Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi, integrat per alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi, guanyador de premis nacionals i internacionals, promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora, així com el perfeccionament constant de tots els seus membres a través de la millor música coral.

Notícies Destacades

Wozzeck, d’Alban Berg

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Cor Vivaldi participà a la darrera producció de Wozzeck, l’òpera d’Alban Berg, que es va poder veure al Gran Teatre del Liceu, els proppassats mesos de desembre i gener.
Dirigida pel mestre Sebastian Weigle, director titular de l’Orquestra del Liceu, l’òpera comptà amb la direcció escènica del justament polèmic Calixto Bieito, conegut per les seves peculiars i atrevides aproximacions (?) al món operístic.

Wozzeck és, per començar, una òpera expressionista molt complexa. En primer lloc pel llenguatge que utilitza, atonal, que vol dir que no es basa en una o en diferents escales, sinó que el sistema trenca amb l’ordre establert i s’expressa amb una llibertat absoluta, sense jerarquies de cap classe. No és, en canvi, dodecafònica, sistema que, prenent com a base l’atonalitat, imposa un ordre molt estricte a partir de sèries de dotze notes i que seria utilitzat per Berg ( amb molta llibertat, en el seu cas) i molts altres compositors, en posteriors obres seves. (Lulú, la següent òpera de Berg sí que ho és, per exemple).

Wozzeck, basada en una història real, narra la desgraciada vida d’un soldat del qual tothom abusa i que es veurà abocat al crim, víctima de la gelosia. El llibret fou elaborat a partir de Woyzeck, del dramaturg Georg Buchner.
No cal dir que, en aquesta posta en escena, el quarter militar era una fàbrica plena de tubs, Wozzeck era un treballador de la “fàbricaquecontaminamoltimolt” i que quan Maria, la dona de Wozzeck, havia de llegir la Biblia, llegia el llistí telefònic, activitat molt interessant i que tots acabem fent un dia o un altre. Naturalment, cal especificar?, tot regat amb sang i fetge, “chapapotes”, cossos despullats, cucs que vomiten Coca- Cola amb galetes (Mon Dieu, quelle delicatesse…; possible nou plat pel Bulli de Ferran Adrià?), disseccions forenses… en definitiva, la bellesa en estat pur: tot plegat molt d’acord amb els temps que corren…

– Malos tiempos para la lírica, joven!
– Pues ya ve usted, caballero…
No cridarà l’atenció, partint d’aquestes premises, que el Cor Vivaldi, en la seva breu intervenció que clou l’obra, anés caracteritzat de grup de nens malalts per la maleïda fàbrica i que, enlloc de jugar amb el nen de Maria, tal i com disposa el llibret original, es dediquessin a fer- li un “bulling” especialment innecessari. I , és clar, abans de la seva intervenció, anaven precedits d’una processó de cossos despullats (molt democràtica, això si, n’hi havia de tota classe i condició…) convenientment mullats, que adornaven el darrer i més inspirat dels interludis. Signatura de ca’n Bieito, ja se sap…

Durada de la intervenció vivaldiana: un minut i uns quants segons d’aparició, que van anar precedits d’uns llargs assaigs en els quals el senyor Bieito donava forma a les seves molt meditades idees. La fonètica alemanya, a càrrec de la competent i exigent senyoreta Roxanne, va tenir una cura especial: fins i tot el hop, hop de la solista havien de ser interpretats amb l’entonació idiomàtica correcta!

La caracterització era realment espectacular, tal i com poden veure a la foto: calbes de plàstic per a la majoria i clapes per uns quants, sang ( naturalment) i això sí, anoraks i sabates marca “Nike”. Les dues solistes, Gemma Velayos i Anna Closa, que s’alternaven en el paper, portaven, a més (ja se sap, les solistes…) unes boniques ampolles d’oxigen que passejaven durant tota la funció. El procés de maquillatge durava una hora llarga, en mans d’un extraordinari equip.

Una nova experiència operística al Liceu, els responsables del qual, com sempre, van valorar molt positivament la col·laboració i bona disposició dels nostres cantors i cantores.

Cor Vivaldi a tota màquina!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Les activitats del Cor Vivaldi, ja és sabut, no s’aturen a l’estiu, al menys als mesos de juny i juliol, època d’extraordinària efervescència artística a tots els festivals que se celebren a Catalunya.
Aquest any, el final de curs va estar marcat per la rebuda de la torxa olímpica que tingué lloc a Montjuïc, amb la intervenció de la soprano Montserrat Caballé i la Banda Municipal de Barcelona a més, és clar, de la del Cor Vivaldi, que interpretà obres populars catalanes i del repertori operístic.
Durant el mes de juliol, concert a Reus, a l’institut on va cursar estudis el llavors jove Antoni Gaudí i Cornet, a l’antic claustre. Acústica remarcable i, sobretot, el que és molt important, un bon ambient entre el públic assistent.

Llevaneres, Banyoles, Arenys de Mar, Cabrils i Calella de Palafrugell van ser altres destinacions del Cor Vivaldi, que alternà programes amb cor i piano i cor i orquestra, amb l´obra Vesperae pro festo Sancti Innocenti, de Michael Haydn, amb la intervenció de l´Orquestra del Maresme que dirigeix Jordi Colomer.

El Festival Internacional de Cantonigròs encomanà novament l’obertura al Cor Vivaldi, que, recordem-ho, és, fins a la data, l’únic cor català que ha obtingut un primer premi en alguna de les categories del concurs.

Finalment, com a cloenda, el concert d’estiu corresponent al 3r Cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi, que, com sempre, se celebrà a l’Auditori Winterthur de l’Illa Diagonal i que resultà un acte especialment emotiu, pel comiat a les cantaires que deixaven el Cor en finalitzar la seva etapa educativa a IPSI.

Passat el mes d’agost, merescut descans per a tothom, els nous compromisos del Cor obligaren a començar a principis de setembre, amb la preparació de Boris Godunov, de Modest Mussorsky i la intervenció, al Forum de les Cultures, en l’obertura del Congrés Mundial de les Ciutats. Entre els assistents a aquest acte, realitzat al gegantí auditori del Forum, s’hi comptaven, entre d’altres, el president Maragall, l’alcalde Clos i l’expresident de l’ antiga URSS, Michail Gorbachov.

Els assaigs al Liceu, com sempre molt nombrosos i intensos, començaren immediatament després del concert al Forum. Inauguració de temporada i també de director, amb la primera intervenció de l’ alemany Sebastian Weigle, que demostrà saber molt bé el que porta entre mans. El Cor, com sol passar a la majoria de títols operístics, tenia un paper més aviat reduït, però de molta responsabilitat, ja que el moviment escènic el complicava enormement. Finalment, però, el resultat va ser, durant les més de dotze representacions, excel·lent, i va merèixer els comentaris elogiosos del director així com d’altres col·laboradors i responsables del Gran Teatre del Liceu.

L´activitat concertística del Cor, malgrat les ocupacions operístiques, no s’ha aturat en cap moment, i com a mostra valguin els concerts realitzats al Col.legi de Metges i a Sant Josep Oriol amb motiu de la Festa Major de l’Eixample.

Finalment, remarcar l’estrena de l´obra encarregada a Albert Garcia Demestres amb motiu del XVè aniversari del Cor. Garcia Demestres ha escrit un Stabat Mater, d’uns trenta minuts de durada, amb acompanyament d’orgue, piano i campanes, d’una extraordinària força. L’obra, estrenada a la Bisbal del Penedès el dia 24 d’octubre i a l`Auditori Winterthur, el 30 del mateix mes, va ser rebuda amb gran entusiasme pel públic que omplia les dues sessions, així com pels mitjans de comunicació que hi dedicaren importants espais (veure, a tall d´exemple La Vanguardia del 27 d’octubre).

Cor Vivaldi: aspettando

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Acabat, oficialment, el curs, al Cor Vivaldi encara li quedaven alguns compromisos amb els qual complir.
El primer, un viatge a la localitat italiana de Montecorvino- Rovella, a uns quaranta quilòmetres de Nàpols. El motiu, la celebració del Mozartini Festival que té lloc anualment en aquesta localitat.
Visitant Montecorvino com a cor convidat per l’organització, costa trobar paraules que puguin descriure fidelment el que va ser la nostra darrera experiència italiana. Potser ho podríem resumir, mirant- ho bé, en una sola paraula: aspettare (esperar).

Aspettare per dinar, aspettare per assajar, aspettare pel concert (que començaven, sense cap mena de vergonya amb 60 minuts de retard!) aspettare per les partitures, per les samarretes, per les gorres, per l’autocar…

Sort que l´entorn és agraït i les excursions vivaldianes són extraordinàries: Pompeia, Capri, Nàpols, Paestum, Padula… Inoblidables!

L’organització era pròpia d’una pel·lícula de Totó: tots eren directors però ningú no dirigia res! L´aterratge de les Vivaldianes va ser apoteòsic: eren observades, per l´element masculí de la localitat, com a autèntiques extraterrestres (i si no hi havia noies a Montecorvino?)

Els concerts del Festival, a l’aire lliure, precisaven d´un magnífic piano de cua que, un cop instal·lat a l’escenari, ja no va ser mogut més, aguantant estoicament pluja i sol sense que a cap dels organitzadors els canviés el semblant! Als migdies, s’hi podia fregir un parell d’ous ferrats sense problemes… Sort que després plovia una estoneta i això, tothom ho sap, els va molt bé als pianos!
Els vestuaris… És clar que ningú no havia pensat en els vestuaris… Sort de la funerària La Prece, perquè aquesta botiga va ser l’escollida per realitzar la tan necessària funció ( amb gran joia del seu propietari que semblava prendre, d’ofici, les mides a tothom que entrava a la seva botiga)
– Maestro, excusi, lei é metro ottanta sete, non é vero?
– Si, signore… Glups…

La durada de les actuacions era variada. Oficialment eren de 20 minuts, oficiosament podien arribar a quaranta- cinc amb tota la tranquil·litat del món… Cal dir que a la fi de l´espectacle ja no hi quedava ningú? Bé, sempre hi quedaven els cotxes, que ells, fidels a la cita, no deixaven de passar en tot el concert!
De retorn de Montecorvino ens esperava l´Ensembla Ars Longa de l´Havana, vells coneguts de quan vam enregistrar el CD Fiesta Criolla amb Gabriel Garrido.

En programa, obres de compositors cubans d’ascendència catalana. El concert, tradicional homenatge a Ernest Lluch, inaugurava el reconegut festival de Torroella de Montgrí.
– A la fi recobràrem la puntualitat europea! Ja era hora!
I així fou, al primer assaig només vam tenir un retard de dues hores de l’Ensemble que, cansat pel viatge des de Cuba, es trobava, a l’hora establerta per a l’assaig, en braços de Morfeu!
Anècdotes a part, i malgrat la feblesa de bona part del repertori (el Rèquiem de Pagueras no hauria passat una prova d’ingrés a la classe de composició de qualsevol conservatori…), el concert va tenir gran èxit. Una anècdota curiosa es produí en arribar les obres fora de programa.

L’Ensemble Ars Longa, en un gest d’elegància i generositat, va decidir capitalitzar les “propines” i les va fer sense la participació del Cor. Finalment, els músics cubans van marxar i, oblidant- se del Cor, que disciplinadament es mantenia al darrere, el van deixar tot sol a l’escenari, cosa que el públic va aprofitar per cridar els primers i únics ”bravos” de la vetllada! Gràcies, Ars Longa!

Finalment, dos dies més tard, el Cor Vivaldi culminava la seva temporada concertística amb Una vetllada de jazz dins el marc del concert d’estiu del seu cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi.

El Cor encara havia d’afrontar, al Liceu, les representacions de Turandot, la magnífica òpera de Giaccomo Puccini, que posà punt final, ara sí, a una molt intensa i interessant temporada.

El Consell Escolar a Figueres. Formes de reflexió sobre l’ensenyament musical

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El propassat dissabte 23 d´octubre, a Figueres, tingué lloc la jornada de reflexió organitzada pel Consell Escolar de Catalunya. Sota el títol Cultura, Expressió i Cohesió social, l´acte consistí en una presentació, a càrrec del senyor Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya, l’Alcalde de Figueres, el vicepresident de la diputació de Girona i la consellera d’educació, Marta Cid. Posteriorment, el filòsof Joan Carles Mèlich va dissertar sobre ètica, estètica i educació en una brillant conferència que precedí les taules rodones sectorials: música, expressió plàstica, expressió literària i educació física. A cada una d’aquestes taules, tres ponents exposaven les seves experiències en els respectius camps, a les quals seguia un debat obert amb el públic assistent, majoritàriament relacionat amb el món de l’ensenyament, encara que des de perspectives diferents: docents, universitaris, inspectors…
La meva exposició, com a director de música d´IPSI i ponent de la Jornada, pot resumir-se així:

A aquestes alçades, redescobrir els beneficis de l’ensenyament de la música em sona a excusa. L’ensenyament de la música a l’escola, i no sols l’educació musical (educació musical vol dir “sensibilització”, mentre que ensenyament musical comporta aspectes tècnics i pràctics, en definitiva: fer música), ha de tenir un lloc al curriculum escolar perquè l’art musical és un pilar indiscutible de la cultura occidental. No entenc qui ha decidit que sigui imprescindible conèixer Cervantes i, en canvi, poder ignorar olímpicament l’obra de Brahms!
No és més important la literatura que la música, ni la pintura que l’escultura. Com és, doncs, que podem acceptar fins i tot amb una mitja rialleta de comprensió l’absoluta ignorància musical?
A casa nostra, emmirallats eternament en el país veí, hem viscut radicalment d’esquena a les experiències pedagògiques de països com Anglaterra i Estats Units, que han atorgat a l’ensenyament musical, basat en la pràctica instrumental a les escoles, una importància singular, que els ha proporcionat una base de la piràmide que els permet tenir una punta d’extraordinària qualitat, amb músics nacionals. I és que, tal i com diem des de fa temps, a l’escola, és possible fer-hi molt bona música, i em refereixo a música en majúscules, gran música.
Des d’aquí ofereixo la nostra experiència a qui li pugui interessar. La vam començar ara fa quinze anys, però cap responsable educatiu no s’ha adreçat a nosaltres en demanda de consell o suport per fer la mateixa feina o una de semblant.

Pensem que si hi hagués un mitjà d’exportar la nostra experiència a d’altres centres, la taca d’oli aniria estenent-se ràpidament i imparablement.
Però, per si la nostra experiència no sembla prou exportable, no considero que calgui anar a Amèrica. N’hi ha prou amb què fem uns 300 quilòmetres cap al sud. Al País Valencià, amb les bandes, hi tenen la millor pedrera musical de tota Espanya.

A l’escola, sobretot l’escola primària, hi podem trobar l’ambient adequat per a un cultiu musical productiu, que no només produirà bona música, sinó que afavorirà eixos transversals que tots considerem importants.
Sens dubte ens resultarà il·lustrativa l’opinió d’un músic tan nostre com el mestre Enric Morera, que en unes memòries seves aparegudes l’any 1930 es queixava de les mancances del sistema. A propòsit del Conservatori Superior de Barcelona, Morera deia: “Si el director hagués sentit amor a l’escola hauria creat una orquestra, un cor mixte, una classe de música de cambra, tot dirigit per ell, que aquesta ha de ser la primera obligació del director i avui, després de trenta-quatre anys, a Catalunya tindríem un ambient artístic que no hi és i que, seguint d’aquesta manera, no hi serà mai”.

Han passat gairebé vuitanta anys i, podem creure que la situació és gairebé la mateixa?
Resulta que no ens podem queixar, perquè. és clar, ara tenim un munt d´auditoris i moltes orquestres al país. Ara, a tota Espanya, hi ha bones orquestres, fins i tot boníssimes orquestres! Només que s´ha de saber llengües vives per poder-les dirigir, ja que trobar “nadius“ a les orquestres professionals costa d’allò més.
Què fem per tal de corregir aquesta tendència històrica? Doncs la darrera moda consisteix en convertir una de les arts més importants en un joc: “Juguem cantant”, “Cantem jugant”, “Juguem jugant” i la darrera i més espectacular: “Bim bom els nadons al Palau”!

En definitiva, tot plegat una activitat purament lúdica, un pur entreteniment…
No cal apallissar els nens i nenes amb un munt de coneixements teòrics, no és això! Però sí que cal mostrar-los la bellesa de la música ben feta, realitzada amb esforç, treball i constància.

Estem plenament convençuts de l’alta utilitat de l’educació musical i l’ensenyament musical com a eines no tan sols culturals sinó també cíviques. Cal que permetem que la música entri a les escoles amb tot el seu potencial educatiu, cultural i cívic, malgrat que haurem de canviar algunes condicions. Potser és difícil, però si nosaltres ho hem fet, segur que és possible per a tothom!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca