Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi, integrat per alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi, guanyador de premis nacionals i internacionals, promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora, així com el perfeccionament constant de tots els seus membres a través de la millor música coral.

Notícies Destacades

Cor Vivaldi: aspettando

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Acabat, oficialment, el curs, al Cor Vivaldi encara li quedaven alguns compromisos amb els qual complir.
El primer, un viatge a la localitat italiana de Montecorvino- Rovella, a uns quaranta quilòmetres de Nàpols. El motiu, la celebració del Mozartini Festival que té lloc anualment en aquesta localitat.
Visitant Montecorvino com a cor convidat per l’organització, costa trobar paraules que puguin descriure fidelment el que va ser la nostra darrera experiència italiana. Potser ho podríem resumir, mirant- ho bé, en una sola paraula: aspettare (esperar).

Aspettare per dinar, aspettare per assajar, aspettare pel concert (que començaven, sense cap mena de vergonya amb 60 minuts de retard!) aspettare per les partitures, per les samarretes, per les gorres, per l’autocar…

Sort que l´entorn és agraït i les excursions vivaldianes són extraordinàries: Pompeia, Capri, Nàpols, Paestum, Padula… Inoblidables!

L’organització era pròpia d’una pel·lícula de Totó: tots eren directors però ningú no dirigia res! L´aterratge de les Vivaldianes va ser apoteòsic: eren observades, per l´element masculí de la localitat, com a autèntiques extraterrestres (i si no hi havia noies a Montecorvino?)

Els concerts del Festival, a l’aire lliure, precisaven d´un magnífic piano de cua que, un cop instal·lat a l’escenari, ja no va ser mogut més, aguantant estoicament pluja i sol sense que a cap dels organitzadors els canviés el semblant! Als migdies, s’hi podia fregir un parell d’ous ferrats sense problemes… Sort que després plovia una estoneta i això, tothom ho sap, els va molt bé als pianos!
Els vestuaris… És clar que ningú no havia pensat en els vestuaris… Sort de la funerària La Prece, perquè aquesta botiga va ser l’escollida per realitzar la tan necessària funció ( amb gran joia del seu propietari que semblava prendre, d’ofici, les mides a tothom que entrava a la seva botiga)
– Maestro, excusi, lei é metro ottanta sete, non é vero?
– Si, signore… Glups…

La durada de les actuacions era variada. Oficialment eren de 20 minuts, oficiosament podien arribar a quaranta- cinc amb tota la tranquil·litat del món… Cal dir que a la fi de l´espectacle ja no hi quedava ningú? Bé, sempre hi quedaven els cotxes, que ells, fidels a la cita, no deixaven de passar en tot el concert!
De retorn de Montecorvino ens esperava l´Ensembla Ars Longa de l´Havana, vells coneguts de quan vam enregistrar el CD Fiesta Criolla amb Gabriel Garrido.

En programa, obres de compositors cubans d’ascendència catalana. El concert, tradicional homenatge a Ernest Lluch, inaugurava el reconegut festival de Torroella de Montgrí.
– A la fi recobràrem la puntualitat europea! Ja era hora!
I així fou, al primer assaig només vam tenir un retard de dues hores de l’Ensemble que, cansat pel viatge des de Cuba, es trobava, a l’hora establerta per a l’assaig, en braços de Morfeu!
Anècdotes a part, i malgrat la feblesa de bona part del repertori (el Rèquiem de Pagueras no hauria passat una prova d’ingrés a la classe de composició de qualsevol conservatori…), el concert va tenir gran èxit. Una anècdota curiosa es produí en arribar les obres fora de programa.

L’Ensemble Ars Longa, en un gest d’elegància i generositat, va decidir capitalitzar les “propines” i les va fer sense la participació del Cor. Finalment, els músics cubans van marxar i, oblidant- se del Cor, que disciplinadament es mantenia al darrere, el van deixar tot sol a l’escenari, cosa que el públic va aprofitar per cridar els primers i únics ”bravos” de la vetllada! Gràcies, Ars Longa!

Finalment, dos dies més tard, el Cor Vivaldi culminava la seva temporada concertística amb Una vetllada de jazz dins el marc del concert d’estiu del seu cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi.

El Cor encara havia d’afrontar, al Liceu, les representacions de Turandot, la magnífica òpera de Giaccomo Puccini, que posà punt final, ara sí, a una molt intensa i interessant temporada.

El Consell Escolar a Figueres. Formes de reflexió sobre l’ensenyament musical

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El propassat dissabte 23 d´octubre, a Figueres, tingué lloc la jornada de reflexió organitzada pel Consell Escolar de Catalunya. Sota el títol Cultura, Expressió i Cohesió social, l´acte consistí en una presentació, a càrrec del senyor Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya, l’Alcalde de Figueres, el vicepresident de la diputació de Girona i la consellera d’educació, Marta Cid. Posteriorment, el filòsof Joan Carles Mèlich va dissertar sobre ètica, estètica i educació en una brillant conferència que precedí les taules rodones sectorials: música, expressió plàstica, expressió literària i educació física. A cada una d’aquestes taules, tres ponents exposaven les seves experiències en els respectius camps, a les quals seguia un debat obert amb el públic assistent, majoritàriament relacionat amb el món de l’ensenyament, encara que des de perspectives diferents: docents, universitaris, inspectors…
La meva exposició, com a director de música d´IPSI i ponent de la Jornada, pot resumir-se així:

A aquestes alçades, redescobrir els beneficis de l’ensenyament de la música em sona a excusa. L’ensenyament de la música a l’escola, i no sols l’educació musical (educació musical vol dir “sensibilització”, mentre que ensenyament musical comporta aspectes tècnics i pràctics, en definitiva: fer música), ha de tenir un lloc al curriculum escolar perquè l’art musical és un pilar indiscutible de la cultura occidental. No entenc qui ha decidit que sigui imprescindible conèixer Cervantes i, en canvi, poder ignorar olímpicament l’obra de Brahms!
No és més important la literatura que la música, ni la pintura que l’escultura. Com és, doncs, que podem acceptar fins i tot amb una mitja rialleta de comprensió l’absoluta ignorància musical?
A casa nostra, emmirallats eternament en el país veí, hem viscut radicalment d’esquena a les experiències pedagògiques de països com Anglaterra i Estats Units, que han atorgat a l’ensenyament musical, basat en la pràctica instrumental a les escoles, una importància singular, que els ha proporcionat una base de la piràmide que els permet tenir una punta d’extraordinària qualitat, amb músics nacionals. I és que, tal i com diem des de fa temps, a l’escola, és possible fer-hi molt bona música, i em refereixo a música en majúscules, gran música.
Des d’aquí ofereixo la nostra experiència a qui li pugui interessar. La vam començar ara fa quinze anys, però cap responsable educatiu no s’ha adreçat a nosaltres en demanda de consell o suport per fer la mateixa feina o una de semblant.

Pensem que si hi hagués un mitjà d’exportar la nostra experiència a d’altres centres, la taca d’oli aniria estenent-se ràpidament i imparablement.
Però, per si la nostra experiència no sembla prou exportable, no considero que calgui anar a Amèrica. N’hi ha prou amb què fem uns 300 quilòmetres cap al sud. Al País Valencià, amb les bandes, hi tenen la millor pedrera musical de tota Espanya.

A l’escola, sobretot l’escola primària, hi podem trobar l’ambient adequat per a un cultiu musical productiu, que no només produirà bona música, sinó que afavorirà eixos transversals que tots considerem importants.
Sens dubte ens resultarà il·lustrativa l’opinió d’un músic tan nostre com el mestre Enric Morera, que en unes memòries seves aparegudes l’any 1930 es queixava de les mancances del sistema. A propòsit del Conservatori Superior de Barcelona, Morera deia: “Si el director hagués sentit amor a l’escola hauria creat una orquestra, un cor mixte, una classe de música de cambra, tot dirigit per ell, que aquesta ha de ser la primera obligació del director i avui, després de trenta-quatre anys, a Catalunya tindríem un ambient artístic que no hi és i que, seguint d’aquesta manera, no hi serà mai”.

Han passat gairebé vuitanta anys i, podem creure que la situació és gairebé la mateixa?
Resulta que no ens podem queixar, perquè. és clar, ara tenim un munt d´auditoris i moltes orquestres al país. Ara, a tota Espanya, hi ha bones orquestres, fins i tot boníssimes orquestres! Només que s´ha de saber llengües vives per poder-les dirigir, ja que trobar “nadius“ a les orquestres professionals costa d’allò més.
Què fem per tal de corregir aquesta tendència històrica? Doncs la darrera moda consisteix en convertir una de les arts més importants en un joc: “Juguem cantant”, “Cantem jugant”, “Juguem jugant” i la darrera i més espectacular: “Bim bom els nadons al Palau”!

En definitiva, tot plegat una activitat purament lúdica, un pur entreteniment…
No cal apallissar els nens i nenes amb un munt de coneixements teòrics, no és això! Però sí que cal mostrar-los la bellesa de la música ben feta, realitzada amb esforç, treball i constància.

Estem plenament convençuts de l’alta utilitat de l’educació musical i l’ensenyament musical com a eines no tan sols culturals sinó també cíviques. Cal que permetem que la música entri a les escoles amb tot el seu potencial educatiu, cultural i cívic, malgrat que haurem de canviar algunes condicions. Potser és difícil, però si nosaltres ho hem fet, segur que és possible per a tothom!

Cor Vivaldi a tota màquina!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Les activitats del Cor Vivaldi, ja és sabut, no s’aturen a l’estiu, al menys als mesos de juny i juliol, època d’extraordinària efervescència artística a tots els festivals que se celebren a Catalunya.
Aquest any, el final de curs va estar marcat per la rebuda de la torxa olímpica que tingué lloc a Montjuïc, amb la intervenció de la soprano Montserrat Caballé i la Banda Municipal de Barcelona a més, és clar, de la del Cor Vivaldi, que interpretà obres populars catalanes i del repertori operístic.
Durant el mes de juliol, concert a Reus, a l’institut on va cursar estudis el llavors jove Antoni Gaudí i Cornet, a l’antic claustre. Acústica remarcable i, sobretot, el que és molt important, un bon ambient entre el públic assistent.

Llevaneres, Banyoles, Arenys de Mar, Cabrils i Calella de Palafrugell van ser altres destinacions del Cor Vivaldi, que alternà programes amb cor i piano i cor i orquestra, amb l´obra Vesperae pro festo Sancti Innocenti, de Michael Haydn, amb la intervenció de l´Orquestra del Maresme que dirigeix Jordi Colomer.

El Festival Internacional de Cantonigròs encomanà novament l’obertura al Cor Vivaldi, que, recordem-ho, és, fins a la data, l’únic cor català que ha obtingut un primer premi en alguna de les categories del concurs.

Finalment, com a cloenda, el concert d’estiu corresponent al 3r Cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi, que, com sempre, se celebrà a l’Auditori Winterthur de l’Illa Diagonal i que resultà un acte especialment emotiu, pel comiat a les cantaires que deixaven el Cor en finalitzar la seva etapa educativa a IPSI.

Passat el mes d’agost, merescut descans per a tothom, els nous compromisos del Cor obligaren a començar a principis de setembre, amb la preparació de Boris Godunov, de Modest Mussorsky i la intervenció, al Forum de les Cultures, en l’obertura del Congrés Mundial de les Ciutats. Entre els assistents a aquest acte, realitzat al gegantí auditori del Forum, s’hi comptaven, entre d’altres, el president Maragall, l’alcalde Clos i l’expresident de l’ antiga URSS, Michail Gorbachov.

Els assaigs al Liceu, com sempre molt nombrosos i intensos, començaren immediatament després del concert al Forum. Inauguració de temporada i també de director, amb la primera intervenció de l’ alemany Sebastian Weigle, que demostrà saber molt bé el que porta entre mans. El Cor, com sol passar a la majoria de títols operístics, tenia un paper més aviat reduït, però de molta responsabilitat, ja que el moviment escènic el complicava enormement. Finalment, però, el resultat va ser, durant les més de dotze representacions, excel·lent, i va merèixer els comentaris elogiosos del director així com d’altres col·laboradors i responsables del Gran Teatre del Liceu.

L´activitat concertística del Cor, malgrat les ocupacions operístiques, no s’ha aturat en cap moment, i com a mostra valguin els concerts realitzats al Col.legi de Metges i a Sant Josep Oriol amb motiu de la Festa Major de l’Eixample.

Finalment, remarcar l’estrena de l´obra encarregada a Albert Garcia Demestres amb motiu del XVè aniversari del Cor. Garcia Demestres ha escrit un Stabat Mater, d’uns trenta minuts de durada, amb acompanyament d’orgue, piano i campanes, d’una extraordinària força. L’obra, estrenada a la Bisbal del Penedès el dia 24 d’octubre i a l`Auditori Winterthur, el 30 del mateix mes, va ser rebuda amb gran entusiasme pel públic que omplia les dues sessions, així com pels mitjans de comunicació que hi dedicaren importants espais (veure, a tall d´exemple La Vanguardia del 27 d’octubre).

Escollir instrument

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

L’aprenentatge d’instruments musicals, malgrat no ser encara una activitat majoritària, ha deixat de ser, des de ja fa uns quants anys, una activitat reservada, només a nens i nenes “dotats” o amb talents especials.
No obstant això, escollir l’instrument adequat per al seu fill o filla demana tenir en compte algunes consideracions, ja que d’una bona elecció en dependrà el futur desenvolupament musical del noi o noia.
– El meu fill vol començar a estudiar el piano: quan hauria de començar?
En principi, la millor edat per començar a estudiar un instrument és “quan un en té moltes ganes”. El nen o nena que, amb entusiasme, demana iniciar-se en un instrument determinat té uns quants punts per assegurar-se l’èxit.
No és, per tant, un assumpte d’edat, només, encara que el millor moment per començar, en el 95% dels casos, és entre els vuit i els deu anys. Cal tenir present que abans d’ aquesta edat (especialment entre els cinc i els set anys) ens trobem davant d’un dels períodes més esgotadors de la vida d’ un nen. Cal no sobrecarregar-los amb activitats que els aportin dificultats afegides.
– I així, doncs, què me’n pot dir d’aquests nens i nenes de tres anys que comencen a estudiar violí amb el mètode Suzuky?
El mètode Suzuky té com a punt de partida pedagògic l’aprenentatge de la parla. El Dr. Suzuky basa el seu mètode en el fet que cap nen o nena no fracassa mai en l’aprenentatge de la seva llengua materna.
Segons Suzuky els factors que impedeixen aquest fracàs són:
a) La repetició constant exercida per part de tot l’entorn del nen.
b) L’entusiasme generalitzat davant dels progressos de la nena o del nen.
c) El repàs “ad eternum” de conceptes ja dominats.
Per això Suzuky necessita de la participació dels pares i les mares en l’aprenentatge de l’instrument, tant a casa com a les lliçons amb el professor.
El mètode funciona molt bé, però, és clar, cal que totes les peces siguin al seu lloc…
– Quin instrument escollim?
L’elecció de l’instrument no es pot deixar a l’atzar, ni tan sols a condicionants diversos (espai dins la llar, etc.) si volem que l’aventura musical sigui exitosa.
Cada instrument té un perfil que s’adequa a personalitats i maneres de ser molt diverses. Anem a veure cadascun dels instruments que, en aquests moments, oferim a l’Escola de música.

Piano
Instrument complex i molt complet. Per a molts, “l’instrument”.
Instrument no aconsellat per a nens i nenes amb problemes severs de vista. Cal tenir present que les partitures per a piano es llegeixen en dues claus alhora i, al mateix temps, s’ha de coordinar i controlar la posició de les mans i dits. Molt adequat per a alumnes especialment persistents en els seus objectius, als quals no els importi treballar en solitari.
És aconsellable no començar abans dels vuit anys.

Violí
Instrument difícil, de progrés lent. És absolutament imprescindible tenir un bon sentit de l’afinació.
Hom recomana no començar abans dels 7 anyset i, naturalment, amb instruments reduïts en funció de les necessitats de l’alumne.
Adequat per a alumnes amb un alt grau d’aplicació, als quals no espanti el lent aprenentatge. Repertori molt extens i variat.

Violoncel
Dirigit a nens i nenes amb intel·ligència tranquil·la i reflexiva. El progrés demana, igual que en el violí, aplicació i esforç continuat.
És curiós remarcar el fet que els nens amb veus més aviat greus, amb mans grans i braços llargs hi troben una satisfacció difícil de descriure: simplement els agrada!

Guitarra
Com el piano, és un instrument autosuficient. No és recomanable començar abans dels vuit o nou anys. Molt adequat per a alumnes amb habilitats manuals i molt poc aconsellable per a aquells alumnes més aviat lents o amb mala coordinació. Instrument progressiu i discret, ideal per als habitatges actuals (no és potent a nivell sonor). A diferència dels instruments de corda com ara el violí o el violoncel, no exigeix un sentit de l’afinació tan precís o desenvolupat.

Flauta
L’instrument melòdic per excel·lència. El so es produeix bufant a través d’ una embocadura ( més o menys com quan bufem a través d´una clau o una ampolla)
Malgrat que l’aparença de l’instrument (amb els seus mecanismes de claus) és complexa, el progrés és, en canvi, relativament ràpid: en poques setmanes es poden tocar melodies senzilles. El repertori per a aquest instrument és, a més, extens i molt interessant.
Els nens febles o fràgils poden tenir problemes amb aquest instrument, degut a la gran quantitat d’aire que necessita. També els nens esquerrans (és un instrument que només es pot aguantar inclinat a la dreta) poden tenir problemes en el seu aprenentatge.

Clarinet
El so es produeix de manera sensiblement diferent a la flauta, ja que el clarinet necessita d’una llengüeta de canya que és la que “fabrica” la seva peculiar sonoritat, força més “agressiva·” (i fàcil de produir) que la de la flauta travessera. El progrés és semblant a la flauta i és, per tant, un instrument adequat per a alumnes impacients, que volen resultats ràpids.

Naturalment, el motiu d’aquest article és donar, només, un perfil mínim de cadascun dels instruments que ens pugui resultar aclaridor en els primers estadis, abans de l’elecció definitiva. En cas de dubte, el millor és consultar el professor de música o a qui subscriu i, fins i tot, pot resultar molt convenient provar alguna classe (classe oberta, en la nomenclatura d’IPSI).

Per a més informació, l’editorial Urano té editat un llibre titulat Cómo escoger el instrumento más adecuado para su hijo, realitzat a partir de l’experiència amb milers d’estudiants de música. Els el recomano molt vivament.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca