja que trobar “nadius“ a les orquestres professionals costa d’allò més.
Què fem per tal de corregir aquesta tendència històrica? Doncs la darrera moda consisteix en convertir una de les arts més importants en un joc: “Juguem cantant”, “Cantem jugant”, “Juguem jugant” i la darrera i més espectacular: “Bim bom els nadons al Palau”!

En definitiva, tot plegat una activitat purament lúdica, un pur entreteniment…
No cal apallissar els nens i nenes amb un munt de coneixements teòrics, no és això! Però sí que cal mostrar-los la bellesa de la música ben feta, realitzada amb esforç, treball i constància.

Estem plenament convençuts de l’alta utilitat de l’educació musical i l’ensenyament musical com a eines no tan sols culturals sinó també cíviques. Cal que permetem que la música entri a les escoles amb tot el seu potencial educatiu, cultural i cívic, malgrat que haurem de canviar algunes condicions. Potser és difícil, però si nosaltres ho hem fet, segur que és possible per a tothom!

Quinze anys de l’Escola de Música

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Catalunya no és un país amb una tradició sòlida d’ensenyament instrumental com ho és, per posar un exemple, el País Valencià, que amb les seves bandes simfòniques gaudeix d’una magnífica escola d’instruments de vent. La tradició, però, no s’estableix tota sola, és necessari que algú es decideixi a fer una cosa en un lloc i en un temps determinat, per tal d’establir-la. Per això, i amb el desig d’aportar un gra de sorra per arribar a corregir aquesta tendència i oferint la possibilitat d’aprendre lectura musical, clarinet, flauta travessera, violoncel i violí, l’octubre de 1988 obria les seves portes l’Escola de Música d’IPSI, que perseguia, com objectiu prioritari, la creació d’una orquestra escolar en un termini mitjà.

Per tal de promoure l’interès dels alumnes vers instruments menys populars que el piano i la guitarra, s’oferien només els instruments citats,a càrrec de només quatre professors, que van començar amb el nombre d’alumnes següent:
Flauta: 7 alumnes
Violí: 10 alumnes
Violoncel: 2 alumnes
Clarinet: 4 alumnes
Lectura musical: 23 alumnes
Amb el pas dels anys, mentre que alguns instruments augmentaven el nombre d’alumnes, alguns, com ara el violoncel, es quedaven sense clientela i, d’altres, com el piano i la guitarra, degut a la demanda popular, es feien, amb molt èxit, un lloc dins els instruments. L’any 2003, quinze anys més tard, alguna cosa ha canviat.

Actualment la plantilla docent està integrada per vint-i-dos professors i els alumnes que estudien els diferents instruments són:
Violí: 35
Guitarra: 25
Flauta: 19
Clarinet: 3
Piano: 97
Violoncel: 0
Percussió: 29
Iniciació al teclat: 15
Lectura musical: 76
Conjunts corals (Bartók 1 i 2, Kodály, Mozart, Corelli i Vivaldi): 200
En total 223 alumnes d’un total de 1500 que té IPSI, practiquen algun instrument, la qual cosa vol dir que un 15% de la nostra població escolar és afeccionada a la música i dediquen part del seu temps a l’aprenentatge instrumental.

El sistema d’ensenyament dels diferents instruments admet la possibilitat de classes en grup i classe individual. L’ensenyament en grup, necessàriament menys intens que l’individual, afegeix el factor de motivació i de competició amb el grup classe, la qual cosa és important al principi de l’aprenentatge instrumental.

L’Escola de Música presenta els seus alumnes als exàmens de The Associated Board of the Royal Schools of Music, entitat britànica que des de fa més de cent anys porta a terme un sistema d’avaluació a càrrec de destacats professors i professores de nivell internacional, que es desplacen als diferents centres d’arreu del món que volen ser examinats. Cal fer constar que IPSI fou el primer centre de tot Catalunya que va començar aquest sistema, l’any 1990, que ha estat adoptat per moltes escoles al llarg d’aquests darrers anys.

El Cor Vivaldi al Liceu
El Cor Vivaldi ha estat contractat pel Gran Teatre del Liceu per a la producció de l´òpera de G. Puccini, Tosca. Dirigida pel mestre italià Giuliano Carella i amb direcció escènica de Robert Carsen, el Cor, dividit en dos grups que s’alternaran a cada funció, serà present a les més de vint representacions que, durant els mesos de novembre i juny, tindran lloc al coliseu de la Rambla. A aquesta primera col·laboració amb el Liceu, li seguirà l’enregistrament en DVD de dibuixos animats d’una òpera del compositor txec Leos Janacek, La guineu astuta, que serà enregistrada en català i castellà.
Tosca és, sense cap mena de dubte, l’òpera favorita del gran públic. És just que sigui així, perquè probablement en cap altre títol es combinen tantes emocions diferents: amor, odi, intriga, dolor, passió, orgull…
Basada en una obra teatral de Sardou, Puccini en va obtenir els drets per fer-ne una versió operística mitjançant els seus inseparables (i soferts) llibretistes Illica i Giacosa.
L’obra que se situa a Roma, a les acaballes del segle XVIII, narra la història d’un pintor (Mario Cavaradossi) partidari dels ideals de la Revolució Francesa, que decideix ajudar a fugir a l’excònsul de la República Romana (Angelotti). El contrapunt d’aquesta acció és portat per Floria Tosca, cantant i amant de Cavaradossi, que a la vegada és desitjada pel malvat Baró Scarpia, cap de la policia i enemic declarat dels revolucionaris. Al segon acte, Scarpia, que ha detingut i torturat Cavaradossi, ofereix la vida del pintor i la llibertat a Tosca a canvi dels seus favors, però, en arribar el tan esperat moment, Tosca s’apodera d´un ganivet i apunyala el malvat. El tercer acte ens presenta Cavaradossi al Castell de Sant Angelo, on espera ser afusellat.
Tosca hi acudeix amb els papers signats pel Baró i li explica que el seu afusellament serà simulat (tal i com van fer amb el Comte Palmieri, li ha dit Scarpia), i que després podran fugir junts. Confiat, Cavaradossi és conduït al pati del castell on l’espera el piquet d’execució. El pintor cau afusellat, i en el moment que Tosca s’aproxima per tal de fer-lo aixecar, descobreix horroritzada que l’afusellament no ha estat simulat i ara Mario és mort (pobre Palmieri, si va patir la mateixa sort que Cavaradossi!). En sentir els crits dels ajudants de Scarpia que han descobert la mort del seu cap, Tosca, desesperada, no s’ho pensa dues vegades i es llença al buit des de la torre del castell, després d’invocar la justícia divina.
Considerada com l’òpera perfecta per la seva durada, pel seu argument, per les seves àries i per l’extraordinària música que Puccini va concebre, la part reservada al cor infantil és reduïda, i se centra en només dues escenes relativament breus:
La Cantoria, que celebra, juntament amb el Sagristà -encarnat en aquesta ocasió pel veterà Alfredo Mariotti, cantant de 75 anys!- l’aparent derrota dels exèrcits napoleònics i el fastuós Te Deum que culmina el primer acte.
Malgrat la durada de les seves intervencions, el Cor Vivaldi ha hagut de dedicar un munt d’hores en aquesta producció: assaig amb piano, amb el director, només per la música, assaig per a l’escena només amb els registes, assaig amb orquestra sense escena, assaig amb vestit, sense vestit, maquillatge…
La present versió és dirigida pel distingit mestre italià Giuliano Carella, mentre que l’escena porta la signatura del canadenc Robert Carsen, el qual, seguint la tradició imposada en aquests darrers anys pels directors d’escena, canvia els llocs d’acció. Així, per exemple, al primer acte, que segons Puccini passa a l’Església de Santa Andrea della Valle, situa l’acció en una platea de teatre on un pintor pinta una madonna (?).
Al segon acte, que segons el compositor succeeix al Palazzo Farnese, l’acció té lloc al darrera del teló del teatre.
Finalment, al tercer acte, el Castell Sant Angelo és aquí substituït per un escenari de teatre, i quan Tosca es llença al buit, aquí es llença al fossar de l’orquestra! I pensar que no fa gaires anys, els directors es negaven a dirigir davant del més petit canvi escènic (Toscanini va estar a punt d’abandonar una funció, perquè a l’òpera Falstaff, de Verdi, el protagonista no cantava al lloc exacte que havia indicat el compositor!!)
Avui en dia, la situació és la contrària: el director d’escena té molt poder i sovint les seves decisions són arbitràries i tenen molt poc o gens a veure amb els desitjos, expressats a bastament, pels compositors. Fins i tot, recordem el Turandot de Núria Espert, d’inici del nou Liceu, després de l´incendi, no els tremola la mà a l’hora de canviar finals. Sembla talment que estiguem parlant d’obres diferents, i si són diferents, posats a fer, per què no canviem la música i fem una òpera nova?
A tall d’exemple, les noies del Cor Vivaldi, que ja hem dit que tenen al seu càrrec l’escena de la Cantoria, surten a l’escenari vestides de… ballarines! No cal dir que l’aspecte visual és espectacular, però Puccini parla d’un cor d’escolanets, en una església, no d’un cos de ball!
Malgrat tot, cal remarcar que l’experiència ha estat i és molt positiva per tot el que representa actuar en un gran teatre com el Liceu, a part de poder formar part d’un tot extraordinari en una òpera tan fantàstica com és Tosca. De fet, la col·laboració ha estat tan òptima que per al curs vinent hi ha el compromís de l’actuació del Cor en dues representacions més: Parsifal, de Richard Wagner, i Boris Goudunov, de Modest Mussorsky.

Escollir instrument

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

L’aprenentatge d’instruments musicals, malgrat no ser encara una activitat majoritària, ha deixat de ser, des de ja fa uns quants anys, una activitat reservada, només a nens i nenes “dotats” o amb talents especials.
No obstant això, escollir l’instrument adequat per al seu fill o filla demana tenir en compte algunes consideracions, ja que d’una bona elecció en dependrà el futur desenvolupament musical del noi o noia.
– El meu fill vol començar a estudiar el piano: quan hauria de començar?
En principi, la millor edat per començar a estudiar un instrument és “quan un en té moltes ganes”. El nen o nena que, amb entusiasme, demana iniciar-se en un instrument determinat té uns quants punts per assegurar-se l’èxit.
No és, per tant, un assumpte d’edat, només, encara que el millor moment per començar, en el 95% dels casos, és entre els vuit i els deu anys. Cal tenir present que abans d’ aquesta edat (especialment entre els cinc i els set anys) ens trobem davant d’un dels períodes més esgotadors de la vida d’ un nen. Cal no sobrecarregar-los amb activitats que els aportin dificultats afegides.
– I així, doncs, què me’n pot dir d’aquests nens i nenes de tres anys que comencen a estudiar violí amb el mètode Suzuky?
El mètode Suzuky té com a punt de partida pedagògic l’aprenentatge de la parla. El Dr. Suzuky basa el seu mètode en el fet que cap nen o nena no fracassa mai en l’aprenentatge de la seva llengua materna.
Segons Suzuky els factors que impedeixen aquest fracàs són:
a) La repetició constant exercida per part de tot l’entorn del nen.
b) L’entusiasme generalitzat davant dels progressos de la nena o del nen.
c) El repàs “ad eternum” de conceptes ja dominats.
Per això Suzuky necessita de la participació dels pares i les mares en l’aprenentatge de l’instrument, tant a casa com a les lliçons amb el professor.
El mètode funciona molt bé, però, és clar, cal que totes les peces siguin al seu lloc…
– Quin instrument escollim?
L’elecció de l’instrument no es pot deixar a l’atzar, ni tan sols a condicionants diversos (espai dins la llar, etc.) si volem que l’aventura musical sigui exitosa.
Cada instrument té un perfil que s’adequa a personalitats i maneres de ser molt diverses. Anem a veure cadascun dels instruments que, en aquests moments, oferim a l’Escola de música.

Piano
Instrument complex i molt complet. Per a molts, “l’instrument”.
Instrument no aconsellat per a nens i nenes amb problemes severs de vista. Cal tenir present que les partitures per a piano es llegeixen en dues claus alhora i, al mateix temps, s’ha de coordinar i controlar la posició de les mans i dits. Molt adequat per a alumnes especialment persistents en els seus objectius, als quals no els importi treballar en solitari.
És aconsellable no començar abans dels vuit anys.

Violí
Instrument difícil, de progrés lent. És absolutament imprescindible tenir un bon sentit de l’afinació.
Hom recomana no començar abans dels 7 anyset i, naturalment, amb instruments reduïts en funció de les necessitats de l’alumne.
Adequat per a alumnes amb un alt grau d’aplicació, als quals no espanti el lent aprenentatge. Repertori molt extens i variat.

Violoncel
Dirigit a nens i nenes amb intel·ligència tranquil·la i reflexiva. El progrés demana, igual que en el violí, aplicació i esforç continuat.
És curiós remarcar el fet que els nens amb veus més aviat greus, amb mans grans i braços llargs hi troben una satisfacció difícil de descriure: simplement els agrada!

Guitarra
Com el piano, és un instrument autosuficient. No és recomanable començar abans dels vuit o nou anys. Molt adequat per a alumnes amb habilitats manuals i molt poc aconsellable per a aquells alumnes més aviat lents o amb mala coordinació. Instrument progressiu i discret, ideal per als habitatges actuals (no és potent a nivell sonor). A diferència dels instruments de corda com ara el violí o el violoncel, no exigeix un sentit de l’afinació tan precís o desenvolupat.

Flauta
L’instrument melòdic per excel·lència. El so es produeix bufant a través d’ una embocadura ( més o menys com quan bufem a través d´una clau o una ampolla)
Malgrat que l’aparença de l’instrument (amb els seus mecanismes de claus) és complexa, el progrés és, en canvi, relativament ràpid: en poques setmanes es poden tocar melodies senzilles. El repertori per a aquest instrument és, a més, extens i molt interessant.
Els nens febles o fràgils poden tenir problemes amb aquest instrument, degut a la gran quantitat d’aire que necessita. També els nens esquerrans (és un instrument que només es pot aguantar inclinat a la dreta) poden tenir problemes en el seu aprenentatge.

Clarinet
El so es produeix de manera sensiblement diferent a la flauta, ja que el clarinet necessita d’una llengüeta de canya que és la que “fabrica” la seva peculiar sonoritat, força més “agressiva·” (i fàcil de produir) que la de la flauta travessera. El progrés és semblant a la flauta i és, per tant, un instrument adequat per a alumnes impacients, que volen resultats ràpids.

Naturalment, el motiu d’aquest article és donar, només, un perfil mínim de cadascun dels instruments que ens pugui resultar aclaridor en els primers estadis, abans de l’elecció definitiva. En cas de dubte, el millor és consultar el professor de música o a qui subscriu i, fins i tot, pot resultar molt convenient provar alguna classe (classe oberta, en la nomenclatura d’IPSI).

Per a més informació, l’editorial Urano té editat un llibre titulat Cómo escoger el instrumento más adecuado para su hijo, realitzat a partir de l’experiència amb milers d’estudiants de música. Els el recomano molt vivament.

Campanes, una tradició anglo-saxona a IPSI

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ja fa força temps que a IPSI ens havíem interessat per les campanes (hand-bells). Concretament, ja l’any 1994 ens vam posar en contacte amb una empresa fabricant de campanes, Malmark, amb vista a la incorporació d’aquest instrumental a la nostra escola de música.
Malauradament, el projecte no va poder convertir-se en realitat i va passar a dormir al racó dels somnis.

En ocasió del viatge del Cor Vivaldi als Estats Units d’Amèrica, el proppassat mes de març, vam tenir l’oportunitat de poder observar de prop alguns dels nombrosos grups de campanes que existeixen en aquell país, i d’aquí en sortí un nou impuls per a l’adquisició dels instruments i la posada en marxa del, amb tota probabilitat, primer conjunt de campanes nacional.
A Anglaterra i a Estats Units, els anomenats cors de campanes han tingut sempre una gran tradició. Els anomenats bell-ringers es poden localitzar a qualsevol església amb un departament de música mitjanament acceptable, així com també a escoles i centres recreatius.
Els resultats artístics són excepcionalment atractius, amb una varietat de músiques i repertoris realment formidable.

Hi ha diferents tipus de campanes. Les anomenades hand-bells són, literalment, petites campanes de diferents mides, que poden emetre només una sola nota. Per això hom precisa de tantes campanes com notes volem tocar, la qual cosa fa que si volem tocar música més complexa, també la despesa haurà de ser més gran…

Les hand-bells s’han de tocar amb guants, ja que són de coure i es taquen només mirar-les. El preu, juntament amb la cura que se n’ha de tenir per part dels executants, les fan un instrument poc adequat per a les necessitats escolars, malgrat el seu innegable valor estètic.
Per això, a IPSI, ens hem inclinat per les anomenades hand-chimes, consistents en petits enginys tubulars amb un martellet que els percuteix i produeix el so. Són instruments pensats per a escolars i, per tant, les seves exigències són molt bàsiques (no s’han de tocar amb guants i el preu és infinitament menor), però la seva sonoritat és molt plena i rodona, contràriament a la de les hand-bells, més brillant i un xic cridanera.

En principi cada “campaner” disposa de dues campanes, una a cada mà. Només les ha de percutir quan toca, això és quan apareixen al pentagrama les seves dues notes. És, doncs, un magnífic exercici de coordinació i de ritme.

Les nostres hand-chimes van ser inaugurades els proppassats 24 i 30 d’octubre amb l’estrena del Stabat Mater d’Albert Garcia Demestres, que disposa d’una part instrumental de campanes que han de ser tocades pels membres del cor.

El grup de campanes de l’Escola de Música, en total cinc nois i noies del cicle superior de primària, es presentarà públicament el proper 20 de desembre, en ocasió del concert de Nadal d’IPSI.
A partir del mes de gener, tornarà a estar oberta la matrícula per a aquells alumnes que vulguin participar en aquesta novedosa activitat.

Us esperem!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca