Crònica d’estiu

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Els festivals d’estiu, molt nombrosos i d’alt nivel a Catalunya, tenen un paper importantíssim en la vida artística de les agrupacions o solistes. El Cor Vivaldi, tal i com ja va fent des de fa uns quants anys, ha actuat durant aquest estiu a diversos festivals. La primera actuació tingué lloc a Niça, en el marc d’un peculiar festival anomenat Castellada (aií, com en català, perquè ja se sap que al sud de França el provençal és una llengua viva…) que se celebra en un bonic parc a l’aire lliure. En aquesta ocasió, per raons acústiques, el Cor actuà sota d’una arcada, on es podía aconseguir una sonoritat una mica menys ‘seca’. El públic, per contra, s’instal·là dalt l’escenari que l’organització havia preparat per als artistas (“Ils sont fous, ces catalans…!”). Acompanyats d’un orgue que s’hagué de canviar al darrer momentper un altre per questions d’afinació, (renoi quin espectacleun orgue, alt com l’armari de la iaia sobre d’un remolc, pels carrers més “xic” de Niça!) el concert es desenvolupà, malgrat les condicions, amb normalitat (amb gran èxit, que dirien els optimistes…)

En tornar de Niça ens esperaven tres concerts més. El primer a Sant Feliu de Guíxols, on es donaría les Vesperae Solennes de Confessore de W.A. Mozart, acompanyats de l’orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, així com l’Ave Maria de Holst i la Missa Brevis de Benjamin Britten, el segon a Perelada, a l’església del Castell i el tercer a Rialp, a l’acollidora església parroquial.

A Sant Feliu de Guíxols, seguint el credo de Sant Agustí, que deia que “Qui canta resa dues vegades” vam dedicar el concerta a Ramon Hernández, llavors ja molt malalt, així com a la memoria de Vicenta Magriñà, que havia traspassat feia pocs diez. Grans aplaudiments del públic que omplia de gom a gom la bonica església románica i gran actuació del Cor i dels seus solistes.

A Perelada, amb un programa amb orgue, piano i “a capella”, el Cor obtingué, a més del reconeixement del públic que omplia la bellíssima esglèsia, una fantástica crítica d’Antoni Batista a La Vanguardia: “musicalment madures”, on aprofitava per tocar el crustó alguns programadors que, deia, preferien “marinerets” a la maduresa de l’art de les “Vivaldis”.

Abans de Rialp, tinguérem encara temps per a participar en un simpossium de nens sobre- dotats (ja vam explicar que les nostres noies el que són és “sobretreballades”, però…) que comptà amb una excéntrica (i mai tan ben utilitzada la paraula) introducció d’un psico- científic- pedagog- animador- americà (tot ben mesclat, no pas agitat!) sobre una teoría de dos cientofics (a seques, sí) de la Universitat de Barcelona sobre viatages inter- espaials. La teoría, explicada per els seus creadors amb anterioritat al “show” semblava molt interessant i fins i tot clara. L’explicació “alla americana”, que pretenia deixar- ho tot molt clar, va aconseguir plenament el seu objectiu: ja ningú no entenia res de res (em sembla que fins i tot els cientofics van decidir retirar la teoría, perque ni ells mateixos l’entenien!), però, renoi, qun espectacle tan complet va mostrar el nostre amic! Música, dansa, mim, drama: l’art total!

Recuperats de tan magne aconteixement, abordàrem el darrer concert de la temporada: Rialp. En una bonica església parroquial amb una excel·lent acústica va transcórrer el concert amb un pçublic entregat des del principi que comptavaentre els seus efectius amb habitants de la vall d’origen ipsíac, com en Joan Grau, l’Eduard Mateo i l’Elisabet Peris (juntament amb la seva filla Carla, futura “vivaldiana”) que dediquen els estius (en sóc admirat testimoni) a la reconstrucció d’antigues edificacions per a la seva utilització com a segona residencia.

Com que en aquest món tot comença i tot acaba, finalitzà també l’etapa “vivaldiana” per a unes quantes de les nostres artistas. Com que no va ser posible fer els certificats que acrediten el se upas pel Cor, van rebre un llibre que, estem segurs, els proporcionarà ajut i consol durant els primers temps (els més durs) del post- vivaldisme: Com aprendre a estressar- se!

Una vetllada de jazz amb el Cor Vivaldi
Algú ha dit que el jazz és la més genuïna expressió musical del segle XX.
Veritat absoluta o a mitges, ningú no pot negar- li l’extraordinària força i poder evocador que té. És difícil no deixar- se seduir per l’atractiu de les seves melodies, la seva complexitat rítmica i, per si fos poc, la seva inesgotable riquesa harmònica. Irving Berlin deia que en sentir aquesta música les cames se li posaven en moviment!

Arran de la nostra estada als Estats Units, l´any 2004, vam poder copsar com n’és de present, el jazz, als curriculums musicals de les seves “high schools”. Recordem molt especialment una classe d’improvisació vocal en una petita localitat d´Oregon anomenada The Dalles, a una hora tan intempestiva com ara les 6,30 h del matí!
Influenciats per aquesta experiència realment original, difícil d´imitar, reconeguem- ho obertament, a les nostres latituds, vam decidir muntar un programa que tingués el jazz com a motiu conductor, sense que això signifiqués, necessàriament, la implantació d’uns horaris tan radicalment espartans… Malgrat que no improvisem i treballem sobre arranjaments escrits ( i molt ben escrits!) el llenguatge ens era del tot nou i hem hagut d´anar aprenent sobre la marxa.

Esperem que el programa que els presentem, amb els standards més famosos de tots els temps, els sedueixin tant com ho han fet amb nosaltres!

Carmen Posadas, la escritora
Carmen Posadas és, sens dubte, una de les més importants escriptores de l´actualitat. Aprofitant la seva assistència a l´estrena de l´òpera de Salvador Brotons, El mercader de somnis, basada en una de les seves narracions per a joves i infants, vam tenir l´oportunitat de mantenir l’entrevista que transcrivim a continuació.

– ¿Cómo ha llegado a relacionarse una escritora conocida con el mundo de la ópera?
– Yo creo que gracias a ti. ¿Qué quieres que te conteste? A partir de aquel lejano 23 de abril de 1998, en que apareciste por FNAC mientras yo estaba firmando libros y me propusiste la posibilidad de hacer una ópera de mi cuento, hasta aquí, que han pasado unos siete años… Viene a demostrar que, como decía santa Teresa de Jesús, la paciencia todo lo alcanza.
– ¿Qué ha significado para ti y cómo valoras esta experiencia?
– Ah, para mí ha sido algo totalmente nuevo. Una pasión muy singular. He tenido la suerte de que algunos de mis títulos se han llevado al cine o a la televisión, pero nunca a una ópera y la ópera es, sin duda alguna, el espectáculo total.
– ¿Qué opinas del resultado, fidelidad a la intención original, recreación u obra nueva e independiente?
– Me parece totalmente fiel a la idea que yo tenía, es decir, escribir una metáfora sobre cómo se cae en el mundo de las drogas y, alrededor de esta idea, se ha montado un espectáculo trepidante, lo que va mucho más allá de la idea que yo tenia cuando la creé.
– ¿Cuál crees que es hoy el papel de una escritora: para qué o por qué escribes?
– (Ríe) Pues, entre otras cositas, para poder comer cada dia, ¿no? Pero, un poco más en serio, lo que pretende todo creador es, de alguna manera y aunque suene un poco pedante, emular a Dios, ¿no es cierto? Quieres crear algo que no existe y, entonces, esto que parece muy soberbio es lo que nos mueve a todas las escritoras a hacer el esfuerzo tan ingrato de sentarse a escribir con la pretensión de que el resultado pueda trascender.
– Una persona con perfil diverso: escritora, modelo, presentadora de televisión; y, como escritora, literatura infantil y juvenil, novela, ensayo, guiones de cine…
– (Interrumpe) Bueno… lo único que no he sido es modelo, realmente… Aparece en internet, ¿verdad?… Pensándolo bien quizá unos diez minutos, porque me echaron… ¡Era malísima! Es la pura verdad.
– ¿Qué perfil crees que dibuja este conjunto? ¿Quién es Carmen Posadas?
– Carmen Posadas soy yo: es obvio, pero bastante difícil de contestar… Soy alguien que al final ha tenido la suerte de vivir del cuento. Algo bastante difícil.
– ¿Qué valoras en la vida, qué pretendes, a dónde vas, por qué quieres ser recordada… si es que quieres?
– Claro que quiero ser recordada, mentiría si dijese lo contrario. Todos los escritores somos muy soberbios. ¿Qué valoro en la vida? Pues hacer lo que me gusta y pasarlo bien haciendo lo que me gusta, cosa que no le pasa a todo el mundo… Pero, en todo caso, la sentencia divina “Ganarás el pan con el sudor de tu frente”, en mi caso, no se aplica de ninguna de las maneras.
– Finalmente, ¿en qué estás trabajando actualmente? ¿Qué proyectos tienes?
– Ahora mismo estoy escribiendo una novela que trata del mal, pero no el mal de los psicópatas, sino la maldad de los cuerdos, que es algo mucho más inquietante. Hoy en día todo se justifica, ¿sabes? Sí, es un psicópata, pero es que su mamá lo maltrataba de niño y le pegaba… No, nada de eso, mire, es que era malo, ¿comprende? Así de claro: antes de pegarle ya era malo.
Luego, el mal existe en sí mismo


Salvador Brotons, el músic

Salvador Brotons (Barcelona, 1959) és un dels creadors musicals més importants del nostre país.
Dins el quart cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi, ha estrenat la seva òpera, encàrrec del Cor Vivaldi, El mercader de somnis, basada en una narració homònima de Carmen Posadas.

– Ens pots parlar dels teus orígens musicals? Quina ha estat la teva educació musical?
– Vaig començar a estudiar flauta amb el meu pare, que ha estat flauta- flautí durant molts anys a l´orquestra Ciutat de Barcelona. Amb certes reticències, haig de dir, per part de la meva família, que malgrat tenir una tradició musical molt notable, no acabaven de veure clar que em dediqués a la música. Però el cas és que a mi em va agradar molt i…
– Hi ha un aforisme que diu que el compositor neix, no es fa. Què creus tu? Quines influències has tingut? Com has arribat a fer- te compositor?
– No tinc clar que el compositor neixi… penso que es tracta d´un procés evolutiu. Estudies música i finalment sents la necessitat d´escriure amb el llenguatge que domines (la música) i expressar els teus sentiments. En el meu cas, jo vaig sentir la necessitat d’escriure música molt aviat, de manera que quan vaig començar composició al Conservatori, jo ja tenia molt clar el camí creatiu i estètic que volia seguir (amb certa desesperació dels meus mestres, haig de reconèixer) i llavors, més que realment aprendre composició el que vaig fer va ser anar escoltant els consells que els diferents professors que vaig tenir em donaven, així com observar les obres dels grans mestres, que han estat, crec jo, la millor escola de composició.
– Salvador Brotons comparteix la seva activitat musical, en la seva doble vessant de director compositor, entre Europa i Amèrica. Quines són les diferències més notables quant a condicions, orquestres, públics?
– El funcionament de les orquestres és totalment diferent a Estats Units. La majoria funcionen amb empreses sponsors que permeten l’existència de l’orquestra. La competència és molt forta i els cal un gran esforç d’imaginació per tal d’aconseguir públic i mantenir les esponsoritzacions. A Catalunya, el funcionament és diferent, però pel que fa referència al públic, jo diria que tots els públics són iguals, exceptuant les peculiaritats. A Amèrica, per exemple, són molt entusiastes, però van al gra, i amb tres minuts d’aplaudiments ja en tenen prou, malgrat que són tres minuts d’ovació (si els agrada el que has fet, és clar). A Catalunya, no som tan intensos, però, en canvi, els aplaudiments els fem durar més.
– L´educació i l´ensenyament musical a Amèrica té una gran tradició. Creus que la implantació dels seus sistemes didàctics, molt més oberts, al nostre país seria factible i que podria canviar el panorama musical ?
– Crec que aquí, a casa nostra, també hi ha bones maneres d’ensenyar. Als Estats Units, el que sí que tenen son molts mitjans aplicats de forma molt pragmàtica. No obstant això, també tenen fallades. En aquest sentit, penso que l’antic sistema d’aprendre música que teníem a Catalunya no donava tants mals fruits com això i, en canvi, vam procedir a desmuntar- ho tot sense miraments de cap classe, sense que estigui clar que el nou sistema és definitivament molt millor. A Amèrica el que sí que és infinitament millor que a casa nostra és l´ambient musical a les escoles i universitats, amb uns mitjans absolutament estratosfèrics per al nostre país.
– Amb quin tipus d’obres et sents més còmode a l´hora d’escriure?
– Personalment, si pogués escriure només obres grans com ara òperes, simfonies, etc… em sentiria molt realitzat. Malgrat que també m´agrada escriure música de cambra, em considero un compositor eminentment simfònic.
– Quin és el teu mètode de treball? (tecnologia, piano, etc.)
– Cada dia una mica! Treballo al piano, i del piano vaig directe a l’ordinador. El que passa és que com que passo tantes hores als aeroports i als avions, aprofito el temps que d’altra manera seria temps perdut, per escriure, o si més no, per elaborar el planning de les obres que posteriorment escriuré. En aquest sentit, i potser costarà de creure, agraeixo molt quan l’avió surt amb retard, perque penso, mira! una hora més per escriure o per revisar tal partitura o per estudiar el proper concert!
– Els lectors d’El fil que coneguin una mica la teva obra, observaran que, en la seva major part, s´hi troba una inefable flaire catalana. Hi estàs d’acord? Busques conscientment una certa identificació “nacional” de la teva música?
– La terra marca molt! És veritat que en la meva música s’hi poden trobar alguns elements, rítmics sobretot, que hom podria qualificar de catalans, però no ho busco realment, en tot cas, em surt de manera espontània.
– Pot un compositor de música “culta” viure de la seva música?
– És molt difícil, jo no en visc pas! Visc més de la direcció que de la composició.
– És molt curiós veure com està de poc considerada la creació musical… A tall d’exemple, quan demano una quantitat per a una composició, la majoria de vegades la resposta és que és massa car. En canvi, per dirigir una orquestra durant una setmana, puc demanar molt més i fins i tot ho troben barat! Quan, en realitat, la feina que demana una composició és infinitament superior a la direcció de qualsevol obra.
– Quins són els projectes que t´esperen en un futur immediat?
– Moltes coses com a director, sobretot a Amèrica, i com a compositor tinc pendent una estrena a Israel per al mes de novembre d’un concert per a percussió, un concert per a tenora i orquestra, la quarta simfonia.
– Amb El mercader de somnis, has treballat per tercera vegada amb el Cor Vivaldi. Quina opinió en tens?
– Aquesta vegada, sens dubte ha estat un treball molt més intens que les anteriors, en què vam fer obres de Strauss i Britten. Ara es tractava de donar, sota la meva direcció, un obra meva i el mínim que puc dir és que el Cor ha estat excel·lent!
– Per finalitzar, Salvador, a què creus que és degut que l’experiència musical a IPSI no s’hagi repetit a cap altra escola?
– Això és perquè la música és la darrera cosa en la nostra societat! Quan s’han d’efectuar retalls a les inversions, la primera en rebre és sempre la música. Ara bé, veig que a IPSI les coses són diferents i que hi ha un autèntic interès per obtenir resultats sempre millors. Que sigui per molts anys!

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.
Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca