Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

Nous reptes per la nova temporada del Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Des de sempre, els reptes han format part indissoluble de la idiosincràsia vivaldiana. Any rere any, com una tradició, el Cor Vivaldi ha anat assumint i superant les dificultats pròpies de l’activitat artística.
Aquest nou curs, que cau just enmig del XXè aniversari del Cor, no hauria de ser menys, és clar. Per això tenim diferents compromisos que auguren un emocionant curs 2009- 10.
El primer és el nou encàrrec compositiu del Cor, que ha recaigut, en aquesta ocasió, en Eduard Iniesta, prolífic creador, autor de treballs summament diversos que inclouen des de creacions per a la cançó catalana (acompanya regularment Marina Rossell, entre d’altres) fins a obres de tall més clàssic destinades a formacions simfòniques. Amb la col·laboració en la part textual de dues persones ben conegudes a la casa, Antoni Amorós i Roser Lorenzo, Iniesta ha realitzat una obra basada en la Mediterrània i les seves guerres que anirem revivint de la mà d’Helena, una nena catalana filla de pare grec. To taksidi tis Elenis (El viatge d’Helena), que així es diu l’obra, té, malgrat la seva absoluta originalitat, influències de la música popular mediterrània i compta amb la participació de diversos poliinstrumentistes (Iniesta, per exemple, tocarà més de 6 instruments en aquesta ocasió, d’entre els més de 40 que domina!), una narradora (Elisabet Egea, naturalment!) i evidentment, del Cor Vivaldi, que, pocs dies abans haurà intervingut, novament, en una òpera al Gran Teatre del Liceu.
Es tracta de l’estrena i set representacions més de l’òpera de Karol Szymanowsky, El Rei Roger sota la direcció de Josep Pons, actual director de l’Orquestra Nacional d’Espanya i una de les més destacades batutes del panorama musical.

Szymanowsky és un dels grans creadors musicals del segle XX, amb una música molt propera a l’impressionisme i amb una capacitat dramàtica notabilíssima. El Rei Roger ens parla de l’oposició entre l’hedonisme, personificat en un pastor que arriba a la cort del Rei Roger, a Sicília, i la religió oficial del regne: el cristianisme. El Cor Vivaldi hi té un destacat paper al primer acte, amb una presència escènica i musical molt important i de notables dificultats vocals i lingüístiques (el text és en polonès, la qual cosa afegeix dificultats addicionals a tot plegat!).

I amb el permís de Karol Szymanowski i Eduard Iniesta, ens queden encara uns quants compromisos més, quin més important: el primer per Nadal amb uns Pastorets a França (pendents, això sí, que la crisi no ens espatlli l’actuació) i el segon a casa, a l’Auditori, amb un concert que clausurarà el XXè aniversari: Vint de vint el vint, un concert format per les millors vint peces d’aquests vint anys. Serà un concert especial, sens dubte, entre d’altres coses, perquè estarà obert a totes les excantaires que hi vulguin participar.

El tercer… el tercer és un gran compromís! Un concert a l’Auditorio Nacional de Madrid, sala gran, amb el Requiem de Fauré, la Missa “a cappella” d’André Caplet i la Missa dels Pescadors de Villerville de Messager- Fauré acompanyats per Arnau Farré al gran orgue de l’Auditorio Nacional i amb la intervenció solista del baríton internacional Iñaki Fresán.

El quart i cinquè compromís són concerts del nostre cicle, Mas i Mas Cor Vivaldi, a l´Auditori. El 18 de març, oferirem un programa que sota el títol “A Cappella” presentarà, per primera vegada en tota la seva història, un concert sencer sense més acompanyament que… el diapasó. Hi podrem escoltar obres de Kreneck, Caplet, Holst, etc… Per altra banda, el 27 de juny tindrà lloc una altra novetat absoluta: acompanyat per la Cobla de Bellpuig, el Cor Vivaldi interpretarà el millor repertori per a veus i cobla amb obres de Morera, Pérez Moya, Lluís Maria Millet, i d’altres.

Finalment, el darrer compromís. Probablement el més important i amb tota seguretat l’únic dels quatre que té una condició “sine qua non”. I és que abans d’afrontar tots aquests compromisos caldrà superar un repte dels grans: passar dels 30 cantaires actuals a només 18! Aquest curs dotze cantaires deixen el cor per raons diverses: jubilacions, estudis, crisis de vocació i motivació, etc… Com no podria ser d’altra manera, ens sap molt de greu… Però si la vida continua, la vida musical del Cor Vivaldi tampoc no s’atura i la confiança que tenim en la capacitat provada dels cantaires que segueixen al Cor més les futures incorporacions dels entusiastes nous “reclutes vivaldians” que malden per obtenir l’oficialitat a la major brevetat possible ens fan pensar que superarem, amb escreix, aquest repte. En tot cas, ens permetem convidar- vos als primers concerts del Cor, per tal que tingueu oportunitat de comprovar- ho vosaltres mateixos!

Sens dubte, una nova i excitant temporada. No us la perdeu!

Cor Vivaldi: attendez, attendez: j’arrive!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Florilège Vocal de Tours és un dels concursos més importants del món. Difícilment es pot trobar un nivell tan alt en les diferents categories a cap altre festival europeu. Per això, la invitació per obrir amb un concert el Florilège, va ser rebuda amb un sentit de responsabilitat enorme i amb la consciència que a Tours no conviden qualsevol cor.

En aquesta ocasió, a més del director i la flamant nova mànager del Cor, Maria Ibarz, ens acompanyaria un clàssic dels viatges vivaldians, l´Arnau Farré, organista tot terreny i extraordinari company de viatge.
La ruta, per tal que no resultés tan pesada, es va organitzar en etapes. La primera parada seria Lyon. Una ciutat molt atractiva amb dos rius, el Rhone i el Saône, encara que els lionesos diuen que en tenen tres, de rius: El Rhone, el Saône i el Beaujoulais, que per als no iniciats, és un vi negre jove que té molta fama en aquesta zona del país. França és, definitivament, el país del menjar i el beure. On més si no trobem tanta varietat de tot?

La frase de De Gaulle (antic president de la República) ho deixa clar: Comment voulez- vous gouverner un pays où il y a plus de trois mil frommages?

Convidats i acollits per la Maîtrise de Lyon i el seu director, Jean François Duchamp, a la Catedral de Lyon seria el primer dels nostres concerts. No hi ha temps de grans assaigs. Arribar i moldre, c’est tout! Públic no summament nombrós però sí molt interessat i atent. No estosseguen, no parlen i aplaudeixen amb fervor. Així com cal!

La següent parada és la Maison de Beauvrais, al centre de la increïblement acurada i rica campanya francesa, lluny del brogit, lluny de les presses, lluny de tot arreu!

Una mena de casa d’activitats diverses de primera categoria amb sala de concerts inclosa, amb piano i orgue, ens espera. Tot això està molt bé, però… qui vindrà al concert, aquí, al camp? La resposta la tindrem ben ràpidament: la sala, amb un aforament d’unes tres- centes persones queda aviat plena com un ou. Com un ou… silenciós, perquè altra vegada es repeteix el clixé de públic francès: atent, encuriosit, sense tos. D´aquest concert en sortirà una crònica periodística que deixarà en molt bon lloc el nom del Cor i el del seu director (que també actua). Ça marche, anem bé!

L´endemà és el gran dia! Tours i el seu Florilège ens esperen i el viatge és llarg. Arribem al migdia, amb temps just per dinar ( el cor, però no el director ni l´organista, que no dinen!) i l´assaig té lloc al Gran Theatre de la Ville de Tours, un preciós teatre d’òpera romàntic amb una apreciable acústica. Per a l´ocasió, s´han desplaçat des de Barcelona dos músics ben coneguts per nosaltres: Guillem Prats, contrabaixista, i Albert Guinovart, pianista i compositor i sobretot gran artista, que seurà al piano per acompanyar la seva Missa brevis que, juntament amb la de Salvador Brotons i la Balad of Lady Barnard and Little Musgrave de Benjamin Britten, constituirà el nostre programa de guerra! La presència de Guinovart és una sorpresa per al públic, al qual venem la seva intervenció com una casualitat: Guinovart volia venir però no ha pogut ser- hi i llavors, des del primer pis, s´ha d’escoltar una veu que diu Attendez, attendez, j’arrive, dita pel mateix Guinovart. La performance, de tant artificial com sona, és encara més efectiva i el públic, que aprecia l´humor celtibericosaxó del director, riu amb ganes i aplaudeix l´entrada del compositor així com la seva obra, que agrada molt. Sorpresa, doncs, per al públic i sorpresa, també, per a l’Òscar. La presència absolutament inesperada de l’admiradora més important que té el director del Cor, que ha decidit assistir al concert de Tours caigui qui caigui, peti qui peti, el deixa transformat! Això és amor a l’art o potser no només… segur que hi ha molt més que amor a l’art!

El concert és un èxit, encara que per raons absolutament difícils d´entendre, la sala no està plena. I no sols això, sinó que, a més, de tant en tant hi ha un solo de “nenpetitqueplora” que ens posa a prova (On ha quedat el silenci francès? Oh- là- là! D’això se’n diu mala sort!)

L´endemà, el viatge segueix el seu curs. París, on, abans del concert del vespre, un concert al Convent de l´Anunciació (quina organització, quina amabilitat, quina neteja, quina calidesa, que poc públic, però que interessat!), realitzem una turbo- visita per la ciutat amb un dinar en un restaurant pizzeria que disposa d´uns psicodèl·lics lavabos- discoteca increïbles i un sopar a la mateixa església fruit de la inestimable col·laboració dels pares del Jordi Mañes i de l’admiradora que ens han seguit discretament, com qui no vol la cosa.

La nit la passem als afores de París, en un hotel Formule 1. I és que l’endemà tindrà lloc una visita molt especial: Montmartre, Les Invalides, Le Louvre? Res d’això: Euro Disney París!
Les atraccions? Molt bé, però el més bonic són les cues! Quines cues tan boniques que s’hi fan! Si fins i tot li acabes trobant el gust, a la cua:
– No, passi vostè, senyora, passi, que jo vull repetir de cua!
Les noies i els nois s´ho passen d’allò més bé, és clar, encara que alguna, en no donar la talla per a determinades atraccions ha de buscar- ne de més adequades per a la seva alçada… de la mà de l’Òscar (encantat ell de no haver de ser torturat per les atraccions més salvatges).

Amb les incomoditats clàssiques de l´autocar (un dia parlarem de per què els autocars són tan i tan incòmodes…) augmentades per l’escrupulositat extrema del conductor que ens ha tocat en sort, que té, a més, una extraordinària i metòdica habilitat per deixar- nos el més lluny possible del punt on anem, tornem a casa.
Arribem sans, estalvis, contents i cansats. Un nou viatge per al record del Cor Vivaldi!

ARA QUE FEM 20 ANYS… expliquem el secret del Cor Vivaldi!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ara que fem vint anys, sovint em pregunten pel secret del Cor Vivaldi, un cor de nois i noies d’una escola de Barcelona que ha estat en actiu al llarg de dues dècades. Hi ha secret per això, més enllà de la constància i de la capacitat d’auto- superació de cantaires i director? Hem de reconèixer, mal que ens pesi, que el model Cor Vivaldi, cor d’una escola de primària, secundària i batxillerat, no ha estat gaire imitat durant aquests darrers anys. És, per tant, un secret el que el fa possible? Existeix, doncs, EL SECRET DEL COR VIVALDI?
No, no ho crec pas… Per a mi, probablement un dels més grans negats per a la matemàtica que mai hagi existit, tot s’acaba plantejant, paradoxalment, com una equació on hi tenim pares (P), cantaires (C), escola (I), director d’escola (D1), director de cor (D2) i que es plantejaria així:

(C+P)I+D1x D2=X

On X, el SECRET, resultaria de la suma de pares i cantaires amb un mateix objectiu i amb el convenciment que allò que estan fent val la pena, que hauria d’estar elevat a I, l’escola IPSI, en el nostre cas, sense el suport incondicional de la qual no hauríem arribat fins aquí, juntament amb l’addició de D1, el director de l’escola, que ha de regular, animar i impulsar el creixement de la seva “criatura”. Finalment, el resultat d’aquest producte hauria d’anar multiplicat per D2, en aquest cas, el qui subscriu (ja em perdonaran) que és qui marca, d’acord amb els seus principis, amb la seva capacitat musical i el seu perseverar diari , la marxa del cor i el seu possible èxit o fracàs del mateix.

– Ja està! Al·leluia! Heus aquí EL SECRET DEL COR VIVALDI!
No, no ho crec pas… Més aviat es tracta d’una equació poc complicada, però que, en canvi, ha pogut ser aplicada amb regularitat absoluta i ens ha donat vint anys de vida en els quals hem compartit feina amb un seguit de nois i noies que, any rere any, han ingressat al Cor amb unes ganes d’aprendre i de superar- se absolutament remarcables.

Tot això és el nostre SECRET. Ja veuen… i… potser… també repetir la frase, com si d’un mantra es tractés: Vincit Perseverantia, Vincit Perseverantia, Vincit Perseverantia, amb molta fervor, cada dia de tots i cadascun d’aquests intensos i magnífics vint anys.

Que en sigui per molts més!

Cor Vivaldi: nadar contra corrent?

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, SCIC, edita una revista trimestral. A vegades, molt gentilment, em demanen algun article sobre la meva especialitat, que, és clar, també és la seva. Accepto sempre, perquè, entre d’altres coses, reflexionar sobre la manera de treballar que un, a través del temps, ha adaptat com a pròpia, és sempre un exercici molt interessant i molt convenient.

Aquest cop, l’article parla de “Dirigir des del piano” i és que des del 1989 que dirigeixo el Cor Vivaldi, sense comptar anteriors intents frustrats, que ho faig des del piano.
Acompanyo el Cor Vivaldi i el dirigeixo al mateix temps des d’un bon principi i és que dirigir des del piano ha estat una tradició a molts cors d’Europa.

– Ah, sí, és clar, els Petits Cantors de Viena, ells…
No, no, no cal anar tan lluny! Tots som fills de les nostres experiències i sense haver d’anar a Viena, amb un cor infinitament més modest, a Catalunya, també es feia el mateix. Em refereixo a un dels cors fundadors del SCIC, “La Mainada”, que dirigia la Mariona Blasco. No puc deixar de recordar la primera vegada que la vaig sentir acompanyar el cor, mentre els nens i nenes sèiem a terra ( Déu meu, com odiava seure a terra: estava fred i t’embrutaves… sempre ho he evitat i sempre he procurat no fer seure els nois i les noies a terra!)
– Ja veuràs que bé que toca el piano! Em va dir un dels meus nous companys, que ja feia temps que seia a terra, ell…
– Un moment, un moment! No pretendràs colar- nos l’article que has fet pel SCIC al FIL, oi que no?
– No, és clar que no. Deixa’m un moment, ja veuràs per on vaig….

La “Senyoreta Mariona”, tal i com la coneixíem llavors tots els seus deixebles, sabia el que havia de tocar i, a més, cantava amb una veu perfectament impostada, afinada i adequada i, per si fos poc, acompanyava el cant, en un exercici digne del més pur estil “globetrotter” d’esquenes als “socis”, vull dir als nens i nenes, als quals transmetia, mitjançant el seu piano, la idea que tenia de la cançó i no li calia moure els braços, ni estar dreta davant del cor ni… tan sols estar de cara (!), tot això amb un piano vertical de més que dubtosa qualitat, perquè no cal dir que els pianos electrònics, en aquella època, encara no s’havien inventat, i els pianos de cua, doncs com ara, no n’hi havia molts, . I sabeu quin era el resultat? Silenci absolut. Us podeu imaginar quin seria el resultat a hores d’ara?

Comento tot això perquè amb el Cor Vivaldi vam enregistrar no fa gaire dies Els Pastorets d’Albert Guinovart. Un enregistrament més, sí, però aquest cop en companyia d’un gran artista i encara millor persona (quin goig tan extraordinari poder treballar amb una personalitat així!). Podeu creure que les llarguíssimes sessions van fluir sense cap mena de problema, amb una col·laboració absoluta de totes i cadascuna de les noies i noi del Cor i també dels músics i tècnics? No va caldre insistir vegades i vegades en el necessari silenci absolut: simplement es produïa de manera natural. Era disciplina nascuda de l’absoluta comprensió del que estàvem fent. No s’havia d’imposar res: tothom tenia molt clar el que tocava fer i com!

– Miracle, això és un miracle! Cantem junts, al·leuia!
No, em sembla que això és el que dona la disciplina. Convé recordar- ho, la disciplina és una cosa que va molt bé per:
a) Fer coses ràpides amb molt poc temps
b) No haver- se d’enfadar innecessàriament
c) Crear el caliu necessari per a la bona música o per al que sigui que volem aprendre
d) També serveix per desfilar… però això a nosaltres… pse…
e) …i també serveix per a la vida, mira, ara que ho dic…

Durant l’enregistrament vaig ser conscient que quan es treballen diàriament i durant anys alguns conceptes com ara silenci, atenció, respecte, concentració, no sols no cal enfadar- se per aconseguir- los sinó que esdevenen, de manera natural, uns elements que endolceixen les dificultats tècniques, possibiliten i faciliten la seva resolució i, més important, permeten el creixement artístic i tècnic del grup, més enllà de qui puguin ser els seus integrants en un moment determinat. Potenciar aquests aspectes ens permet no haver de baixar el nivell cada vegada que les cantaires més expertes, les més grans, ens deixen (es jubilen….) en acabar el batxillerat. Si cada cop que passa això el nivell baixés, seria impossible mantenir els compromisos i la nostra existència ja faria anys que hauria deixat de ser factible, al nivell que ho ha estat fins ara.

Els músics que van intervenir a les sessions, grandíssims professionals tots ells, ho van fer amb el millor dels esperits, sense estalviar cap esforç per millorar el que fos que calgués millorar i amb una generositat de temps total. El mateix que el i les integrants del Cor, en una simbiosi absoluta, sense reserves. Els uns i les altres parlaven el mateix idioma: Recerca de l’excel·lència. Quina casualitat!

Quan una cosa així passa al nostre segle XXI en el qual l’egoisme i el desinterès, a parts iguals, amb unes gotes de “ja està bé”, tot mesclat no agitat, són “liders” indiscutibles.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca