Cor Vivaldi

Benvinguts al web del Cor Vivaldi! Guanyador de premis nacionals i internacionals, el componen alumnes de l´Escola IPSI de Barcelona, que dediquen tots els seus migdies a assajar. Promou la creació de noves obres a compositors del país i de fora. Mitjançant la millor música coral,que presenta al seu propi cicle de concerts al Conservatori del Liceu i arreu on li demanin, ha esdevingut una veritable escola de cant,música i civisme amb el compromís de la millora constant de tots i cadascun dels seus membres. Celebra el seu 30è aniversari.

Notícies Destacades

ARA QUE FEM 20 ANYS… expliquem el secret del Cor Vivaldi!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Ara que fem vint anys, sovint em pregunten pel secret del Cor Vivaldi, un cor de nois i noies d’una escola de Barcelona que ha estat en actiu al llarg de dues dècades. Hi ha secret per això, més enllà de la constància i de la capacitat d’auto- superació de cantaires i director? Hem de reconèixer, mal que ens pesi, que el model Cor Vivaldi, cor d’una escola de primària, secundària i batxillerat, no ha estat gaire imitat durant aquests darrers anys. És, per tant, un secret el que el fa possible? Existeix, doncs, EL SECRET DEL COR VIVALDI?
No, no ho crec pas… Per a mi, probablement un dels més grans negats per a la matemàtica que mai hagi existit, tot s’acaba plantejant, paradoxalment, com una equació on hi tenim pares (P), cantaires (C), escola (I), director d’escola (D1), director de cor (D2) i que es plantejaria així:

(C+P)I+D1x D2=X

On X, el SECRET, resultaria de la suma de pares i cantaires amb un mateix objectiu i amb el convenciment que allò que estan fent val la pena, que hauria d’estar elevat a I, l’escola IPSI, en el nostre cas, sense el suport incondicional de la qual no hauríem arribat fins aquí, juntament amb l’addició de D1, el director de l’escola, que ha de regular, animar i impulsar el creixement de la seva “criatura”. Finalment, el resultat d’aquest producte hauria d’anar multiplicat per D2, en aquest cas, el qui subscriu (ja em perdonaran) que és qui marca, d’acord amb els seus principis, amb la seva capacitat musical i el seu perseverar diari , la marxa del cor i el seu possible èxit o fracàs del mateix.

– Ja està! Al·leluia! Heus aquí EL SECRET DEL COR VIVALDI!
No, no ho crec pas… Més aviat es tracta d’una equació poc complicada, però que, en canvi, ha pogut ser aplicada amb regularitat absoluta i ens ha donat vint anys de vida en els quals hem compartit feina amb un seguit de nois i noies que, any rere any, han ingressat al Cor amb unes ganes d’aprendre i de superar- se absolutament remarcables.

Tot això és el nostre SECRET. Ja veuen… i… potser… també repetir la frase, com si d’un mantra es tractés: Vincit Perseverantia, Vincit Perseverantia, Vincit Perseverantia, amb molta fervor, cada dia de tots i cadascun d’aquests intensos i magnífics vint anys.

Que en sigui per molts més!

Cor Vivaldi: nadar contra corrent?

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, SCIC, edita una revista trimestral. A vegades, molt gentilment, em demanen algun article sobre la meva especialitat, que, és clar, també és la seva. Accepto sempre, perquè, entre d’altres coses, reflexionar sobre la manera de treballar que un, a través del temps, ha adaptat com a pròpia, és sempre un exercici molt interessant i molt convenient.

Aquest cop, l’article parla de “Dirigir des del piano” i és que des del 1989 que dirigeixo el Cor Vivaldi, sense comptar anteriors intents frustrats, que ho faig des del piano.
Acompanyo el Cor Vivaldi i el dirigeixo al mateix temps des d’un bon principi i és que dirigir des del piano ha estat una tradició a molts cors d’Europa.

– Ah, sí, és clar, els Petits Cantors de Viena, ells…
No, no, no cal anar tan lluny! Tots som fills de les nostres experiències i sense haver d’anar a Viena, amb un cor infinitament més modest, a Catalunya, també es feia el mateix. Em refereixo a un dels cors fundadors del SCIC, “La Mainada”, que dirigia la Mariona Blasco. No puc deixar de recordar la primera vegada que la vaig sentir acompanyar el cor, mentre els nens i nenes sèiem a terra ( Déu meu, com odiava seure a terra: estava fred i t’embrutaves… sempre ho he evitat i sempre he procurat no fer seure els nois i les noies a terra!)
– Ja veuràs que bé que toca el piano! Em va dir un dels meus nous companys, que ja feia temps que seia a terra, ell…
– Un moment, un moment! No pretendràs colar- nos l’article que has fet pel SCIC al FIL, oi que no?
– No, és clar que no. Deixa’m un moment, ja veuràs per on vaig….

La “Senyoreta Mariona”, tal i com la coneixíem llavors tots els seus deixebles, sabia el que havia de tocar i, a més, cantava amb una veu perfectament impostada, afinada i adequada i, per si fos poc, acompanyava el cant, en un exercici digne del més pur estil “globetrotter” d’esquenes als “socis”, vull dir als nens i nenes, als quals transmetia, mitjançant el seu piano, la idea que tenia de la cançó i no li calia moure els braços, ni estar dreta davant del cor ni… tan sols estar de cara (!), tot això amb un piano vertical de més que dubtosa qualitat, perquè no cal dir que els pianos electrònics, en aquella època, encara no s’havien inventat, i els pianos de cua, doncs com ara, no n’hi havia molts, . I sabeu quin era el resultat? Silenci absolut. Us podeu imaginar quin seria el resultat a hores d’ara?

Comento tot això perquè amb el Cor Vivaldi vam enregistrar no fa gaire dies Els Pastorets d’Albert Guinovart. Un enregistrament més, sí, però aquest cop en companyia d’un gran artista i encara millor persona (quin goig tan extraordinari poder treballar amb una personalitat així!). Podeu creure que les llarguíssimes sessions van fluir sense cap mena de problema, amb una col·laboració absoluta de totes i cadascuna de les noies i noi del Cor i també dels músics i tècnics? No va caldre insistir vegades i vegades en el necessari silenci absolut: simplement es produïa de manera natural. Era disciplina nascuda de l’absoluta comprensió del que estàvem fent. No s’havia d’imposar res: tothom tenia molt clar el que tocava fer i com!

– Miracle, això és un miracle! Cantem junts, al·leuia!
No, em sembla que això és el que dona la disciplina. Convé recordar- ho, la disciplina és una cosa que va molt bé per:
a) Fer coses ràpides amb molt poc temps
b) No haver- se d’enfadar innecessàriament
c) Crear el caliu necessari per a la bona música o per al que sigui que volem aprendre
d) També serveix per desfilar… però això a nosaltres… pse…
e) …i també serveix per a la vida, mira, ara que ho dic…

Durant l’enregistrament vaig ser conscient que quan es treballen diàriament i durant anys alguns conceptes com ara silenci, atenció, respecte, concentració, no sols no cal enfadar- se per aconseguir- los sinó que esdevenen, de manera natural, uns elements que endolceixen les dificultats tècniques, possibiliten i faciliten la seva resolució i, més important, permeten el creixement artístic i tècnic del grup, més enllà de qui puguin ser els seus integrants en un moment determinat. Potenciar aquests aspectes ens permet no haver de baixar el nivell cada vegada que les cantaires més expertes, les més grans, ens deixen (es jubilen….) en acabar el batxillerat. Si cada cop que passa això el nivell baixés, seria impossible mantenir els compromisos i la nostra existència ja faria anys que hauria deixat de ser factible, al nivell que ho ha estat fins ara.

Els músics que van intervenir a les sessions, grandíssims professionals tots ells, ho van fer amb el millor dels esperits, sense estalviar cap esforç per millorar el que fos que calgués millorar i amb una generositat de temps total. El mateix que el i les integrants del Cor, en una simbiosi absoluta, sense reserves. Els uns i les altres parlaven el mateix idioma: Recerca de l’excel·lència. Quina casualitat!

Quan una cosa així passa al nostre segle XXI en el qual l’egoisme i el desinterès, a parts iguals, amb unes gotes de “ja està bé”, tot mesclat no agitat, són “liders” indiscutibles.

Cor Vivaldi: attendez, attendez: j’arrive!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Florilège Vocal de Tours és un dels concursos més importants del món. Difícilment es pot trobar un nivell tan alt en les diferents categories a cap altre festival europeu. Per això, la invitació per obrir amb un concert el Florilège, va ser rebuda amb un sentit de responsabilitat enorme i amb la consciència que a Tours no conviden qualsevol cor.

En aquesta ocasió, a més del director i la flamant nova mànager del Cor, Maria Ibarz, ens acompanyaria un clàssic dels viatges vivaldians, l´Arnau Farré, organista tot terreny i extraordinari company de viatge.
La ruta, per tal que no resultés tan pesada, es va organitzar en etapes. La primera parada seria Lyon. Una ciutat molt atractiva amb dos rius, el Rhone i el Saône, encara que els lionesos diuen que en tenen tres, de rius: El Rhone, el Saône i el Beaujoulais, que per als no iniciats, és un vi negre jove que té molta fama en aquesta zona del país. França és, definitivament, el país del menjar i el beure. On més si no trobem tanta varietat de tot?

La frase de De Gaulle (antic president de la República) ho deixa clar: Comment voulez- vous gouverner un pays où il y a plus de trois mil frommages?

Convidats i acollits per la Maîtrise de Lyon i el seu director, Jean François Duchamp, a la Catedral de Lyon seria el primer dels nostres concerts. No hi ha temps de grans assaigs. Arribar i moldre, c’est tout! Públic no summament nombrós però sí molt interessat i atent. No estosseguen, no parlen i aplaudeixen amb fervor. Així com cal!

La següent parada és la Maison de Beauvrais, al centre de la increïblement acurada i rica campanya francesa, lluny del brogit, lluny de les presses, lluny de tot arreu!

Una mena de casa d’activitats diverses de primera categoria amb sala de concerts inclosa, amb piano i orgue, ens espera. Tot això està molt bé, però… qui vindrà al concert, aquí, al camp? La resposta la tindrem ben ràpidament: la sala, amb un aforament d’unes tres- centes persones queda aviat plena com un ou. Com un ou… silenciós, perquè altra vegada es repeteix el clixé de públic francès: atent, encuriosit, sense tos. D´aquest concert en sortirà una crònica periodística que deixarà en molt bon lloc el nom del Cor i el del seu director (que també actua). Ça marche, anem bé!

L´endemà és el gran dia! Tours i el seu Florilège ens esperen i el viatge és llarg. Arribem al migdia, amb temps just per dinar ( el cor, però no el director ni l´organista, que no dinen!) i l´assaig té lloc al Gran Theatre de la Ville de Tours, un preciós teatre d’òpera romàntic amb una apreciable acústica. Per a l´ocasió, s´han desplaçat des de Barcelona dos músics ben coneguts per nosaltres: Guillem Prats, contrabaixista, i Albert Guinovart, pianista i compositor i sobretot gran artista, que seurà al piano per acompanyar la seva Missa brevis que, juntament amb la de Salvador Brotons i la Balad of Lady Barnard and Little Musgrave de Benjamin Britten, constituirà el nostre programa de guerra! La presència de Guinovart és una sorpresa per al públic, al qual venem la seva intervenció com una casualitat: Guinovart volia venir però no ha pogut ser- hi i llavors, des del primer pis, s´ha d’escoltar una veu que diu Attendez, attendez, j’arrive, dita pel mateix Guinovart. La performance, de tant artificial com sona, és encara més efectiva i el públic, que aprecia l´humor celtibericosaxó del director, riu amb ganes i aplaudeix l´entrada del compositor així com la seva obra, que agrada molt. Sorpresa, doncs, per al públic i sorpresa, també, per a l’Òscar. La presència absolutament inesperada de l’admiradora més important que té el director del Cor, que ha decidit assistir al concert de Tours caigui qui caigui, peti qui peti, el deixa transformat! Això és amor a l’art o potser no només… segur que hi ha molt més que amor a l’art!

El concert és un èxit, encara que per raons absolutament difícils d´entendre, la sala no està plena. I no sols això, sinó que, a més, de tant en tant hi ha un solo de “nenpetitqueplora” que ens posa a prova (On ha quedat el silenci francès? Oh- là- là! D’això se’n diu mala sort!)

L´endemà, el viatge segueix el seu curs. París, on, abans del concert del vespre, un concert al Convent de l´Anunciació (quina organització, quina amabilitat, quina neteja, quina calidesa, que poc públic, però que interessat!), realitzem una turbo- visita per la ciutat amb un dinar en un restaurant pizzeria que disposa d´uns psicodèl·lics lavabos- discoteca increïbles i un sopar a la mateixa església fruit de la inestimable col·laboració dels pares del Jordi Mañes i de l’admiradora que ens han seguit discretament, com qui no vol la cosa.

La nit la passem als afores de París, en un hotel Formule 1. I és que l’endemà tindrà lloc una visita molt especial: Montmartre, Les Invalides, Le Louvre? Res d’això: Euro Disney París!
Les atraccions? Molt bé, però el més bonic són les cues! Quines cues tan boniques que s’hi fan! Si fins i tot li acabes trobant el gust, a la cua:
– No, passi vostè, senyora, passi, que jo vull repetir de cua!
Les noies i els nois s´ho passen d’allò més bé, és clar, encara que alguna, en no donar la talla per a determinades atraccions ha de buscar- ne de més adequades per a la seva alçada… de la mà de l’Òscar (encantat ell de no haver de ser torturat per les atraccions més salvatges).

Amb les incomoditats clàssiques de l´autocar (un dia parlarem de per què els autocars són tan i tan incòmodes…) augmentades per l’escrupulositat extrema del conductor que ens ha tocat en sort, que té, a més, una extraordinària i metòdica habilitat per deixar- nos el més lluny possible del punt on anem, tornem a casa.
Arribem sans, estalvis, contents i cansats. Un nou viatge per al record del Cor Vivaldi!

Astúries i… que disfluten!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Convidats per l’associació cultural Avilés Joven , el Cor Vivaldi tornava a agafar l’autocar per tal de participar al Festival coral internacional Asturias Joven 2007.

Distribuït en dos caps de setmana, el Festival comptà en aquesta edició amb quatre cors de diferents parts del món. Dos cors, Radost de Praga i Sant Petersburg actuaven el 3 i el 4 mentre que el cor de nens de la Ràdio de Shanghai i el Cor Vivaldi ho feien el 8 i 9.

Els auditoris que acollirien els concerts eren de primera categoria. A Avilés, el nou Centro Cultural, amb una bona acústica que podia arribar a fer creure el públic que hi havia amplificació i a Oviedo l’extraordinari Auditorio Príncipe de Asturias amb unes condicions acústiques i materials de les millors que es poden trobar a Europa i al món mundial!

El viatge va resultar llarg, però que molt llarg, i això que sobre el mapa, Astúries no sembla tan lluny: mira, arribes fins a Bilbao i després….uns cinc- cents kilometrets de res….
Sort que el paisatge és preciós i els prats s’alternen amb les muntanyes i aquestes amb el Cantàbric i tot això amb la pel·lícula obligada ( noblesa obliga) escollida per votació popular amb una lleu, molt lleu censura per part de la direcció.

I així, les belleses d’Angelina Jolie s’emmarquen amb el Naranjo de Bulnes i els Órreos asturians que la Maria, una mica dura d’oïda ella, ha batejat com Horneros i així es quedaran durant tot el viatge.

L’allotjament, a Santa Maria del Mar, és de molta qualitat, en apartaments de quatre. Les noies estan exultants, no tant Don Javier de Morales, únic representant masculí en aquesta ocasió, que es veurà obligat, per culpa de la moral vuitcentista, ja se sap, a compartir apartament amb qui signa l’article.

En plena vaga d’autocars asturians (quina sort la nostra…) ens hem de moure amb gran discreció per tal de no aixecar les ires dels vaguistes. Per tant, canvi de plans per començar. No hi ha visita a Avilés i en canvi hi haurà visita a la costa, a peu. A la tarda, viatge a Avilés, en autocar, clar. Trobarem piquet? Ens apedregaran? Ens cremaran les rodes? No, no arribarà la sang al riu. El nostre autocar resulta invisible als ulls dels vaguistes, com invisible és la Guardia Civil que ens ha dit, amb molt bona disposició, que “No pasa nada, y si pasa nos avisan”. Tranquil·les, doncs, noies i noi que arribarem sans i estalvis. Avilés, almenys el centre històric, és una ciutat preciosa. En arribar, sorpresa! El regidor d’esports (sí, sí, d’esports, que segons ens diuen és l’únic que s’interessa per la cultura….) diu que ens rebrà a l’ajuntament, aprofitant que hi ha un casament civil i apa, tots cap a l’ajuntament!

La prova de so al magnífic Centro Cultural comença amb el cor de xineses. Disciplinades ( al matí hem assistit a una mena de consell de guerra maoista que li ha estat fet a una pobra noieta que no sabem quin pecat havia comès, però que feia cara d’estar molt penedida…) el cor no mostra una sonoritat ni una afinació gaire especial, però tot plegat resulta exòtic, és clar. Les cançons, xineses totes elles, semblen totes iguals, però les acompanyen amb danses i moviments a més de vestits que semblen de primera comunió però que no ho són, perquè a Xina no fan aquestes coses, encara.

El Cor Vivaldi, amb el programa de valsos i polques a més d’una cançó asturiana per començar, és molt aplaudit i, en acabar l’actuació, arrenca amb l’Asturias patria querida, que és rebut amb gran emoció pel públic posat dempeus.

L’endemà, diumenge, veurà la llum amb el compliment d’una promesa: la visita a un Hornero, vull dir Órreo, amén de la consumició d’un “culín” de Sidra, antiga promesa feta a Don Javier, que maleïda la gràcia que li farà, sobretot perquè en veure- se’l massa ràpid ( tal i com pertoca) quedarà lleugerament ennuegat.
Això no impedirà, amb l’ajut del nostre autocar invisible ( pels vaguistes ) d’anar a visitar el Museu de les Àncores, un preciós recorregut a la costa d’Avilés que, ben mirat, hauríem pogut fer volant impulsats per l’intens vent que bufava.
A la tarda, concert a Oviedo. Auditori Princep d’Astúries. Millors condicions impossible. La nostra nit de glòria! Un breu passeig per Oviedo per berenar una mica i… quaranta- cinc persones en un auditori per a mil cinc- centes serà l’aforament amb el qual compartirem els nostres valsos i polques!

Dirigits per un inconscient, el Cor es disposa a sortir al carrer per tal de fer una cercavila popular
– Apa som- hi tots, vinga, xirois!
L’organitzador, pobre, ens desaconsella que fem la cercavila perquè ens diu que a Oviedo, a aquelles hores no hi ha ningú a qui cercar….

Entristits, tornem a l’auditori i tot escoltant de nou el Cor de Xina ( avui semblen desconcertats, pobres, ells que estan acostumats a veure gent per tot arreu….) recuperem el somriure de la mà de la presentadora. Una noieta xinesa vestida de núvia, amb un apreciable castellà va presentant cada cançó, però en arribar a la penúltima es fa una mica de garbuix ( ai les llengües) i en comptes de dir el compositor diu el nom de la cançó, la qual cosa fa que es generi una situació molt còmica:
Al piano Wang li- chan, a la dilección Quing- wo- tan, el compositor: Renacuajo nada!
Que disfluten!

I sí que vam gaudir, sí, si més no perquè ens vam recordar d’ella i d’aquests compositors tan estranys que tenen a Xina durant tot el viatge de tornada, que va ser molt llarg, perquè ja sabeu, sembla que Astúries estigui a prop de Bilbao, però en realitat…

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca