El Cor Vivaldi a l’Argentina

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Prat, aeroport.
Dimecres 13 de setembre. 17.00

– Tornarem amb el primer premi, o no tornarem!!! (sempre diu el mateix, l´Oscar…)
Alguna llàgrima descontrolada s´escapa galtes avall, són molts dies, és molt lluny, i al mig hi ha l’Atlàntic… I si els agafa la morriña? Pobretes, tan petites, i tan lluny de la seva llar…
I és que anem a l´Argentina: el viatge més llarg que mai ha fet el Cor Vivaldi (20 dies) i el més llunyà. Visitarem La Plata, Mendoza, on participarem al 1r Concurso Internacional Niños Cantores de Mendoza, Córdoba, Iguazú i Buenos Aires. Hi anem amb avió, of course, que com tothom sap és un mitjà ràpid, modern i, sobretot, confortable (??)

Tretze hores passen ràpid i, hop!, després d´una breu escala a Sao Paulo (Brasil), toquem terra a la immensa ciutat de Buenos Aires. En arribar a La Plata (a 80 km de la capital), el fred ens deixa garratibats! Afortunadament tots hem seguit les consignes donades i portem tota classe de prendes d´abric que van desfilant a mesura que el fred ataca ( i ataca!!).
– Che, e linda La Plata.
– Ete… pues sí, muy linda…

No trobem la “lindeza” enlloc, excepte en l´amabilitat de la gent. Mireu si són amables que, quan vas a un bar, el cambrer ve a demanar-te el que vols prendre “de motu propio” i fins i tot somriu!! No ho intenteu pas aquí a qualsevol lloc… Ah! I tenen molt de sentit de l´humo; fins i tot entenen les bromes de l´Oscar !! …i això que a l´Argentina ho estan passant molt malament. Als anys 50, Argentina era un país dels més rics del món i la gent hi anava a fer fortuna; ara, en canvi, no saben què fer per tal de sortir i anar on sigui, fins i tot a Espanya!

Acollits pel cor del teatre argentí de La Plata hi estem tres dies. Els primers dies costa de superar la jet-lag (la pocket-lack, per culpa del canvi, simplement no se supera..) i, per exemple, a les 3 de la tarda, molts de nosaltres aniríem de gust a ocupar el seu lloc als braços de Morfeu.
Buenos Aires acull el nostre “debut”. LLoc: el Club Español. Al saló Alhambra (i olé). “Hoy: Els petits enfants de Cataluña” (sic).

El local és de “rancio abolengo”, aranyes (de cristall i de les altres…), estàtues, catifes i fins i tot algun califa de quan l´Al- Andalus…

Amb la presència de distingides personalitats del món de la política (com el nosequè del Partido Popular: “¡Recuerdos a José Mari, hombre!”) i alguns espanyols residents a l’Argentina, el concert és tot un èxit, i és que el públic participa sense complexos. Si els convideu a preguntar, pregunten! A la fi del concert vénen solets a felicitar-te i si ets un cantaire, et diuen maestro, i si ets el director, et diuen egregio profesor, i si ets capità de vaixell, et diuen almirante. Saben tractar la gent, sí senyor!

A La Plata hi fem un concert (al Centre Islas Malvinas: poca broma amb el tema, eh?) i participem a l´entrevista radiofònica més increïble que mai s´hagi imaginat ningú, i en directe. En un estudi pensat per a 5 persones n´hi havia 40!!

El concert al Centre Islas Malvinas té una presència sorollosa d’antics emigrants catalans que demanen com a bis el Virolai, que és ofert en versió “turbo” (una sola estrofa, no en recordàvem més).
L´endemà, adéu i moltes gràcies. Ara, cap a Mendoza, a participar al concurs, a passar nervis! En arribar: rebuda triomfal! Els nois i noies que ens acullen a les seves cases, ens aclamen com si fóssim estrelles del rock: Mariona!! Carlota!! Mireia!! De sobte, dotzenes de ficus, i d´altres arbres autòctons, creixen a peu d´avió. Miracle? No! Som nosaltres que utilitzem les disfresses d´urgència, per a quan la timidesa ens encongeix…

Mendoza es troba a peus dels Andes. Només en arribar, el viatger queda tranquil·litzat per un bonic cartell que diu: “Procedimiento durante un terremoto”. Convenientment acomodats amb les famílies que pertanyen al cor de Niños Cantores de Mendoza (fantàstic cor!!) ens adonem que allò és tot un altre mòn.

Els edificis són baixos (és clar, els terratrèmols) i a tots els carrers passa una mena de canalet amb aigua. Has de caminar amb compte: uns forats enormes fan desaconsellable la ciutat als curts de vista (el pobre Rompetechos tindria els seus dies comptats, a Mendoza!).

Visitem Uspallata, petit poble situat a la pre-cordillera andina, on donem un “concert” per als nens de l’escola local. El viatge és una pura delícia. Sortim 40 minuts tard i ens hem de posar 3 en seients on només n´hi caben 2. Sort que estem primetes… En arribar a Uspallata, un mural ens situa: “Dios las puso allí para que fueran argentinas” (les Illes Malvinas, és clar).

-Un moment! I el concert?
Vam cantar, sí, però ningú no escoltava…allò era …

De tornada a Mendoza visitem un poblat huarpe (una de les tribus que vivien als Andes i que eren molt pacífiques) on trobem llamas y guanacos que antigament omplien aquelles contrades. L’endemà realitzem una bona intervenció al concurs del vespre, on rebem els aplaudiments del públic i les felicitacions del jurat, i un magnífic concert a l´escola dels Niños Cantores, on un públic integrat per nens de 10 i 11 anys escolten i aplaudeixen en un clima de silenci que només es pot veure i sentir a les grans sales del “món mundial”.
La decisió del jurat es fa esperar, però és immillorable: 1r premi de Cors Infantils, Premi del Públic, 3r premi (inmillorable?) a Folklore i, com que tenim la puntuació més alta de tot el festival, Gran Premi de la Província de Mendoza.

L’endemà, cap a Córdoba. Ens esperen la Gabriela Zabala “y sus muchachos”. Ens han preparat 3 concerts, un per a cada dia.

Un, dos i tres. Els dies cordobesos s´acaben molt ràpid. A remarcar el bonic concert ofert al Foyer del Teatre de l’Opera. Entre el públic tenim el director de l’orquestra del teatre.
-¿Qué hace esta gente cantando aquí? ¡¡Deberían de cantar en la gran sala!!
-Muchas gracias, maestro, pero es demasiado tarde. ¡Nos vamos a Iguazú!

Ens allotgem a la part brasilera, que és molt més barata que la part argentina i que té molt millors infraestructures. Visitem la famosa presa d’Itaipú i les cascades d’Iguazú, que són un somni, una “passada” i no hi ha paraules per descriure-les. Pot haver-hi res més tan bonic, al món? Només ho entendreu si hi aneu: aneu-hi!!

Buenos Aires ens espera de nou i també el concert més important de la gira. Organitzat per Gas Natural que, gràcies al senyor Miquel Ribas (president del consell d’administració d’IPSI) i les seves gestions, ha esdevingut el motor d´aquest viatge. El concert tindrà lloc al Casal Català i hi ve molta gent convidada especialment. El públic és, com sempre, molt amable, però amb una excessiva dependència del telèfon mòbil, que va acompanyant les nostres cançons fins que l´Oscar els fa, a propòsit d´unes cançons de Poulenc, un comentari irònic sobre el tema, que encaixen amb el proverbial sentit de l´humor argentí: riuen la brometa i pengen el telèfon.

L’endemà tenim un casament al Palacio de Sans Souci. Quan hi arribem, encara no saben si faran la cerimònia a l’aire lliure o a dins. Plou i es fa a l’interior. Va ser molt millor així, fins i tot ens van poder sentir! Diumenge, dia de tornada, gaudim d´un tour guiat. Fem una parada al barri de Boca (tangos, futbol, cases pintades) i contemplem tota la ciutat. Molt bonica i molt, però que molt, gran.
A la tarda: cap a l´aeroport! Dins l´avió, la tripulació saluda “al invicto Cor Vivaldi”.
Ja som a casa! Madrid (??). I, per celebrar-ho, ens retrobem amb aquella simpatia tan i tan nostra. Sabeu què? Pretenen que un de nosaltres torni en un altre vol tot sol. Finalment, tot s’arregla.

Barcelona! Ara sí que som a caseta. A l’aeroport ens esperen els pares i mares que han fet pancartes i han inflat globus i…
– Mira, falten tres maletes, que curiós…
I apa, a esperar! No arriben i, per tal de no fer esperar més, sortim sense les tres maletes. Rebuda triomfal, fins i tot ha vingut el senyor Vidal i Gayolà i el senyor Ramon Llorens, de la Generalitat, acompanyant el senyor Amorós. L’aeroport és tot un clam!!
– Et veig més prima! Et veig més grassa! Has crescut! T´has encongit!-Com, però no t’has afaitat, durant els 20 dies? (hem dit que teníem dos nens?
– Au, a estudiar, s’ha acabat la bona vida! (graciós…)
– Adéu! Hola! Felicitats! Benvinguts!
El viatge s’ha acabat. Estem segurs que l’experiència serà recordada durant tota la nostra vida i que la marxa del cor se’n veurà influenciada. Ha estat immillorable.
-Sí, però… i les maletes?
Les maletes, “mañana”. Mira que fer tants i tants quilòmetres i no perdre’n cap! I és que només a casa van saber-hi posar l’emoció final!

 

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.

Leave a comment

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca