Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi, integrat per alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona. El Cor Vivaldi, guanyador de premis nacionals i internacionals, promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora, així com el perfeccionament constant de tots els seus membres a través de la millor música coral.

Notícies Destacades

Bèsties i Pirates: la màgia del Cor Vivaldi

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Bèsties i Pirates ha estat el nom de la darrera producció del Cor Vivaldi. Un programa que, si bé no era d´estrenes absolutes, ha marcat un abans i un després dels programes vivaldians.

The Golden Vanity és una petita òpera de Benjamin Britten escrita especialment per als Wiener Sängerknaben amb la petició implícita que no hi podien sortir papers femenins. Ens trobem, doncs, davant de la primera òpera obertament misògina de la història de la música.

El llenguatge que utilitza Britten no efectua cap tipus de concessió al públic. Com que parla de la confrontació entre el bé i el mal, el compositor decideix escriure en dos colors diferents: blanc i negre, que traduït al llenguatge musical vol dir que la mà dreta toca tecles blanques i la mà esquerra… negres. Si ho proveu a casa, veureu que el resultat és, com a mínim, curiós. D’això se’n diu bitonalitat i és un procés molt utilitzat en la música dels compositors francesos de mitjans de segle XX.

En aquesta ocasió, la petita òpera anà acompanyada de dibuixos animats de Cristina Losantos (mare de l´Escola i del Cor Vivaldi) que creà, en col.laboració amb Pere Puig, un seguit d’il·lustracions molt escaients que ajudaven a seguir el llibret de l’obra.

A la segona part hi teníem una obra d´Albert Guinovart que va estrenar al seu dia el Cor infantil Amics de la Unió de Granollers, que dirigeix Josep Vila i Jover. Guinovart, sobre textos de Miquel Desclot provinents de l’obra Bestiolari de la Clara, crea, com és habitual en ell, un seguit de cançons amb melodies intenses i riques harmonies que, des d’un bon principi, captiva l´espectador. En aquesta ocasió, l’actuació del Cor anà acompanyada de la del mag de 14 anys Christian Cooker, que efectuà diversos trucs de prestidigitació basats en els textos de Desclot durant l’execució musical. Era la primera vegada que un mag actuava amb un cor al nostre país i les opinions sobre una tal experiència foren del tot diverses. Una part del públic, molt majoritària, opinà que l´actuació del mag distreia de la música i feia passar el Cor a un segon pla, mentre que una altra part en lloava la novetat i frescor que això representava. En tot cas queda aquí l‘experiència! Per si tot això fos poc, el Cor encara va trobar temps, sota la direcció de Margarita Cabero, actual manager del Cor i experimentada professora de dansa, d’elaborar una coreografia sobre la darrera de les cançons del Bestiolari, Ull de bou de Festa Major (a propòsit: sabíeu que l´ull de bou és l’ocell més petit de la fauna ibèrica?)

Per acabar- ho d’adobar, vam comptar, també per primera vegada al nostre país (potser fins i tot al món, qui sap?) amb publicitat dins d´un concert de música clàssica. En efecte, aprofitant els continguts de les cançons vam incloure dues firmes que, amb una petita aportació econòmica, van poder sortir en pantalla.

Probablement sigui aquest programa un dels que més ens ha fet treballar a tots en tota la nostra existència i no es pot dir que no haguem treballat! Personalment, tant en la meva vessant de director com la de pianista, considero que el treball va ser més que intens (Guinovart, ai! no plany els pobres pianistes i escriu tota classe de dificultats… que, per a ell, és clar no tenen cap transcendència). La part escènica, per posar un exemple, va necessitar moltes hores per tal de poder assolir el nivell necessari per una producció a l´Auditori. Isaac Stern, el gran violinista jueu, deia que l’artista ha de practicar i practicar fins que l’error sigui impossible. Va quedar comprovat que Stern, per si hi havia algun dubte, tenia tota la raó!

20 de 20 el 20

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Sota l’aparentment enigmàtic títol de 20 de 20 el 20, es celebrà, a l’Auditori de Barcelona, el darrer concert corresponent al vintè aniversari del Cor Vivaldi.

En aquesta ocasió, i de manera molt especial, van ser 36 les ex- cantaires que van unir les seves veus a les de l´actual Cor Vivaldi per tal d´interpretar 20 cançons de 20 anys …en un 20 de desembre. En escena, per tant, seixanta cantaires d´ahir i avui.

Mares ja, algunes d´elles, plenament integrades al món del treball la majoria, les exvivaldianes van saber trobar el temps i les ganes (moltes!) per unir les seves veus i poder participar en una sola, però fantàstica actuació, posteriorment retransmesa per TV3, el diumenge 7 de març al Canal 33.

Va ser una gran sorpresa veure com la memòria no havia traït cap de les excantaires. La majoria d’elles, podien cantar, fil per randa, les cançons amb la mateixa interpretació, el mateix fraseig, fins i tot amb els mateixos errors que feien quan cantaven al Cor!

El concert, amb la participació del grup de campanes de l´Escola, que dirigeix Carolina Corral, es desenvolupà amb molta lleugeresa i ja des de un bon principi, el públic assistent a la sala Oriol Martorell de l´Auditori de Barcelona, va mostrar el seu entusiasme per la sonoritat desbordant del gran cor que tenien davant seu. En acabar el concert i ja en un ambient absolutament distès, va seguir un piscolabis que va servir per trobar- se i conversar, com no podia ser d’altra manera, dels “vells temps”. Unes paraules del senyor Antoni Amorós i la projecció d’un “power point” realitzat per la nostra mànager, la Maria Ibarz, a partir d´antigues i més recents fotografies, preludiaren l’entrega a qui signa el present article d’una placa commemorativa conjuntament amb un llibret on les diverses cantaires hi van anar estampant els seus pensaments (molt emocionats, tot cal dir- ho…) sobre el que havia significat la seva participació al Cor Vivaldi.

Vint anys, en pedagogia, tal i com va dir el senyor Amorós en la seva intervenció, no són una gran quantitat d´anys. Passen ràpid, com una exhalació, sense gairebé adonar- se’n… i un no és conscient de la dimensió aproximada de la seva tasca fins que és capaç de veure diferents generacions unides en un mateix objectiu. Això passa molt poques vegades, no cal dir- ho, però quan passa… hom comença a ser conscient, mínimament, de dues coses:
La primera, que els anys no passen en fals i que, conseqüentment i de manera indefectible arribem, poc a poc, a la maduresa, i la segona, i potser més important, un comença a ser conscient de què significa crear una determinada escola i també del que ha estat fent, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, durant aquests magnífics, intensos, vibrants, darrers vint anys…

Juny 2010. Cor Vivaldi: final de curs amb emoció

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Després d´un començament emocionant ja comentat en passats números, afrontem el final de curs amb tres destacades actuacions.

La primera, una de les més importants de la vida del Cor, va tenir lloc a Madrid, ciutat en la qual ja havíem actuat en anteriors ocasions, però aquesta vegada ho vam fer de manera molt especial, a l´Auditorio Nacional, dins el 37è cicle que organitza la Universidad Autónoma de Madrid i que rep l’inspirador nom de “Grandes autores e intérpretes de la Música”.

Un programa de música religiosa francesa, amb obres de Poulenc, Fauré, Messager i Caplet, desgranat amb gran èxit davant d´un relativament nombrós i atent públic que, malgrat l’hora tardana ( 22.30!!) va aplaudir amb molta contundència i entusiasme les nostres intervencions, acompanyades a l´orgue per Arnau Farré i amb les intervencions solístiques de Marta Jobani (solista del Cor) i el baríton Iñaki Fresán. Prèviament al concert de l´Auditorio Nacional, el dia abans, el Cor va oferir un altre concert, a cappella, en benefici de l’ONG “Agua de Coco” a la bonica Església de Las Calatravas, en ple centre de Madrid.

I ja de tornada d´aquest repte, abordem el programa que ens portarà al darrer concert del curs: Cor i Cobla. Serà el dia 27 de juny a l´Auditori de Barcelona i comptarem, en aquesta ocasió, amb una agrupació molt especial: la Cobla la Principal d´Amsterdam, probablement l’única cobla del món que no parla català! Però, per si tot això fos poc, el gran pianista i compositor Albert Guinovart, unirà el seu extraordinari talent a les nostres forces per interpretar, tots junts, el seu Concert per a cobla, cor i piano, sobre temes de Mar i Cel.
Enmig de la preparació d’aquest gran esdeveniment, al qual, des d’aquí, us animem a assistir- hi (és un programa extraordinari!) vam decidir posar una mica d´emoció a les nostres vides i ens vam preparar per a un concurs: l´Antigua Abesbatzak Lehiaketa, que va tenir lloc a Zumárraga, Euskadi, el cap de setmana del 21 al 23 de maig. Aquest concurs porta el seu guanyador al Gran Premi de Cant Coral d´Espanya que se celebrarà la tardor del 2011 a Ejea de los Caballeros.

A més del Cor Vivaldi, es van presentar a concurs tres altres cors: un de Madrid, un del País Basc i l’altre d’Astúries. En joc, dos únics premis: millor interpretació d’una obra del compositor obligat (Josu Elberdin) i millor qualitat en l’execució del repertori ofert. Ja se sap que els concursos sempre resten oberts fins al moment de la veritat, l’execució, en la qual el cor, en lluita contra ell mateix, ha de donar el millor possible i pregar, a la vegada, per tal que els altres no arribin a l’alçada que ells han deixat. Això mateix deuria de passar a la bonica ermita de Zumárraga, perquè el Cor Vivaldi es va alçar amb els dos únics premis existents de manera molt clara, amb una execució que va merèixer les més positives consideracions per part dels membres del jurat. Dos trofeus més a la vitrina del Cor i premi especial,que atorga el que signa, a la capacitat innegable d´aquest grup extraordinari. Si al darrer número dèiem:
– potser no són el millor grup, però són els- les millors per la seva actitud, etc…
ara hem de dir:
– són els- les millors per la seva actitud i, a més, són tan bones com qualsevol altre Cor Vivaldi de la història!

Queda dit. Per molts anys!

Aprendre música: repetez, je vous en prie!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

La substitució dels considerats “antics” mètodes didàctics ha suposat la desaparició virtual de la repetició. Fins no fa gaires anys, la repetició, a l’aprenentatge, era “l’eina!”. Ara, als nostres temps, els dels ordinadors, dels mòbils, els de les “palms” i “nintendos”, la repetició és vista com una cosa tediosa, no gaire profitosa, antiquada i, sobretot, reaccionària.

Potser sí que la repetició és antiga i té una part tediosa, però, és clar, això dependrà de l’ànim amb què es faci i de les ganes de fer- la atractiva que eventualment s’hi puguin posar, però profitosa, allò que se’n diu profitosa (i perdó per la repetició…) pot arribar a ser- ne molt!

Observem, sense anar més lluny, l’aprenentatge d’un instrument: com arribar a dominar una obra sense repetir? Els francesos, de l´assaig en diuen “répetition”. Deu ser per casualitat? No, no és casualitat! La repetició és absolutament imprescindible, només cal buscar- li el sentit i repetir amb el convenciment que aquesta no ha de ser purament mecànica sinó també conscient, encara que, en aquest darrer punt, no hi acabem d’estar tots d’acord. La francesa Laurence Equilbey, distingida col·lega directora del Cor Accentus de París, sosté que així com a un dit no se li explica per què es repetirà un fragment instrumental, al cor, malgrat ser un instrument humà, tampoc no cal explicar- li cadascuna de les repeticions a què el pugui sotmetre el director de torn: cap a l’èxit per la pràctica, aquesta és la divisa. És aquest un comportament flagrantment conservador i reaccionari, indigne del nostre flamant sistema educatiu?

Cal que avisem la Inspecció Educativa? No, i ara! Que això està passant a França; no cal que ens amoïnem! I, a més, potser sí que és conservador, però no ens estarem passant de progressistes, oi? M’explicaré: a cinquè i sisè de primària, l’assignatura de música es basa exclusivament en l’aprenentatge del teclat electrònic. Aprendre a tocar un instrument comporta aprendre a desxifrar les notes i ritmes que apareixen a la partitura, convertir- les en so tot utilitzant l’instrument i lligar- les les unes amb les altres fins a poder obtenir un “tot” orgànic que tingui significat; en altres paraules, que es pugui reconèixer, que l’oient el pugui identificar com una música determinada sense massa dubtes. I tot això, és clar… cal fer- ho sol! No en conjunt i aprofitant el talent o les habilitats dels altres, sinó en la més estricta i absoluta individualitat.

Per arribar a aconseguir la fluïdesa, segur que ho han endevinat, fa falta un munt de repeticions. Doncs bé, segurament per allò de les forces centrípetes, l’esforç es dirigeix a intentar evitar les repeticions necessàries, buscant tota classe de marrades que, com es poden imaginar, només porten a “culs de sac” infranquejables que obliguen, es vulgui o no, a tornar al mateix punt de partença sense haver aprofitat gairebé res del temps esmerçat. En canvi, una pràctica basada en la repetició conscient de petits fragments de, posem, dos o quatre compassos, durant breus períodes de temps (10- 15 minuts al dia) ha demostrat ser no només productiva sinó que també afavoreix la seguretat i l’autoconfiança de l’executant, que veu rentabilitzats els esforços que ha esmerçat en l’aprenentatge d’aquella obra i que pot arribar a gaudir del plaer que s’obté quan es pot interpretar amb correcció una petita obra o fragment. Què bonic que fa, eh? Quan l’oient és capaç d’identificar la peça que estem tocant, perquè simplement la reconeix!

No hi ha substitut possible per a la repetició en l’aprenentatge d’un instrument o d’una llengua, en la dansa o fins i tot en les arts plàstiques, per exemple. Podrem fer repetir amb més o menys gràcia, amb més o menys intensitat, però la repetició serà absolutament imprescindible i, com tantes i tantes coses, no passarà mai. Per això no ens queda més remei que dir- vos, estimats alumnes: répétez mes enfants, répétez, je vous en prie!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca