Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi, integrat per alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi, guanyador de premis nacionals i internacionals, promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora, així com el perfeccionament constant de tots els seus membres a través de la millor música coral.

Notícies Destacades

Associated Board of the Royal Schools of music. Exàmens de música

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

The Associated Board of the Royal Schools of Music és una entitat britànica que fa més de 100 anys que realitza exàmens de música arreu del món i agrupa les diferents escoles que porten l’apel·latiu “Royal”, tot atorgant unes titulacions que s’homologuen, al Regne Unit, amb aquelles que hom pot obtenir a qualsevol dels diferents conservatoris de música britànics.

Els exàmens, que contemplen totes i cadascuna de les diferents famílies instrumentals, sense excepció, són portats a terme per músics reconeguts (fins no fa gaires anys, al llistat d’examinadors hi sortia, per exemple, Sir John Elliot Gardiner…) que reben, a més, un entrenament metòdic per tal de fer la seva feina d’una manera absolutament coordinada. Un mateix examinador es fa càrrec de les diferents especialitats instrumentals, la qual cosa vol dir que, lluny de centrar- se en els aspectes merament tècnics, l’èmfasi principal és posat en la interpretació i en la musicalitat de l’alumne examinat (sense negligir, és clar, els aspectes tècnics…).

Un informe escrit durant l’examen (en anglès, of course, que el domini de llengües foranies no acaba d’ atreure els britànics, encara…) acompanya la nota, que és sempre la suma de quatre apartats:
– Escales (moltes…, potser massa…).
– Tres peces (potser poques…).
– Lectura a vista (molt útil).
– Aural Training (entrenament auditiu).

Rarament coincideix un mateix examinador en un centre que ja hagi estat visitat prèviament per ell. Amb això, s’asseguren que no hi haurà problemes d’apreciació per part dels examinats (els clàssics “em té mania”, “no em puntua bé”, per exemple). El tracte amb els examinats és absolutament professional i no gens distant ni fred. Les normes són aplicades sempre sota una mateixa consigna: no fer mai que l’ alumne és pugui sentir malament durant el procés de la seva avaluació.

En acabar els vuit cursos d’instrument i de teoria, els alumnes amb vocació professional poden escollir la possibilitat d’un examen superior que el porta al que anomenen “Advanced Diploma” que pot ser seguit de l’examen de llicenciatura (“Licentiate of the Royal Shools of Music” i fins i tot el prestigiós “Fellow of the Royal Schools of Music”) en qualsevol de les branques imaginables:
– Execució musical (Performing).
– Direcció orquestral o coral.
– Pedagogia de l’instrument.
– Composició.

Amb l’arribada de la LOGSE, The Associated Board of the Royal Schools of Music (era necessari un nom tan llarg?) ha omplert un buit que abans omplien els conservatoris de música.

IPSI, que fou el primer centre (al llunyà 1990…) de tota Catalunya i un dels primers d’Espanya a celebrar exàmens, s’ha vist acompanyat durant els darrers anys per una bona part d’escoles de música que comencen a valorar els avantatges d’aquest sistema que és eminentment pràctic i busca donar informació i assessorament sobre el procés d’aprenentatge de l’alumne.

No podem recordar que, en aquests setze anys, hàgim tingut cap problema notori.
L’esperit dels examinadors és absolutament col·laborador i s’adapten a les circumstàncies de manera extraordinàriament camaleònica (fins i tot resisteixen la calor i els sorolls, tan mediterranis, ells…).

Per això, sovint, recordo una frase de Lazlo Heltay (director nascut hongarès però esdevingut britànic) abans de començar un assaig:
Don’t worry… you know… we, british, never give problems!
(No pateixis; ja saps, nosaltres, els britànics, mai no posem problemes).

Christian Grube, l’hereu de Mendelssohn amb el Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Christian Grube és un producte musical típicament germànic. Àmplia formació musical i cultural ( es llicencià en Geografia, ja fa molts anys) capacitat de treball contrastada ( diu que el director mai ha de reconèixer que està cansat….) elegància en el tracte….
Grube porta, sense amagar- se’n, una doble vida: viu sis mesos a l’ any a Berlin i sis mesos prop de San Francisco, California amb la seva esposa americana, Karen.
Amb motiu del concert celebrat el proppassat cinc de març, amb obres de Bach, Mendelssohn i Bruckner, vam poder comptar amb la seva presència entre nosaltres durant deu dies, en els quals va impartir el seu saber davant l’ entusiasme del Cor, convenientment reforçat, per aquesta ocasió, amb dotze cantaires masculins per a les veus de tenors i baixos.

“L’estage”, convenientment anunciat per la Federació de Cors Joves de Catalunya, era obert a tots els directors de cor interessats a assistir- hi. Ningú no hi va venir… quina magnífica oportunitat perduda!

– Vostè va dirigir un cor de nens durant molts anys…
– Efectivament. Vaig tenir la sort de dirigir un dels cors més històrics d’Alemanya: el Cor de la Catedral de Berlín. Entre els seus anteriors directors destaquen Hugo Distler, Johannes Ockard i, per sobre de tots, Felix Mendelssohn! A Alemanya, la tradició coral parteix de cors de nens amb veus masculines, que majoritàriament han estat nens cantaires al mateix cor. Per això, el repertori es fonamenta en les grans obres corals per a cor mixte. Mendelssohn, per exemple, va escriure per al cor que anys més tard dirigiria jo, el millor de la seva producció coral!
– La nostra tradició coral, sobretot a les escoles, és molt més recent… Quines diferències remarcaria entre el que havia estat el seu cor i el Cor Vivaldi?
– En primer lloc cal dir que el Cor Vivaldi té un nivell extraordinari, amb una sonoritat molt especial, molt mediterrània però a la vegada molt controlada. La disciplina i atenció és també exemplar. Està molt per sobre de la mitjana internacional. Jo crec que les diferències entre cors d’un nivell semblant venen sempre del matís: coloració de les veus, mètode de treball durant l’assaig, literatura que es treballa… Així, per exemple, jo veig que en la programació del Cor, hi teniu un munt de músiques i estils diferents: Jazz, música actual, romàntica… en el nostre cas, l’èmfasi principal era la música religiosa, amb un especial interès pels compositors germànics (Schutz, Mendelssohn, Distler i, és clar, Bach!) Això fa que moltes d’aquestes obres, que són molt difícils, es puguin cantar amb gran naturalitat per part de nens relativament jovenets.
– A casa nostra hi ha la creença, per part d’alguns sectors, que música religiosa i veus de nens no casen bé….
– Zoltán Kodàly, el gran pedagog i compositor hongarés, ho va deixar molt clar: Per als nens, només el millor és suficient.
Pot algú dubtar que la millor música coral està entre les obres religioses dels grans autors universals? Llavors, no veig la raó per la qual podem excloure de la seva “dieta” musical totes aquestes obres mestres….a no ser, que la raó sigui tècnica! És evident que per poder cantar Bach o Bruckner o Mendelssohn hi ha d’haver un treball tècnic important, no ho pot fer qualsevol, sense una preparació prèvia….
– Tot això ens porta a parlar sobre els aspectes lúdics de la música. Els negligim quan fem aquest tipus de música?
– És un peix que es mossega la cua! Si el cor està ben dirigit en els tres aspectes fonamentals: pedagogia, tècnica i música, els nens i nenes trobaran una satisfacció tan gran que acabaran valorant molt més l’atractiu de la “gran” música que no pas els aspectes lúdics de músiques molt inferiors o menys interessants. Això no exclou la varietat d’estils, naturalment, però deixi’m dir- li que condemnar un cor de nens a un seguit de “menús” musicals insípids o de poc calat, en raó de les baixes expectatives musicals dels seus responsables, em sembla, com a mínim, injust!
– Tots els nens i nenes poden cantar aquestes grans obres?
– Aquesta pregunta és respon sola… És evident que no. Com tampoc tots els músics del món poden tocar els concerts virtuosos per a instrument! Els humans tenim limitacions, no ho descobrirem ara, això! En les nostres mans tenim el poder expandir les limitacions dels nostres alumnes tot donant- los les eines i estirant- los per tal que tinguin el desig de millorar constantment. El bon director, després d’assolir un objectiu, ja n’ha de plantejar un altre. És l’única manera: hem d’encoratjar- los a descobrir el goig dels reptes i no pas el gaudi únic del que és immediat!
– Això és nedar contracorrent….
– Naturalment! Però és que els grans progressos no s’han fet, potser, anant contracorrent? Pensi que Bach, al seu temps, ja hi anava, el pobre….quan tothom li demanava la “modernitat” què feia ell? doncs tornar al passat, ni més ni menys! Tornava a la polifonia, que ja no estava de moda i a partir d’aquest aparent pas enrere, avançava i es projectava i projectava la seva música cap al futur. Anys més tard, Verdi ho deixava molt clar: “Torniamo a l’anticco e sará un progresso!”

Cor Vivaldi: de l’expressionisme alemany a la música tradicional catalana

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Finalitzat el treball amb el professor alemany, Christian Grube, el Cor Vivaldi deixà els motets de Bach i es preparà per afrontar l’ aprenentatge d’ un nou programa de jazz que omplirà el concert d’estiu (16 de juliol) del seu cicle a l’Auditori Winterthur. Amb obres de diversos autors, però amb la presència destacada de Cole Porter i Irving Berlin, és un programa que fa les delícies dels amants de la música vocal i del jazz. Acompanyats, com sempre, de Guillem Prats al contrabaix i del que signa, al piano, en aquesta ocasió comptarem, a la bateria, amb Jordi Serrano, professor d’educació física a IPSI i entusiasta músic amateur, en una prova fefaent de col·laboració interdepartamental!

A part del jazz, una nova òpera al Liceu reclamava la nostra presència: Die Tote Stadt, (la ciutat morta), d’Erick Wolfgang Korngold. Compositor molt poc freqüent, encara, a les programacions regulars, és autor d’una enorme inspiració de qualitat. Guanyador de dos Óscars per les seves bandes sonores escrites durant el seu exili a Hollywood, Korngold, que va haver de fugir de l’Alemanya nazi on la seva música havia estat catalogada de música degenerada i prohibida la seva execució, no arribà mai a ser considerat, en vida, un músic prou seriós per ser tingut en compte. Novament, el temps ha rebut l’encàrrec de posar tothom al seu lloc i Korngold ha esdevingut un gran descobriment tant per a músics com per a melòmans de tot el món.

En aquesta òpera, que contava amb una extraordinària escenografia i també amb una posta en escena fantàstica, la part coral és molt restringida (encara que no fàcil) i sempre en “intern”, això és sense aparèixer en escena. Dirigida per Sebastian Weigle, el director titular del Liceu, l´òpera obtingué un èxit tant de crítica com de públic realment remarcable que fa pensar que no serà la darrera vegada que la veurem programada a l’amfiteatre de les Rambles.

També al Liceu, ple de gom a gom i amb la col·laboració de tres cobles (!) tingué lloc el concert del 60è aniversari de la colla sardanista Les Violetes del Bosc. El Cor Vivaldi hi participà conjuntament amb el Cor del Liceu, interpretant una obra de Salvador Brotons (Petita oda a Verdaguer) així com diverses obres per a cor i cobla a més de la Sardana de les Monges d’Enric Morera cantada pel Cor Vivaldi a capella, que fou rebuda amb un aplaudiment llarg i intens per part del públic entusiasta i receptiu que omplia el gran teatre.

Paral·lelament a aquests actes extraordinaris, els concerts del Cor l’han seguit portant a poblacions diverses de Catalunya: Dosrius, Vila- Seca, amb una actuació al magnífic auditori Josep Carreras, Penelles, Cervera, així com una nova actuació a l’Auditori Winterthur en ocasió d’un concert benèfic pro- construcció d’un hospital en un dels països més pobres de l’Àfrica, el Txad.

Els futurs compromisos del Cor inclouen, a part del concert de fi de curs d’IPSI i el ja mencionat del nostre cicle, un concert per a Joventuts Musicals de Sabadell, el dia 20 de juliol i un altre al Petit Palau, el dia 11 de juliol amb un programa format por obres en nou llengües diferents, organitzat pel Fòrum de les Lletres.
Després, unes merescudes vacances, i a la tardor, un nou programa amb obres de diferents països i l’estrena d’una missa del compositor britànic Bob Chilcott. Nous repertoris per a un “rejovenit” cor que acomiadarà, aquest mes de juliol, a nou dels seus cantaires, que, amb la fi del batxillerat, veuen acabar els seus dies vivaldians.
Des d’ aquí els volem agrair la seva col·laboració, paciència, humilitat i també talent. Ha estat un extraordinari plaer tenir- les entre nosaltres.

Wozzeck, d’Alban Berg

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Cor Vivaldi participà a la darrera producció de Wozzeck, l’òpera d’Alban Berg, que es va poder veure al Gran Teatre del Liceu, els proppassats mesos de desembre i gener.
Dirigida pel mestre Sebastian Weigle, director titular de l’Orquestra del Liceu, l’òpera comptà amb la direcció escènica del justament polèmic Calixto Bieito, conegut per les seves peculiars i atrevides aproximacions (?) al món operístic.

Wozzeck és, per començar, una òpera expressionista molt complexa. En primer lloc pel llenguatge que utilitza, atonal, que vol dir que no es basa en una o en diferents escales, sinó que el sistema trenca amb l’ordre establert i s’expressa amb una llibertat absoluta, sense jerarquies de cap classe. No és, en canvi, dodecafònica, sistema que, prenent com a base l’atonalitat, imposa un ordre molt estricte a partir de sèries de dotze notes i que seria utilitzat per Berg ( amb molta llibertat, en el seu cas) i molts altres compositors, en posteriors obres seves. (Lulú, la següent òpera de Berg sí que ho és, per exemple).

Wozzeck, basada en una història real, narra la desgraciada vida d’un soldat del qual tothom abusa i que es veurà abocat al crim, víctima de la gelosia. El llibret fou elaborat a partir de Woyzeck, del dramaturg Georg Buchner.
No cal dir que, en aquesta posta en escena, el quarter militar era una fàbrica plena de tubs, Wozzeck era un treballador de la “fàbricaquecontaminamoltimolt” i que quan Maria, la dona de Wozzeck, havia de llegir la Biblia, llegia el llistí telefònic, activitat molt interessant i que tots acabem fent un dia o un altre. Naturalment, cal especificar?, tot regat amb sang i fetge, “chapapotes”, cossos despullats, cucs que vomiten Coca- Cola amb galetes (Mon Dieu, quelle delicatesse…; possible nou plat pel Bulli de Ferran Adrià?), disseccions forenses… en definitiva, la bellesa en estat pur: tot plegat molt d’acord amb els temps que corren…

– Malos tiempos para la lírica, joven!
– Pues ya ve usted, caballero…
No cridarà l’atenció, partint d’aquestes premises, que el Cor Vivaldi, en la seva breu intervenció que clou l’obra, anés caracteritzat de grup de nens malalts per la maleïda fàbrica i que, enlloc de jugar amb el nen de Maria, tal i com disposa el llibret original, es dediquessin a fer- li un “bulling” especialment innecessari. I , és clar, abans de la seva intervenció, anaven precedits d’una processó de cossos despullats (molt democràtica, això si, n’hi havia de tota classe i condició…) convenientment mullats, que adornaven el darrer i més inspirat dels interludis. Signatura de ca’n Bieito, ja se sap…

Durada de la intervenció vivaldiana: un minut i uns quants segons d’aparició, que van anar precedits d’uns llargs assaigs en els quals el senyor Bieito donava forma a les seves molt meditades idees. La fonètica alemanya, a càrrec de la competent i exigent senyoreta Roxanne, va tenir una cura especial: fins i tot el hop, hop de la solista havien de ser interpretats amb l’entonació idiomàtica correcta!

La caracterització era realment espectacular, tal i com poden veure a la foto: calbes de plàstic per a la majoria i clapes per uns quants, sang ( naturalment) i això sí, anoraks i sabates marca “Nike”. Les dues solistes, Gemma Velayos i Anna Closa, que s’alternaven en el paper, portaven, a més (ja se sap, les solistes…) unes boniques ampolles d’oxigen que passejaven durant tota la funció. El procés de maquillatge durava una hora llarga, en mans d’un extraordinari equip.

Una nova experiència operística al Liceu, els responsables del qual, com sempre, van valorar molt positivament la col·laboració i bona disposició dels nostres cantors i cantores.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca