El Consell Escolar a Figueres. Formes de reflexió sobre l’ensenyament musical

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El propassat dissabte 23 d´octubre, a Figueres, tingué lloc la jornada de reflexió organitzada pel Consell Escolar de Catalunya. Sota el títol Cultura, Expressió i Cohesió social, l´acte consistí en una presentació, a càrrec del senyor Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya, l’Alcalde de Figueres, el vicepresident de la diputació de Girona i la consellera d’educació, Marta Cid. Posteriorment, el filòsof Joan Carles Mèlich va dissertar sobre ètica, estètica i educació en una brillant conferència que precedí les taules rodones sectorials: música, expressió plàstica, expressió literària i educació física. A cada una d’aquestes taules, tres ponents exposaven les seves experiències en els respectius camps, a les quals seguia un debat obert amb el públic assistent, majoritàriament relacionat amb el món de l’ensenyament, encara que des de perspectives diferents: docents, universitaris, inspectors…
La meva exposició, com a director de música d´IPSI i ponent de la Jornada, pot resumir-se així:

A aquestes alçades, redescobrir els beneficis de l’ensenyament de la música em sona a excusa. L’ensenyament de la música a l’escola, i no sols l’educació musical (educació musical vol dir “sensibilització”, mentre que ensenyament musical comporta aspectes tècnics i pràctics, en definitiva: fer música), ha de tenir un lloc al curriculum escolar perquè l’art musical és un pilar indiscutible de la cultura occidental. No entenc qui ha decidit que sigui imprescindible conèixer Cervantes i, en canvi, poder ignorar olímpicament l’obra de Brahms!
No és més important la literatura que la música, ni la pintura que l’escultura. Com és, doncs, que podem acceptar fins i tot amb una mitja rialleta de comprensió l’absoluta ignorància musical?
A casa nostra, emmirallats eternament en el país veí, hem viscut radicalment d’esquena a les experiències pedagògiques de països com Anglaterra i Estats Units, que han atorgat a l’ensenyament musical, basat en la pràctica instrumental a les escoles, una importància singular, que els ha proporcionat una base de la piràmide que els permet tenir una punta d’extraordinària qualitat, amb músics nacionals. I és que, tal i com diem des de fa temps, a l’escola, és possible fer-hi molt bona música, i em refereixo a música en majúscules, gran música.
Des d’aquí ofereixo la nostra experiència a qui li pugui interessar. La vam començar ara fa quinze anys, però cap responsable educatiu no s’ha adreçat a nosaltres en demanda de consell o suport per fer la mateixa feina o una de semblant.

Pensem que si hi hagués un mitjà d’exportar la nostra experiència a d’altres centres, la taca d’oli aniria estenent-se ràpidament i imparablement.
Però, per si la nostra experiència no sembla prou exportable, no considero que calgui anar a Amèrica. N’hi ha prou amb què fem uns 300 quilòmetres cap al sud. Al País Valencià, amb les bandes, hi tenen la millor pedrera musical de tota Espanya.

A l’escola, sobretot l’escola primària, hi podem trobar l’ambient adequat per a un cultiu musical productiu, que no només produirà bona música, sinó que afavorirà eixos transversals que tots considerem importants.
Sens dubte ens resultarà il·lustrativa l’opinió d’un músic tan nostre com el mestre Enric Morera, que en unes memòries seves aparegudes l’any 1930 es queixava de les mancances del sistema. A propòsit del Conservatori Superior de Barcelona, Morera deia: “Si el director hagués sentit amor a l’escola hauria creat una orquestra, un cor mixte, una classe de música de cambra, tot dirigit per ell, que aquesta ha de ser la primera obligació del director i avui, després de trenta-quatre anys, a Catalunya tindríem un ambient artístic que no hi és i que, seguint d’aquesta manera, no hi serà mai”.

Han passat gairebé vuitanta anys i, podem creure que la situació és gairebé la mateixa?
Resulta que no ens podem queixar, perquè. és clar, ara tenim un munt d´auditoris i moltes orquestres al país. Ara, a tota Espanya, hi ha bones orquestres, fins i tot boníssimes orquestres! Només que s´ha de saber llengües vives per poder-les dirigir, ja que trobar “nadius“ a les orquestres professionals costa d’allò més.
Què fem per tal de corregir aquesta tendència històrica? Doncs la darrera moda consisteix en convertir una de les arts més importants en un joc: “Juguem cantant”, “Cantem jugant”, “Juguem jugant” i la darrera i més espectacular: “Bim bom els nadons al Palau”!

En definitiva, tot plegat una activitat purament lúdica, un pur entreteniment…
No cal apallissar els nens i nenes amb un munt de coneixements teòrics, no és això! Però sí que cal mostrar-los la bellesa de la música ben feta, realitzada amb esforç, treball i constància.

Estem plenament convençuts de l’alta utilitat de l’educació musical i l’ensenyament musical com a eines no tan sols culturals sinó també cíviques. Cal que permetem que la música entri a les escoles amb tot el seu potencial educatiu, cultural i cívic, malgrat que haurem de canviar algunes condicions. Potser és difícil, però si nosaltres ho hem fet, segur que és possible per a tothom!

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.
Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca