Cor Vivaldi: nadar contra corrent?

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, SCIC, edita una revista trimestral. A vegades, molt gentilment, em demanen algun article sobre la meva especialitat, que, és clar, també és la seva. Accepto sempre, perquè, entre d’altres coses, reflexionar sobre la manera de treballar que un, a través del temps, ha adaptat com a pròpia, és sempre un exercici molt interessant i molt convenient.

Aquest cop, l’article parla de “Dirigir des del piano” i és que des del 1989 que dirigeixo el Cor Vivaldi, sense comptar anteriors intents frustrats, que ho faig des del piano.
Acompanyo el Cor Vivaldi i el dirigeixo al mateix temps des d’un bon principi i és que dirigir des del piano ha estat una tradició a molts cors d’Europa.

– Ah, sí, és clar, els Petits Cantors de Viena, ells…
No, no, no cal anar tan lluny! Tots som fills de les nostres experiències i sense haver d’anar a Viena, amb un cor infinitament més modest, a Catalunya, també es feia el mateix. Em refereixo a un dels cors fundadors del SCIC, “La Mainada”, que dirigia la Mariona Blasco. No puc deixar de recordar la primera vegada que la vaig sentir acompanyar el cor, mentre els nens i nenes sèiem a terra ( Déu meu, com odiava seure a terra: estava fred i t’embrutaves… sempre ho he evitat i sempre he procurat no fer seure els nois i les noies a terra!)
– Ja veuràs que bé que toca el piano! Em va dir un dels meus nous companys, que ja feia temps que seia a terra, ell…
– Un moment, un moment! No pretendràs colar- nos l’article que has fet pel SCIC al FIL, oi que no?
– No, és clar que no. Deixa’m un moment, ja veuràs per on vaig….

La “Senyoreta Mariona”, tal i com la coneixíem llavors tots els seus deixebles, sabia el que havia de tocar i, a més, cantava amb una veu perfectament impostada, afinada i adequada i, per si fos poc, acompanyava el cant, en un exercici digne del més pur estil “globetrotter” d’esquenes als “socis”, vull dir als nens i nenes, als quals transmetia, mitjançant el seu piano, la idea que tenia de la cançó i no li calia moure els braços, ni estar dreta davant del cor ni… tan sols estar de cara (!), tot això amb un piano vertical de més que dubtosa qualitat, perquè no cal dir que els pianos electrònics, en aquella època, encara no s’havien inventat, i els pianos de cua, doncs com ara, no n’hi havia molts, . I sabeu quin era el resultat? Silenci absolut. Us podeu imaginar quin seria el resultat a hores d’ara?

Comento tot això perquè amb el Cor Vivaldi vam enregistrar no fa gaire dies Els Pastorets d’Albert Guinovart. Un enregistrament més, sí, però aquest cop en companyia d’un gran artista i encara millor persona (quin goig tan extraordinari poder treballar amb una personalitat així!). Podeu creure que les llarguíssimes sessions van fluir sense cap mena de problema, amb una col·laboració absoluta de totes i cadascuna de les noies i noi del Cor i també dels músics i tècnics? No va caldre insistir vegades i vegades en el necessari silenci absolut: simplement es produïa de manera natural. Era disciplina nascuda de l’absoluta comprensió del que estàvem fent. No s’havia d’imposar res: tothom tenia molt clar el que tocava fer i com!

– Miracle, això és un miracle! Cantem junts, al·leuia!
No, em sembla que això és el que dona la disciplina. Convé recordar- ho, la disciplina és una cosa que va molt bé per:
a) Fer coses ràpides amb molt poc temps
b) No haver- se d’enfadar innecessàriament
c) Crear el caliu necessari per a la bona música o per al que sigui que volem aprendre
d) També serveix per desfilar… però això a nosaltres… pse…
e) …i també serveix per a la vida, mira, ara que ho dic…

Durant l’enregistrament vaig ser conscient que quan es treballen diàriament i durant anys alguns conceptes com ara silenci, atenció, respecte, concentració, no sols no cal enfadar- se per aconseguir- los sinó que esdevenen, de manera natural, uns elements que endolceixen les dificultats tècniques, possibiliten i faciliten la seva resolució i, més important, permeten el creixement artístic i tècnic del grup, més enllà de qui puguin ser els seus integrants en un moment determinat. Potenciar aquests aspectes ens permet no haver de baixar el nivell cada vegada que les cantaires més expertes, les més grans, ens deixen (es jubilen….) en acabar el batxillerat. Si cada cop que passa això el nivell baixés, seria impossible mantenir els compromisos i la nostra existència ja faria anys que hauria deixat de ser factible, al nivell que ho ha estat fins ara.

Els músics que van intervenir a les sessions, grandíssims professionals tots ells, ho van fer amb el millor dels esperits, sense estalviar cap esforç per millorar el que fos que calgués millorar i amb una generositat de temps total. El mateix que el i les integrants del Cor, en una simbiosi absoluta, sense reserves. Els uns i les altres parlaven el mateix idioma: Recerca de l’excel·lència. Quina casualitat!

Quan una cosa així passa al nostre segle XXI en el qual l’egoisme i el desinterès, a parts iguals, amb unes gotes de “ja està bé”, tot mesclat no agitat, són “liders” indiscutibles.

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.
Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca