Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

Cor Vivaldi: nadar contra corrent?

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, SCIC, edita una revista trimestral. A vegades, molt gentilment, em demanen algun article sobre la meva especialitat, que, és clar, també és la seva. Accepto sempre, perquè, entre d’altres coses, reflexionar sobre la manera de treballar que un, a través del temps, ha adaptat com a pròpia, és sempre un exercici molt interessant i molt convenient.

Aquest cop, l’article parla de “Dirigir des del piano” i és que des del 1989 que dirigeixo el Cor Vivaldi, sense comptar anteriors intents frustrats, que ho faig des del piano.
Acompanyo el Cor Vivaldi i el dirigeixo al mateix temps des d’un bon principi i és que dirigir des del piano ha estat una tradició a molts cors d’Europa.

– Ah, sí, és clar, els Petits Cantors de Viena, ells…
No, no, no cal anar tan lluny! Tots som fills de les nostres experiències i sense haver d’anar a Viena, amb un cor infinitament més modest, a Catalunya, també es feia el mateix. Em refereixo a un dels cors fundadors del SCIC, “La Mainada”, que dirigia la Mariona Blasco. No puc deixar de recordar la primera vegada que la vaig sentir acompanyar el cor, mentre els nens i nenes sèiem a terra ( Déu meu, com odiava seure a terra: estava fred i t’embrutaves… sempre ho he evitat i sempre he procurat no fer seure els nois i les noies a terra!)
– Ja veuràs que bé que toca el piano! Em va dir un dels meus nous companys, que ja feia temps que seia a terra, ell…
– Un moment, un moment! No pretendràs colar- nos l’article que has fet pel SCIC al FIL, oi que no?
– No, és clar que no. Deixa’m un moment, ja veuràs per on vaig….

La “Senyoreta Mariona”, tal i com la coneixíem llavors tots els seus deixebles, sabia el que havia de tocar i, a més, cantava amb una veu perfectament impostada, afinada i adequada i, per si fos poc, acompanyava el cant, en un exercici digne del més pur estil “globetrotter” d’esquenes als “socis”, vull dir als nens i nenes, als quals transmetia, mitjançant el seu piano, la idea que tenia de la cançó i no li calia moure els braços, ni estar dreta davant del cor ni… tan sols estar de cara (!), tot això amb un piano vertical de més que dubtosa qualitat, perquè no cal dir que els pianos electrònics, en aquella època, encara no s’havien inventat, i els pianos de cua, doncs com ara, no n’hi havia molts, . I sabeu quin era el resultat? Silenci absolut. Us podeu imaginar quin seria el resultat a hores d’ara?

Comento tot això perquè amb el Cor Vivaldi vam enregistrar no fa gaire dies Els Pastorets d’Albert Guinovart. Un enregistrament més, sí, però aquest cop en companyia d’un gran artista i encara millor persona (quin goig tan extraordinari poder treballar amb una personalitat així!). Podeu creure que les llarguíssimes sessions van fluir sense cap mena de problema, amb una col·laboració absoluta de totes i cadascuna de les noies i noi del Cor i també dels músics i tècnics? No va caldre insistir vegades i vegades en el necessari silenci absolut: simplement es produïa de manera natural. Era disciplina nascuda de l’absoluta comprensió del que estàvem fent. No s’havia d’imposar res: tothom tenia molt clar el que tocava fer i com!

– Miracle, això és un miracle! Cantem junts, al·leuia!
No, em sembla que això és el que dona la disciplina. Convé recordar- ho, la disciplina és una cosa que va molt bé per:
a) Fer coses ràpides amb molt poc temps
b) No haver- se d’enfadar innecessàriament
c) Crear el caliu necessari per a la bona música o per al que sigui que volem aprendre
d) També serveix per desfilar… però això a nosaltres… pse…
e) …i també serveix per a la vida, mira, ara que ho dic…

Durant l’enregistrament vaig ser conscient que quan es treballen diàriament i durant anys alguns conceptes com ara silenci, atenció, respecte, concentració, no sols no cal enfadar- se per aconseguir- los sinó que esdevenen, de manera natural, uns elements que endolceixen les dificultats tècniques, possibiliten i faciliten la seva resolució i, més important, permeten el creixement artístic i tècnic del grup, més enllà de qui puguin ser els seus integrants en un moment determinat. Potenciar aquests aspectes ens permet no haver de baixar el nivell cada vegada que les cantaires més expertes, les més grans, ens deixen (es jubilen….) en acabar el batxillerat. Si cada cop que passa això el nivell baixés, seria impossible mantenir els compromisos i la nostra existència ja faria anys que hauria deixat de ser factible, al nivell que ho ha estat fins ara.

Els músics que van intervenir a les sessions, grandíssims professionals tots ells, ho van fer amb el millor dels esperits, sense estalviar cap esforç per millorar el que fos que calgués millorar i amb una generositat de temps total. El mateix que el i les integrants del Cor, en una simbiosi absoluta, sense reserves. Els uns i les altres parlaven el mateix idioma: Recerca de l’excel·lència. Quina casualitat!

Quan una cosa així passa al nostre segle XXI en el qual l’egoisme i el desinterès, a parts iguals, amb unes gotes de “ja està bé”, tot mesclat no agitat, són “liders” indiscutibles.

Entrevista amb Albert Guinovart

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Albert Guinovart, pianista i compositor, va néixer a Barcelona el 1962, on va iniciar els seus estudis musicals, prosseguint- los a Londres amb Maria Curcio, de la que fou assistent. Ha guanyat diversos concursos nacionals i internacionals de piano i composició i ha ofert concerts arreu del món. Arrel de la comissió de l’ obra els Pastorets ( obra encàrrec del Cor Vivaldi) vam poder tenir el privilegi de mantenir diverses converses de les quals ha sortit l’entrevista que avui us fem arribar.

– Òscar Boada. Portes una doble carrera musical, de pianista i de compositor. Com es fa això?
– Albert Guinovart. Doncs com es pot! – No és fàcil per qüestió de temps, avui en dia es demana un nivell molt alt com a intèrpret; però jo no podria renunciar a cap dels vessants musicals que em permeten comunicar- me, que trobo que és el més important per a un artista. Els dos camps s’enriqueixen mútuament.
– Pianista i compositor amb una carrera igualment important en ambdós camps. Quina visió creus que tenen els programadors i els crítics d’aquesta doble vida professional?
– Doncs no deixa de ser curiós! Alguns crítics, i també programadors han cregut que no era possible fer simultàniament dues carreres i han tractat d’imposar- me la necessitat d’escollir- ne una. Com si ser les dues coses no fos prou seriós! No n’he fet gaire cas, no, però em crida l’atenció. Jo penso que el fet que la meva activitat compositiva hagi estat especialment exitosa en el camp dels musicals, els dona ales per considerar que la meva creació no és del tot seriosa…
– És cert que has acabat imposant- te com a compositor de musicals. Ara mateix, sense anar més lluny, s’estrenarà , en versió traduïda, Mar i Cel a Alemanya, després d’haver estat presentada, també traduïda, a Madrid. Per què musicals i no òpera?
– Vagi per endavant que jo sóc un enamorat de l’ òpera. El que passa és que em sembla que, en l’actualitat, el musical, que indubtablement arriba a més gent, té la facultat de resultar molt més entenedor quant a text que l’òpera i, la gent, cada cop més, vol entendre el que està passant dalt a l’escenari. Per altra banda, el mercat és infinitament més gran al sector dels musicals que a l’òpera, i això fa que els encàrrecs t’arribin amb molta més freqüència del sector dels musicals que no pas dels teatres d’òpera. Ja m’agradaria, ja, escriure moltes òperes….però el mercat és el que és.
– Si m’ho permets, tu ets un d’aquells compositors que fan que l’oient perdi la por a escoltar música d’autors vius. Ja saps que durant molt de temps, els compositors han anat per un camí i el públic per un altre….
– Sempre he fet la música que he volgut i m’han preocupat molt poc els cànons estètics: és prou modern? No ho és? Escric la música que vull fer i ja està (cosa que, evidentment, no és ben vista per aquells que pensen que el creador ha d’estar sotmès als dictats estètics del seu temps) però ja se sap que no podem acontentar tothom!
– Com t’has trobat escrivint música per al Cor Vivaldi?
– Doncs la veritat és que no podia anar millor. Al Cor Vivaldi ja el coneixia, de fa temps, malgrat que no el vaig poder escoltar en viu fins a l’octubre del 2006, però vaig veure immediatament que la nostra col·laboració seria exitosa. M’he sentit molt lliure per poder escriure allò que em venia més de gust sense haver de renunciar a res per por que el Cor no fos suficientment adequat per superar segons quines dificultats. Un cop feta l’obra, la resposta del Cor, que ha treballat a tota màquina, ha estat formidable i hem aconseguit fer una estrena que, personalment, conservaré al meu record de manera inesborrable. També, com no podria ser d’altra manera, la col·laboració amb en Jordi Galceran, autor del text, ha estat molt fluïda i fins i tot hem fet un sistema nou en què ell posava el text a la música, en lloc de ser jo qui posés música al text!
– Acabes d’acompanyar al piano a la soprano Barbara Hendricks, has tocat al concert de fi d’any de la Filharmònica de Montpellier amb una obra teva basada en cançons de Gershwin, has col·laborat al XX aniversari de l’Orquestra simfònica del Vallès, tocant un fragment del teu Concert per a piano i orquestra, has tocat la teva darrera obra, Els Pastorets, amb el Cor Vivaldi, al concert d’estrena. Tot això, a més d´escriure- ho, no ho oblidem, cal estudiar- ho! D’on treus el temps?
– D’on puc, literalment ! El cas és que, afortunadament, la composició no em reporta molt sofriment….vull dir que, per sort, les idees em venen força generosament i això fa que feines com ara la composició de música per a sèries televisives, les pugui portar amb certa comoditat, evidentment, comptant també amb la col·laboració del contrabaixista Guillem Prats, amb qui formem societat i, és clar, de les ajudes informàtiques, condició sine qua non, avui en dia!
– A les teves dades biogràfiques cites la pianista i pedagoga Maria Curcio com la teva gran mestra, a Londres, en el camp del piano. En canvi, no trobem quin o quins mestres et van introduir a la composició. Ets un autodidacta, com tants i tants compositors?
– Doncs sí, es pot dir que sóc autodidacta quant a composició. No, és clar, en les assignatures tècniques com ara harmonia, contrapunt i instrumentació que vaig cursar amb en Manuel Oltra, però diguem que no he tingut ningú que exercís el paper de “Guru” que, a vegades, per altra banda, és tan necessari, quan parlem de creació.
– I quant a influències? Quins autors creus que han exercit la seva influència en la teva obra?
– No sabria dir- te. Penso que la meva música és molt eclèctica tota ella. Vull dir que probablement hi pots trobar moltes influències… A mi m’agraden compositors d’estètiques i èpoques molt diferents, però tots ells poden tenir en comú la capacitat de comunicar i d’emocionar. Tots els autors tenen uns girs melòdics, encadenaments harmònics o ritmes que fan que l’oient coneixedor els reconegui: una mena de signatura amagada. Pel que em diuen, la meva música sembla ser que és molt identificable…
– Creus que és viable la professió de compositor, avui en dia?
– Els compositors de la cort ja no existeixen! La nostra feina es mou a partir d’encàrrecs i això vol dir que si no hi ha encàrrecs, no hi ha ingressos. Jo no em puc queixar, perquè gràcies a les sèries de TV 3 he aconseguit tenir una regularitat que és molt difícil de tenir d’altra manera. Així i tot, i per principi, cal deixar clar que la composició no ha estat mai ben pagada, o dit d’una altra forma: tradicionalment ha estat ruïnosa! Darrere d’una pàgina de música hi ha un munt de temps invertit que, és clar, no surt reflectit al programa ( obra escrita utilitzant 587 hores…) i, en canvi, quan et demanen què costarà escriure tal o qual obra, sempre ho troben car! I el més curiós és que pots demanar el mateix o més per dirigir una orquestra, si ets director, o tocar de solista i els semblarà molt raonable!
– La veu humana és molt present dins la teva creació. Potser seria interessant recordar que durant molt de temps vas ser el pianista acompanyant de Victòria dels Àngels
– Sí, amb Victòria dels Àngels vaig passar uns quants anys acompanyant- la. Era una personalitat musical realment molt important, malgrat que es trobava ja als darrers anys de la seva carrera que, per altra banda, va ser, com tots ja sabeu, una carrera de primera línia, col·laborant amb els millors artistes del moment. Coses tan vitals per a un cantant i també, és clar, per a un instrumentista, com ara el fraseig, amb Victòria es copsaven en tota la seva importància.
– Finalment, Albert, parlem de projectes. Quins són els teus compromisos més immediats?
– Bé, ara mateix he acabat l’orquestració per a formació simfònica de “Mar i Cel- Der Himmel und das Meer- “ per a l’estrena al Teatre d’òpera de Halle, a Alemanya; també estic escrivint una simfonieta per a una orquestra de Figueres; preparant la gravació de les meves obres per a saxo i piano, amb en Miquel Bofill, una cosa que em fa molta il.lusió com a pianista: la primera vegada que tocaré el segon Concert de Rachmaninov amb l’Orquestra de Lleida, una obra cabdal del repertori, i que m’ha marcat musicalment des dels meus primers dies, i per suposat una de les meves il·lusions més grans: la gravació dels Pastorets que hem fet plegats!

 

Astúries i… que disfluten!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Convidats per l’associació cultural Avilés Joven , el Cor Vivaldi tornava a agafar l’autocar per tal de participar al Festival coral internacional Asturias Joven 2007.

Distribuït en dos caps de setmana, el Festival comptà en aquesta edició amb quatre cors de diferents parts del món. Dos cors, Radost de Praga i Sant Petersburg actuaven el 3 i el 4 mentre que el cor de nens de la Ràdio de Shanghai i el Cor Vivaldi ho feien el 8 i 9.

Els auditoris que acollirien els concerts eren de primera categoria. A Avilés, el nou Centro Cultural, amb una bona acústica que podia arribar a fer creure el públic que hi havia amplificació i a Oviedo l’extraordinari Auditorio Príncipe de Asturias amb unes condicions acústiques i materials de les millors que es poden trobar a Europa i al món mundial!

El viatge va resultar llarg, però que molt llarg, i això que sobre el mapa, Astúries no sembla tan lluny: mira, arribes fins a Bilbao i després….uns cinc- cents kilometrets de res….
Sort que el paisatge és preciós i els prats s’alternen amb les muntanyes i aquestes amb el Cantàbric i tot això amb la pel·lícula obligada ( noblesa obliga) escollida per votació popular amb una lleu, molt lleu censura per part de la direcció.

I així, les belleses d’Angelina Jolie s’emmarquen amb el Naranjo de Bulnes i els Órreos asturians que la Maria, una mica dura d’oïda ella, ha batejat com Horneros i així es quedaran durant tot el viatge.

L’allotjament, a Santa Maria del Mar, és de molta qualitat, en apartaments de quatre. Les noies estan exultants, no tant Don Javier de Morales, únic representant masculí en aquesta ocasió, que es veurà obligat, per culpa de la moral vuitcentista, ja se sap, a compartir apartament amb qui signa l’article.

En plena vaga d’autocars asturians (quina sort la nostra…) ens hem de moure amb gran discreció per tal de no aixecar les ires dels vaguistes. Per tant, canvi de plans per començar. No hi ha visita a Avilés i en canvi hi haurà visita a la costa, a peu. A la tarda, viatge a Avilés, en autocar, clar. Trobarem piquet? Ens apedregaran? Ens cremaran les rodes? No, no arribarà la sang al riu. El nostre autocar resulta invisible als ulls dels vaguistes, com invisible és la Guardia Civil que ens ha dit, amb molt bona disposició, que “No pasa nada, y si pasa nos avisan”. Tranquil·les, doncs, noies i noi que arribarem sans i estalvis. Avilés, almenys el centre històric, és una ciutat preciosa. En arribar, sorpresa! El regidor d’esports (sí, sí, d’esports, que segons ens diuen és l’únic que s’interessa per la cultura….) diu que ens rebrà a l’ajuntament, aprofitant que hi ha un casament civil i apa, tots cap a l’ajuntament!

La prova de so al magnífic Centro Cultural comença amb el cor de xineses. Disciplinades ( al matí hem assistit a una mena de consell de guerra maoista que li ha estat fet a una pobra noieta que no sabem quin pecat havia comès, però que feia cara d’estar molt penedida…) el cor no mostra una sonoritat ni una afinació gaire especial, però tot plegat resulta exòtic, és clar. Les cançons, xineses totes elles, semblen totes iguals, però les acompanyen amb danses i moviments a més de vestits que semblen de primera comunió però que no ho són, perquè a Xina no fan aquestes coses, encara.

El Cor Vivaldi, amb el programa de valsos i polques a més d’una cançó asturiana per començar, és molt aplaudit i, en acabar l’actuació, arrenca amb l’Asturias patria querida, que és rebut amb gran emoció pel públic posat dempeus.

L’endemà, diumenge, veurà la llum amb el compliment d’una promesa: la visita a un Hornero, vull dir Órreo, amén de la consumició d’un “culín” de Sidra, antiga promesa feta a Don Javier, que maleïda la gràcia que li farà, sobretot perquè en veure- se’l massa ràpid ( tal i com pertoca) quedarà lleugerament ennuegat.
Això no impedirà, amb l’ajut del nostre autocar invisible ( pels vaguistes ) d’anar a visitar el Museu de les Àncores, un preciós recorregut a la costa d’Avilés que, ben mirat, hauríem pogut fer volant impulsats per l’intens vent que bufava.
A la tarda, concert a Oviedo. Auditori Princep d’Astúries. Millors condicions impossible. La nostra nit de glòria! Un breu passeig per Oviedo per berenar una mica i… quaranta- cinc persones en un auditori per a mil cinc- centes serà l’aforament amb el qual compartirem els nostres valsos i polques!

Dirigits per un inconscient, el Cor es disposa a sortir al carrer per tal de fer una cercavila popular
– Apa som- hi tots, vinga, xirois!
L’organitzador, pobre, ens desaconsella que fem la cercavila perquè ens diu que a Oviedo, a aquelles hores no hi ha ningú a qui cercar….

Entristits, tornem a l’auditori i tot escoltant de nou el Cor de Xina ( avui semblen desconcertats, pobres, ells que estan acostumats a veure gent per tot arreu….) recuperem el somriure de la mà de la presentadora. Una noieta xinesa vestida de núvia, amb un apreciable castellà va presentant cada cançó, però en arribar a la penúltima es fa una mica de garbuix ( ai les llengües) i en comptes de dir el compositor diu el nom de la cançó, la qual cosa fa que es generi una situació molt còmica:
Al piano Wang li- chan, a la dilección Quing- wo- tan, el compositor: Renacuajo nada!
Que disfluten!

I sí que vam gaudir, sí, si més no perquè ens vam recordar d’ella i d’aquests compositors tan estranys que tenen a Xina durant tot el viatge de tornada, que va ser molt llarg, perquè ja sabeu, sembla que Astúries estigui a prop de Bilbao, però en realitat…

La música de nova creació i el Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ja fa temps que el Cor Vivaldi encarrega cada any una obra a un compositor resident a Catalunya. Garcia Demestres i el seu Stabat Mater (2004), Salvador Brotons i la seva òpera “El Mercader de Somnis (2005), Jordi Lluís Rigol i la seva Missa Puer Natus (1998) , el molt enyorat Joan Rodà i la seva Suite de Nadales Catalanes (1998), Peter Bacchus i el seu Magnificat per a doble cor i metalls (2005) i darrerement Albert Guinovart i Jordi Galceran amb els nous Pastorets, han anat conformant un catàleg d’excel·lents obres musicals que mereixen, sense cap mena de dubte, ser tingudes en compte per tothom. Catalunya no és precisament el paradís del compositor clàssic… Sense voler- ho, el Cor Vivaldi és, probablement, la institució musical catalana que més obres ha encarregat als nostres compositors durant els darrers tres anys, i és el cor d’una escola, cal recordar- ho?

Encarregar una obra a un compositor és sempre un repte, tant per a qui encarrega com per a qui rep l’encàrrec, és clar, però el fet de poder treballar amb el creador de la partitura, és sempre una font d’enriquiment personal que ens fa créixer a tots plegats, cor, compositor i director. El cor creix en rebre una música que mai abans ha estat executada, que no hi ha referents, que té unes dificultats notables, que sovint s’ha d’aprendre en molt menys temps del que caldria. El compositor creix, també, posant a prova el seu saber i la seva creativitat, que té un límit de temps: ha de lliurar l’obra en un termini prèviament pactat i creix en sentir com funciona, o no, allò que ha escrit. Finalment, com no podria ser d’una altra manera, el director també creix. A mesura que minven els seus cabells, creix la seva experiència musical, el seu saber, però sobretot i molt sovint, creix la seva angoixa en veure que falta un mes pel concert i la partitura encara no està del tot escrita!

En resum: qui no sap el que és sofrir, als encàrrecs ho trobarà! Malgrat tot, la sang no arribarà al riu, no patiu… Finalment arribarà la partitura completa i el concert serà un èxit i tots els maldecaps seran oblidats, a favor de la meravellosa experiència viscuda. Tot plegat, summament engrescador i excitant.
Però és clar que, tenint en compte les dificultats de la música del nostre segle, per tal de poder encarregar obres, abans s’ha de tenir el nivell per poder garantir l’execució de les composicions.
I és que a aquest tipus d’obres només s’hi pot arribar a través d’una progressió tècnica i estètica que permeti que les veus i les oïdes puguin resistir les “inclemències” rítmiques, melòdiques i harmòniques d’algunes de les peces que conformen el repertori contemporani.

Dit d’una altra manera: per arribar a la música contemporània hi ha d’haver un procés preparatori amb una dieta musical adequada: obres del repertori romàntic, del repertori clàssic, barroc, que ajudin a configurar una sonoritat definida a la vegada que un tipus de manera de frasejar que singularitzin el cor : que facin dir a l’oient que ens escolta a la ràdio: mira, el Cor Vivaldi…

Per a mi, la sonoritat del cor és la base absoluta. Per això cal tenir en compte que tant la música més “culta” com també la música “lleugera” dels nostres temps, donades les seves “llibertats” a nivell de sonoritat, no poden ser afrontades amb garanties sense un treball tècnic, diguem- ne més clàssic o conservador, que prèviament hagi deixat molt clars una sèrie de conceptes que després es puguin aplicar allí on facin falta.

Hi ha, però, més coses a tenir presents!. Si en la música clàssica, el filtre del temps ja ha eliminat les obres que no mereixien passar a la posteritat, amb la música dels nostres dies és imprescindible que el director sigui capaç d’escollir adequadament les obres que conformaran el seu programa i caldrà que no s’acontenti amb el primer que troba, sinó que haurà de triar i remenar sobre els paràmetres que només hi pot haver una música: la interessant. Per tant, abans d’encarregar res a ningú, haurà de saber molt bé el terreny que trepitja, no sigui que es pugui emportar alguna sorpresa…

Tenim, és clar, en plena època del marketing, també el tema de la presentació, com fer atractiu i desitjable allò que hem decidit donar a conèixer. Com no pot ser d’altra manera, el director que vulgui afrontar qualsevol de les peces de creació contemporània, ho haurà de fer summament convençut, tot sabent exposar als seus cantors la bellesa i la singularitat del repertori que estan treballant. Haurà de plantejar l’assaig correctament, cercant amb cura el tipus d’exercicis que pugui afavorir l’aprenentatge de les diferents parts que conformin l’obra i no sols això! Quan ho presenti al públic, haurà de fer que aquest també es predisposi a escoltar amb atenció i curiositat i no pugui mai arribar a pensar , ni per un moment, que allò que li estan proposant és una presa de pèl musical o, en el millor dels casos, una mena de penitència…

Recordo molt bé un director de cor britànic, Barry Rose, que va presentar l’ Agnus Dei de Penderecky amb aquestes paraules:
Aquesta peça és interessant, aquesta peça és molt bonica, aquesta peça és inspirada: escoltint- la, si us plau, amb molta atenció!

Això va bastar per tal que el públic assistent a aquell concert escoltés i visqués aquella obra amb una intensitat que no hauria tingut de no haver- hi hagut la introducció, breu però intensa, d’aquest legendari director anglès.

No és la música comunicació? Comuniquem, doncs, i ajudem a transmetre al públic que ens escolta que la bellesa no és patrimoni d’una sola època! Música contemporània, clàssica, moderna? Deixem- ho millor en bona música i, si em permeten un consell, sobretot, no es perdin “Els Pastorets” de Guinovart- Galceran, no hi pot haver millor manera d’endinsar- nos al Nadal!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca