Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

La música de nova creació i el Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ja fa temps que el Cor Vivaldi encarrega cada any una obra a un compositor resident a Catalunya. Garcia Demestres i el seu Stabat Mater (2004), Salvador Brotons i la seva òpera “El Mercader de Somnis (2005), Jordi Lluís Rigol i la seva Missa Puer Natus (1998) , el molt enyorat Joan Rodà i la seva Suite de Nadales Catalanes (1998), Peter Bacchus i el seu Magnificat per a doble cor i metalls (2005) i darrerement Albert Guinovart i Jordi Galceran amb els nous Pastorets, han anat conformant un catàleg d’excel·lents obres musicals que mereixen, sense cap mena de dubte, ser tingudes en compte per tothom. Catalunya no és precisament el paradís del compositor clàssic… Sense voler- ho, el Cor Vivaldi és, probablement, la institució musical catalana que més obres ha encarregat als nostres compositors durant els darrers tres anys, i és el cor d’una escola, cal recordar- ho?

Encarregar una obra a un compositor és sempre un repte, tant per a qui encarrega com per a qui rep l’encàrrec, és clar, però el fet de poder treballar amb el creador de la partitura, és sempre una font d’enriquiment personal que ens fa créixer a tots plegats, cor, compositor i director. El cor creix en rebre una música que mai abans ha estat executada, que no hi ha referents, que té unes dificultats notables, que sovint s’ha d’aprendre en molt menys temps del que caldria. El compositor creix, també, posant a prova el seu saber i la seva creativitat, que té un límit de temps: ha de lliurar l’obra en un termini prèviament pactat i creix en sentir com funciona, o no, allò que ha escrit. Finalment, com no podria ser d’una altra manera, el director també creix. A mesura que minven els seus cabells, creix la seva experiència musical, el seu saber, però sobretot i molt sovint, creix la seva angoixa en veure que falta un mes pel concert i la partitura encara no està del tot escrita!

En resum: qui no sap el que és sofrir, als encàrrecs ho trobarà! Malgrat tot, la sang no arribarà al riu, no patiu… Finalment arribarà la partitura completa i el concert serà un èxit i tots els maldecaps seran oblidats, a favor de la meravellosa experiència viscuda. Tot plegat, summament engrescador i excitant.
Però és clar que, tenint en compte les dificultats de la música del nostre segle, per tal de poder encarregar obres, abans s’ha de tenir el nivell per poder garantir l’execució de les composicions.
I és que a aquest tipus d’obres només s’hi pot arribar a través d’una progressió tècnica i estètica que permeti que les veus i les oïdes puguin resistir les “inclemències” rítmiques, melòdiques i harmòniques d’algunes de les peces que conformen el repertori contemporani.

Dit d’una altra manera: per arribar a la música contemporània hi ha d’haver un procés preparatori amb una dieta musical adequada: obres del repertori romàntic, del repertori clàssic, barroc, que ajudin a configurar una sonoritat definida a la vegada que un tipus de manera de frasejar que singularitzin el cor : que facin dir a l’oient que ens escolta a la ràdio: mira, el Cor Vivaldi…

Per a mi, la sonoritat del cor és la base absoluta. Per això cal tenir en compte que tant la música més “culta” com també la música “lleugera” dels nostres temps, donades les seves “llibertats” a nivell de sonoritat, no poden ser afrontades amb garanties sense un treball tècnic, diguem- ne més clàssic o conservador, que prèviament hagi deixat molt clars una sèrie de conceptes que després es puguin aplicar allí on facin falta.

Hi ha, però, més coses a tenir presents!. Si en la música clàssica, el filtre del temps ja ha eliminat les obres que no mereixien passar a la posteritat, amb la música dels nostres dies és imprescindible que el director sigui capaç d’escollir adequadament les obres que conformaran el seu programa i caldrà que no s’acontenti amb el primer que troba, sinó que haurà de triar i remenar sobre els paràmetres que només hi pot haver una música: la interessant. Per tant, abans d’encarregar res a ningú, haurà de saber molt bé el terreny que trepitja, no sigui que es pugui emportar alguna sorpresa…

Tenim, és clar, en plena època del marketing, també el tema de la presentació, com fer atractiu i desitjable allò que hem decidit donar a conèixer. Com no pot ser d’altra manera, el director que vulgui afrontar qualsevol de les peces de creació contemporània, ho haurà de fer summament convençut, tot sabent exposar als seus cantors la bellesa i la singularitat del repertori que estan treballant. Haurà de plantejar l’assaig correctament, cercant amb cura el tipus d’exercicis que pugui afavorir l’aprenentatge de les diferents parts que conformin l’obra i no sols això! Quan ho presenti al públic, haurà de fer que aquest també es predisposi a escoltar amb atenció i curiositat i no pugui mai arribar a pensar , ni per un moment, que allò que li estan proposant és una presa de pèl musical o, en el millor dels casos, una mena de penitència…

Recordo molt bé un director de cor britànic, Barry Rose, que va presentar l’ Agnus Dei de Penderecky amb aquestes paraules:
Aquesta peça és interessant, aquesta peça és molt bonica, aquesta peça és inspirada: escoltint- la, si us plau, amb molta atenció!

Això va bastar per tal que el públic assistent a aquell concert escoltés i visqués aquella obra amb una intensitat que no hauria tingut de no haver- hi hagut la introducció, breu però intensa, d’aquest legendari director anglès.

No és la música comunicació? Comuniquem, doncs, i ajudem a transmetre al públic que ens escolta que la bellesa no és patrimoni d’una sola època! Música contemporània, clàssica, moderna? Deixem- ho millor en bona música i, si em permeten un consell, sobretot, no es perdin “Els Pastorets” de Guinovart- Galceran, no hi pot haver millor manera d’endinsar- nos al Nadal!

Cor Vivaldi: de l’expressionisme alemany a la música tradicional catalana

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Finalitzat el treball amb el professor alemany, Christian Grube, el Cor Vivaldi deixà els motets de Bach i es preparà per afrontar l’ aprenentatge d’ un nou programa de jazz que omplirà el concert d’estiu (16 de juliol) del seu cicle a l’Auditori Winterthur. Amb obres de diversos autors, però amb la presència destacada de Cole Porter i Irving Berlin, és un programa que fa les delícies dels amants de la música vocal i del jazz. Acompanyats, com sempre, de Guillem Prats al contrabaix i del que signa, al piano, en aquesta ocasió comptarem, a la bateria, amb Jordi Serrano, professor d’educació física a IPSI i entusiasta músic amateur, en una prova fefaent de col·laboració interdepartamental!

A part del jazz, una nova òpera al Liceu reclamava la nostra presència: Die Tote Stadt, (la ciutat morta), d’Erick Wolfgang Korngold. Compositor molt poc freqüent, encara, a les programacions regulars, és autor d’una enorme inspiració de qualitat. Guanyador de dos Óscars per les seves bandes sonores escrites durant el seu exili a Hollywood, Korngold, que va haver de fugir de l’Alemanya nazi on la seva música havia estat catalogada de música degenerada i prohibida la seva execució, no arribà mai a ser considerat, en vida, un músic prou seriós per ser tingut en compte. Novament, el temps ha rebut l’encàrrec de posar tothom al seu lloc i Korngold ha esdevingut un gran descobriment tant per a músics com per a melòmans de tot el món.

En aquesta òpera, que contava amb una extraordinària escenografia i també amb una posta en escena fantàstica, la part coral és molt restringida (encara que no fàcil) i sempre en “intern”, això és sense aparèixer en escena. Dirigida per Sebastian Weigle, el director titular del Liceu, l´òpera obtingué un èxit tant de crítica com de públic realment remarcable que fa pensar que no serà la darrera vegada que la veurem programada a l’amfiteatre de les Rambles.

També al Liceu, ple de gom a gom i amb la col·laboració de tres cobles (!) tingué lloc el concert del 60è aniversari de la colla sardanista Les Violetes del Bosc. El Cor Vivaldi hi participà conjuntament amb el Cor del Liceu, interpretant una obra de Salvador Brotons (Petita oda a Verdaguer) així com diverses obres per a cor i cobla a més de la Sardana de les Monges d’Enric Morera cantada pel Cor Vivaldi a capella, que fou rebuda amb un aplaudiment llarg i intens per part del públic entusiasta i receptiu que omplia el gran teatre.

Paral·lelament a aquests actes extraordinaris, els concerts del Cor l’han seguit portant a poblacions diverses de Catalunya: Dosrius, Vila- Seca, amb una actuació al magnífic auditori Josep Carreras, Penelles, Cervera, així com una nova actuació a l’Auditori Winterthur en ocasió d’un concert benèfic pro- construcció d’un hospital en un dels països més pobres de l’Àfrica, el Txad.

Els futurs compromisos del Cor inclouen, a part del concert de fi de curs d’IPSI i el ja mencionat del nostre cicle, un concert per a Joventuts Musicals de Sabadell, el dia 20 de juliol i un altre al Petit Palau, el dia 11 de juliol amb un programa format por obres en nou llengües diferents, organitzat pel Fòrum de les Lletres.
Després, unes merescudes vacances, i a la tardor, un nou programa amb obres de diferents països i l’estrena d’una missa del compositor britànic Bob Chilcott. Nous repertoris per a un “rejovenit” cor que acomiadarà, aquest mes de juliol, a nou dels seus cantaires, que, amb la fi del batxillerat, veuen acabar els seus dies vivaldians.
Des d’ aquí els volem agrair la seva col·laboració, paciència, humilitat i també talent. Ha estat un extraordinari plaer tenir- les entre nosaltres.

Associated Board of the Royal Schools of music. Exàmens de música

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

The Associated Board of the Royal Schools of Music és una entitat britànica que fa més de 100 anys que realitza exàmens de música arreu del món i agrupa les diferents escoles que porten l’apel·latiu “Royal”, tot atorgant unes titulacions que s’homologuen, al Regne Unit, amb aquelles que hom pot obtenir a qualsevol dels diferents conservatoris de música britànics.

Els exàmens, que contemplen totes i cadascuna de les diferents famílies instrumentals, sense excepció, són portats a terme per músics reconeguts (fins no fa gaires anys, al llistat d’examinadors hi sortia, per exemple, Sir John Elliot Gardiner…) que reben, a més, un entrenament metòdic per tal de fer la seva feina d’una manera absolutament coordinada. Un mateix examinador es fa càrrec de les diferents especialitats instrumentals, la qual cosa vol dir que, lluny de centrar- se en els aspectes merament tècnics, l’èmfasi principal és posat en la interpretació i en la musicalitat de l’alumne examinat (sense negligir, és clar, els aspectes tècnics…).

Un informe escrit durant l’examen (en anglès, of course, que el domini de llengües foranies no acaba d’ atreure els britànics, encara…) acompanya la nota, que és sempre la suma de quatre apartats:
– Escales (moltes…, potser massa…).
– Tres peces (potser poques…).
– Lectura a vista (molt útil).
– Aural Training (entrenament auditiu).

Rarament coincideix un mateix examinador en un centre que ja hagi estat visitat prèviament per ell. Amb això, s’asseguren que no hi haurà problemes d’apreciació per part dels examinats (els clàssics “em té mania”, “no em puntua bé”, per exemple). El tracte amb els examinats és absolutament professional i no gens distant ni fred. Les normes són aplicades sempre sota una mateixa consigna: no fer mai que l’ alumne és pugui sentir malament durant el procés de la seva avaluació.

En acabar els vuit cursos d’instrument i de teoria, els alumnes amb vocació professional poden escollir la possibilitat d’un examen superior que el porta al que anomenen “Advanced Diploma” que pot ser seguit de l’examen de llicenciatura (“Licentiate of the Royal Shools of Music” i fins i tot el prestigiós “Fellow of the Royal Schools of Music”) en qualsevol de les branques imaginables:
– Execució musical (Performing).
– Direcció orquestral o coral.
– Pedagogia de l’instrument.
– Composició.

Amb l’arribada de la LOGSE, The Associated Board of the Royal Schools of Music (era necessari un nom tan llarg?) ha omplert un buit que abans omplien els conservatoris de música.

IPSI, que fou el primer centre (al llunyà 1990…) de tota Catalunya i un dels primers d’Espanya a celebrar exàmens, s’ha vist acompanyat durant els darrers anys per una bona part d’escoles de música que comencen a valorar els avantatges d’aquest sistema que és eminentment pràctic i busca donar informació i assessorament sobre el procés d’aprenentatge de l’alumne.

No podem recordar que, en aquests setze anys, hàgim tingut cap problema notori.
L’esperit dels examinadors és absolutament col·laborador i s’adapten a les circumstàncies de manera extraordinàriament camaleònica (fins i tot resisteixen la calor i els sorolls, tan mediterranis, ells…).

Per això, sovint, recordo una frase de Lazlo Heltay (director nascut hongarès però esdevingut britànic) abans de començar un assaig:
Don’t worry… you know… we, british, never give problems!
(No pateixis; ja saps, nosaltres, els britànics, mai no posem problemes).

Christian Grube, l’hereu de Mendelssohn amb el Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Christian Grube és un producte musical típicament germànic. Àmplia formació musical i cultural ( es llicencià en Geografia, ja fa molts anys) capacitat de treball contrastada ( diu que el director mai ha de reconèixer que està cansat….) elegància en el tracte….
Grube porta, sense amagar- se’n, una doble vida: viu sis mesos a l’ any a Berlin i sis mesos prop de San Francisco, California amb la seva esposa americana, Karen.
Amb motiu del concert celebrat el proppassat cinc de març, amb obres de Bach, Mendelssohn i Bruckner, vam poder comptar amb la seva presència entre nosaltres durant deu dies, en els quals va impartir el seu saber davant l’ entusiasme del Cor, convenientment reforçat, per aquesta ocasió, amb dotze cantaires masculins per a les veus de tenors i baixos.

“L’estage”, convenientment anunciat per la Federació de Cors Joves de Catalunya, era obert a tots els directors de cor interessats a assistir- hi. Ningú no hi va venir… quina magnífica oportunitat perduda!

– Vostè va dirigir un cor de nens durant molts anys…
– Efectivament. Vaig tenir la sort de dirigir un dels cors més històrics d’Alemanya: el Cor de la Catedral de Berlín. Entre els seus anteriors directors destaquen Hugo Distler, Johannes Ockard i, per sobre de tots, Felix Mendelssohn! A Alemanya, la tradició coral parteix de cors de nens amb veus masculines, que majoritàriament han estat nens cantaires al mateix cor. Per això, el repertori es fonamenta en les grans obres corals per a cor mixte. Mendelssohn, per exemple, va escriure per al cor que anys més tard dirigiria jo, el millor de la seva producció coral!
– La nostra tradició coral, sobretot a les escoles, és molt més recent… Quines diferències remarcaria entre el que havia estat el seu cor i el Cor Vivaldi?
– En primer lloc cal dir que el Cor Vivaldi té un nivell extraordinari, amb una sonoritat molt especial, molt mediterrània però a la vegada molt controlada. La disciplina i atenció és també exemplar. Està molt per sobre de la mitjana internacional. Jo crec que les diferències entre cors d’un nivell semblant venen sempre del matís: coloració de les veus, mètode de treball durant l’assaig, literatura que es treballa… Així, per exemple, jo veig que en la programació del Cor, hi teniu un munt de músiques i estils diferents: Jazz, música actual, romàntica… en el nostre cas, l’èmfasi principal era la música religiosa, amb un especial interès pels compositors germànics (Schutz, Mendelssohn, Distler i, és clar, Bach!) Això fa que moltes d’aquestes obres, que són molt difícils, es puguin cantar amb gran naturalitat per part de nens relativament jovenets.
– A casa nostra hi ha la creença, per part d’alguns sectors, que música religiosa i veus de nens no casen bé….
– Zoltán Kodàly, el gran pedagog i compositor hongarés, ho va deixar molt clar: Per als nens, només el millor és suficient.
Pot algú dubtar que la millor música coral està entre les obres religioses dels grans autors universals? Llavors, no veig la raó per la qual podem excloure de la seva “dieta” musical totes aquestes obres mestres….a no ser, que la raó sigui tècnica! És evident que per poder cantar Bach o Bruckner o Mendelssohn hi ha d’haver un treball tècnic important, no ho pot fer qualsevol, sense una preparació prèvia….
– Tot això ens porta a parlar sobre els aspectes lúdics de la música. Els negligim quan fem aquest tipus de música?
– És un peix que es mossega la cua! Si el cor està ben dirigit en els tres aspectes fonamentals: pedagogia, tècnica i música, els nens i nenes trobaran una satisfacció tan gran que acabaran valorant molt més l’atractiu de la “gran” música que no pas els aspectes lúdics de músiques molt inferiors o menys interessants. Això no exclou la varietat d’estils, naturalment, però deixi’m dir- li que condemnar un cor de nens a un seguit de “menús” musicals insípids o de poc calat, en raó de les baixes expectatives musicals dels seus responsables, em sembla, com a mínim, injust!
– Tots els nens i nenes poden cantar aquestes grans obres?
– Aquesta pregunta és respon sola… És evident que no. Com tampoc tots els músics del món poden tocar els concerts virtuosos per a instrument! Els humans tenim limitacions, no ho descobrirem ara, això! En les nostres mans tenim el poder expandir les limitacions dels nostres alumnes tot donant- los les eines i estirant- los per tal que tinguin el desig de millorar constantment. El bon director, després d’assolir un objectiu, ja n’ha de plantejar un altre. És l’única manera: hem d’encoratjar- los a descobrir el goig dels reptes i no pas el gaudi únic del que és immediat!
– Això és nedar contracorrent….
– Naturalment! Però és que els grans progressos no s’han fet, potser, anant contracorrent? Pensi que Bach, al seu temps, ja hi anava, el pobre….quan tothom li demanava la “modernitat” què feia ell? doncs tornar al passat, ni més ni menys! Tornava a la polifonia, que ja no estava de moda i a partir d’aquest aparent pas enrere, avançava i es projectava i projectava la seva música cap al futur. Anys més tard, Verdi ho deixava molt clar: “Torniamo a l’anticco e sará un progresso!”

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca