Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

Juny 2010. Cor Vivaldi: final de curs amb emoció

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Després d´un començament emocionant ja comentat en passats números, afrontem el final de curs amb tres destacades actuacions.

La primera, una de les més importants de la vida del Cor, va tenir lloc a Madrid, ciutat en la qual ja havíem actuat en anteriors ocasions, però aquesta vegada ho vam fer de manera molt especial, a l´Auditorio Nacional, dins el 37è cicle que organitza la Universidad Autónoma de Madrid i que rep l’inspirador nom de “Grandes autores e intérpretes de la Música”.

Un programa de música religiosa francesa, amb obres de Poulenc, Fauré, Messager i Caplet, desgranat amb gran èxit davant d´un relativament nombrós i atent públic que, malgrat l’hora tardana ( 22.30!!) va aplaudir amb molta contundència i entusiasme les nostres intervencions, acompanyades a l´orgue per Arnau Farré i amb les intervencions solístiques de Marta Jobani (solista del Cor) i el baríton Iñaki Fresán. Prèviament al concert de l´Auditorio Nacional, el dia abans, el Cor va oferir un altre concert, a cappella, en benefici de l’ONG “Agua de Coco” a la bonica Església de Las Calatravas, en ple centre de Madrid.

I ja de tornada d´aquest repte, abordem el programa que ens portarà al darrer concert del curs: Cor i Cobla. Serà el dia 27 de juny a l´Auditori de Barcelona i comptarem, en aquesta ocasió, amb una agrupació molt especial: la Cobla la Principal d´Amsterdam, probablement l’única cobla del món que no parla català! Però, per si tot això fos poc, el gran pianista i compositor Albert Guinovart, unirà el seu extraordinari talent a les nostres forces per interpretar, tots junts, el seu Concert per a cobla, cor i piano, sobre temes de Mar i Cel.
Enmig de la preparació d’aquest gran esdeveniment, al qual, des d’aquí, us animem a assistir- hi (és un programa extraordinari!) vam decidir posar una mica d´emoció a les nostres vides i ens vam preparar per a un concurs: l´Antigua Abesbatzak Lehiaketa, que va tenir lloc a Zumárraga, Euskadi, el cap de setmana del 21 al 23 de maig. Aquest concurs porta el seu guanyador al Gran Premi de Cant Coral d´Espanya que se celebrarà la tardor del 2011 a Ejea de los Caballeros.

A més del Cor Vivaldi, es van presentar a concurs tres altres cors: un de Madrid, un del País Basc i l’altre d’Astúries. En joc, dos únics premis: millor interpretació d’una obra del compositor obligat (Josu Elberdin) i millor qualitat en l’execució del repertori ofert. Ja se sap que els concursos sempre resten oberts fins al moment de la veritat, l’execució, en la qual el cor, en lluita contra ell mateix, ha de donar el millor possible i pregar, a la vegada, per tal que els altres no arribin a l’alçada que ells han deixat. Això mateix deuria de passar a la bonica ermita de Zumárraga, perquè el Cor Vivaldi es va alçar amb els dos únics premis existents de manera molt clara, amb una execució que va merèixer les més positives consideracions per part dels membres del jurat. Dos trofeus més a la vitrina del Cor i premi especial,que atorga el que signa, a la capacitat innegable d´aquest grup extraordinari. Si al darrer número dèiem:
– potser no són el millor grup, però són els- les millors per la seva actitud, etc…
ara hem de dir:
– són els- les millors per la seva actitud i, a més, són tan bones com qualsevol altre Cor Vivaldi de la història!

Queda dit. Per molts anys!

Aprendre música: repetez, je vous en prie!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

La substitució dels considerats “antics” mètodes didàctics ha suposat la desaparició virtual de la repetició. Fins no fa gaires anys, la repetició, a l’aprenentatge, era “l’eina!”. Ara, als nostres temps, els dels ordinadors, dels mòbils, els de les “palms” i “nintendos”, la repetició és vista com una cosa tediosa, no gaire profitosa, antiquada i, sobretot, reaccionària.

Potser sí que la repetició és antiga i té una part tediosa, però, és clar, això dependrà de l’ànim amb què es faci i de les ganes de fer- la atractiva que eventualment s’hi puguin posar, però profitosa, allò que se’n diu profitosa (i perdó per la repetició…) pot arribar a ser- ne molt!

Observem, sense anar més lluny, l’aprenentatge d’un instrument: com arribar a dominar una obra sense repetir? Els francesos, de l´assaig en diuen “répetition”. Deu ser per casualitat? No, no és casualitat! La repetició és absolutament imprescindible, només cal buscar- li el sentit i repetir amb el convenciment que aquesta no ha de ser purament mecànica sinó també conscient, encara que, en aquest darrer punt, no hi acabem d’estar tots d’acord. La francesa Laurence Equilbey, distingida col·lega directora del Cor Accentus de París, sosté que així com a un dit no se li explica per què es repetirà un fragment instrumental, al cor, malgrat ser un instrument humà, tampoc no cal explicar- li cadascuna de les repeticions a què el pugui sotmetre el director de torn: cap a l’èxit per la pràctica, aquesta és la divisa. És aquest un comportament flagrantment conservador i reaccionari, indigne del nostre flamant sistema educatiu?

Cal que avisem la Inspecció Educativa? No, i ara! Que això està passant a França; no cal que ens amoïnem! I, a més, potser sí que és conservador, però no ens estarem passant de progressistes, oi? M’explicaré: a cinquè i sisè de primària, l’assignatura de música es basa exclusivament en l’aprenentatge del teclat electrònic. Aprendre a tocar un instrument comporta aprendre a desxifrar les notes i ritmes que apareixen a la partitura, convertir- les en so tot utilitzant l’instrument i lligar- les les unes amb les altres fins a poder obtenir un “tot” orgànic que tingui significat; en altres paraules, que es pugui reconèixer, que l’oient el pugui identificar com una música determinada sense massa dubtes. I tot això, és clar… cal fer- ho sol! No en conjunt i aprofitant el talent o les habilitats dels altres, sinó en la més estricta i absoluta individualitat.

Per arribar a aconseguir la fluïdesa, segur que ho han endevinat, fa falta un munt de repeticions. Doncs bé, segurament per allò de les forces centrípetes, l’esforç es dirigeix a intentar evitar les repeticions necessàries, buscant tota classe de marrades que, com es poden imaginar, només porten a “culs de sac” infranquejables que obliguen, es vulgui o no, a tornar al mateix punt de partença sense haver aprofitat gairebé res del temps esmerçat. En canvi, una pràctica basada en la repetició conscient de petits fragments de, posem, dos o quatre compassos, durant breus períodes de temps (10- 15 minuts al dia) ha demostrat ser no només productiva sinó que també afavoreix la seguretat i l’autoconfiança de l’executant, que veu rentabilitzats els esforços que ha esmerçat en l’aprenentatge d’aquella obra i que pot arribar a gaudir del plaer que s’obté quan es pot interpretar amb correcció una petita obra o fragment. Què bonic que fa, eh? Quan l’oient és capaç d’identificar la peça que estem tocant, perquè simplement la reconeix!

No hi ha substitut possible per a la repetició en l’aprenentatge d’un instrument o d’una llengua, en la dansa o fins i tot en les arts plàstiques, per exemple. Podrem fer repetir amb més o menys gràcia, amb més o menys intensitat, però la repetició serà absolutament imprescindible i, com tantes i tantes coses, no passarà mai. Per això no ens queda més remei que dir- vos, estimats alumnes: répétez mes enfants, répétez, je vous en prie!

20 de 20 el 20

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Sota l’aparentment enigmàtic títol de 20 de 20 el 20, es celebrà, a l’Auditori de Barcelona, el darrer concert corresponent al vintè aniversari del Cor Vivaldi.

En aquesta ocasió, i de manera molt especial, van ser 36 les ex- cantaires que van unir les seves veus a les de l´actual Cor Vivaldi per tal d´interpretar 20 cançons de 20 anys …en un 20 de desembre. En escena, per tant, seixanta cantaires d´ahir i avui.

Mares ja, algunes d´elles, plenament integrades al món del treball la majoria, les exvivaldianes van saber trobar el temps i les ganes (moltes!) per unir les seves veus i poder participar en una sola, però fantàstica actuació, posteriorment retransmesa per TV3, el diumenge 7 de març al Canal 33.

Va ser una gran sorpresa veure com la memòria no havia traït cap de les excantaires. La majoria d’elles, podien cantar, fil per randa, les cançons amb la mateixa interpretació, el mateix fraseig, fins i tot amb els mateixos errors que feien quan cantaven al Cor!

El concert, amb la participació del grup de campanes de l´Escola, que dirigeix Carolina Corral, es desenvolupà amb molta lleugeresa i ja des de un bon principi, el públic assistent a la sala Oriol Martorell de l´Auditori de Barcelona, va mostrar el seu entusiasme per la sonoritat desbordant del gran cor que tenien davant seu. En acabar el concert i ja en un ambient absolutament distès, va seguir un piscolabis que va servir per trobar- se i conversar, com no podia ser d’altra manera, dels “vells temps”. Unes paraules del senyor Antoni Amorós i la projecció d’un “power point” realitzat per la nostra mànager, la Maria Ibarz, a partir d´antigues i més recents fotografies, preludiaren l’entrega a qui signa el present article d’una placa commemorativa conjuntament amb un llibret on les diverses cantaires hi van anar estampant els seus pensaments (molt emocionats, tot cal dir- ho…) sobre el que havia significat la seva participació al Cor Vivaldi.

Vint anys, en pedagogia, tal i com va dir el senyor Amorós en la seva intervenció, no són una gran quantitat d´anys. Passen ràpid, com una exhalació, sense gairebé adonar- se’n… i un no és conscient de la dimensió aproximada de la seva tasca fins que és capaç de veure diferents generacions unides en un mateix objectiu. Això passa molt poques vegades, no cal dir- ho, però quan passa… hom comença a ser conscient, mínimament, de dues coses:
La primera, que els anys no passen en fals i que, conseqüentment i de manera indefectible arribem, poc a poc, a la maduresa, i la segona, i potser més important, un comença a ser conscient de què significa crear una determinada escola i també del que ha estat fent, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, durant aquests magnífics, intensos, vibrants, darrers vint anys…

Cor Vivaldi: vincit perseverantia

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Al número anterior del Fil, ja avançàrem que aquest començament de temporada seria a prova d’infarts.
A vegades, però, la realitat no s’ajusta prou al que, en el seu dia, s’anuncia com a previsible. Si passar d´una plantilla de vint i vuit cantaires a una de divuit ja comporta emocions diverses, calculeu el que pot succeir si, a més, li afegim:
L´enregistrament de la banda sonora de la darrera pel·lícula de Jordi Llompart i primera producció del cine europeu en tres dimensions.

Un Requiem de Fauré amb l´Orquestra Terrassa 48 a la Catedral de Màlaga, ficat amb calçador entre mig dels assaigs de Krol Roger (El Rei Roger) de Karol Szymanowsky, mentres s´ha d´aprendre una partitura totalment nova que s´estrenarà a finals de novembre (To taxidi tis Elenis d´Eduard Iniesta) .

Si això us sembla poc, afegim- hi que el dia tretze de desembre hi ha una audició dels Pastorets d´Albert Guinovart a l´Auditori de Girona i, per tant, cal repassar les coreografies i moviment escènic que comporta l`obra (que es tradueix en un cap de setmana intensiu en una casa de colònies prop de Manresa, treballant únicament els moviments escènics i coreogràfics amb la professora de dansa Margarita Cabero) i dedicar només una setmana al repàs i aprenentatge de la música, perquè pocs dies més tard, el dia vint, tanquem el vintè aniversari del Cor amb un concert de vint cançons en les quals hi intervindrà, també, un nombrós grup d’entusiastes ex- cantaires de tots els temps,que no s’han volgut perdre la festa.

Començament, doncs, més que frenètic per un any de transició, on hi ha una munió de “reclutes” vivaldians que malden per adquirir l’“oficialitat” i que han d’aprendre el difícil ofici d’“oficial” cantaire. Hi ha qui doni més?
Ara que ja hem donat una idea aproximada del que ha estat aquest primer trimestre, podem anar, si us sembla, per parts.

El concert a la gran i preciosa catedral de Màlaga va ser un gran èxit. Unes quatre mil persones, segons Unicaja, els organitzadors del concert, omplien la nau central i laterals d´aquesta extraordinària joia coneguda com “la cojita” per la seva forma singular. En programa: Tres motets de Casals, Lletanies a la Verge Negra de Francis Poulenc i el Requiem en Re menor de Gabriel Fauré. El públic aplaudí amb ganes i la crítica parlà amb entusiasme de la interpretació del Cor, de la solista, Marta Jobani (extraordinària) i també, perquè no dir- ho, del seu director, tantes vegades invisible als ulls dels crítics…)

El viatge, en avió, fou “turbo”, però malgrat només tractar- se de dos dies, encara tinguérem temps de visitar les cèlebres coves de Nerja, les més grans d´Europa, que constitueixen un extraordinari conjunt d’arquitectura natural absolutament remarcable.

L’òpera Krol Roger, de Karol Szymanowsky és una de les òperes amb una intervenció del cor de nens més difícil que hi ha. Aquest cop va ser encara més dificultosa la nostra intervenció perquè la direcció d´escena va decidir que el cor de nens, amb un paper destacat al llarg de tot el primer acte, cantés en “intern”, això és, sense sortir a escena. La manca de referents i la distància agreujaren les dificultats ja existents que foren finalment superades amb escreix gràcies a l´entrega i treball que ens caracteritza i a la professionalitat del director del cor del Liceu, José Luis Basso. A la darrera representació hi seguí un sopar invitació- sorpresa per als cantaires que hi intervingueren, que fou acollit amb molta satisfacció per tots ells.

To taxidi tis Helenis, la darrera obra comissionada pel Cor, en aquesta ocasió al compositor Eduard Iniesta, ha estat una mostra intensa de treball inter- disciplinar. Per un costat hem comptat amb l’assessorament històric i documental de Roser Lorenzo i Antoni Amoròs, a la vegada que el departament d´art de Batxillerat, de la mà de Joan Cararach i Esther Fulgado, confeccionaven unes atractives màscares per a determinats moments de l’obra. Però no s´acaba aquí tot! La inigualable Elisabeth Egea col·laborava també en el paper de narradora que incloïa unes dificultoses intervencions vocals. L’obra és molt extensa (1hora, 15 minuts de durada) i té unes intervencions corals molt presents i, a la vegada, no gens fàcils, a part de les intervencions solístiques (de nou Marta Jobani, esplendorosa en el paper d’Helena, i amb la incorporació de Marina Vinyals i Maria Costa, molt acurades les dues, en dos petits papers). Voleu creure que fins al concert no hi va haver manera de fer- la mai sencera? Malgrat tot, el públic que omplia la sala Oriol Martorell de l´Auditori esclatà en un entusiàstic i unànim aplaudiment en acabar l’obra que serà molt difícil d’oblidar per tots els que participàrem en aquella estrena, el 29 de novembre. El somriure als nostres semblants va trigar moltes hores en desaparèixer. Aquella nit vam dormir plans després de 7 hores de feina, però… Déu n’hi do quin regal tan bonic que ens van atorgar els assistents al concert!

El dimecres dos de desembre a l´Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Barcelona, To taxidi tis Helenis tornava a sonar, aquest cop per als alumnes de 5è i 6è de primària de la nostra escola, que van seguir l’obra amb interès.

També Els Pastorets de Guinovart- Galceran serien oferts en concert per als alumnes de 1r a 4t de primària. El dia 9 de desembre, el mateix auditori del Conservatori, ens acollia novament per a dues execucions de la ja popular cantata escenificada.

Finalment el 13 de desembre, els Pastorets van sonar per primera vegada a l´Auditori de Girona. Les càmeres de TV3, en plena Marató, captaren alguns moments de la representació. Cal mencionar que el caixet del Cor anà íntegrament com aportació a la Marató.

A la propera edició del Fil us podrem parlar del concert anomenat 20 de 20 el 20, que per les seves característiques, promet ser una jornada molt emotiva amb la col·laboració de 40 cantaires jubilats que uniran les seves veus a les de l’actual Cor Vivaldi per interpretar, conjuntament, el hit- parade vivaldià. El concert serà retransmès per Tv3 en data encara a determinar.

No m’agradaria acabar aquest resum de la nostra activitat sense fer una especial menció a l’actual Cor Vivaldi. Segur que ens queda molt camí per recórrer tots plegats: ens faltarà experiència, coneixements, tècnica…..tenim molt per aprendre i millorar, però ja des d’ara els dic que potser no són el millor Cor Vivaldi de la història, des d’un punt de vista tècnic, però ells i elles són, sens dubte, els i les millors;
per la seva entrega, per la seva generositat , pel seu altíssim sentit de la responsabilitat.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca