Cor Vivaldi: de Catalunya al Far West

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

L’American Choral Directors Association ( ACDA) organitza, cada dos anys, convencions regionals i nacionals. A cada convenció, hi porten un o dos cors que constitueixen el plat fort, a més d’un munt d’actuacions provinents darreu del país.

El Cor Vivaldi, primer cor de tot l’estat espanyol a rebre la invitació de l’ACDA afrontava, per segona vegada, el repte de saltar l’Atlàntic. Aquest cop, arribaria fins al Pacífic, ja que la gira de catorze concerts (que s’acabarien convertint en vint i dos!) es desenvoluparia als tres estats del nord- est: Washington, Oregon i Idaho. Canviarem de casa i de ciutat a diari: que no ens passi res!
Així les coses,i enmig d’un fred realment hivernal (el dia abans nevava a Barcelona…) vint- i- sis noies, quatre adults i dues periodistes del programa de TV3 Entre línies, volaven, el dilluns u de març, cap a Seattle, via Londres.

Port Orchard, situada en una de les illetes que adornen la costa nord, va ser la primera parada. La primera nit, descans, és clar, però a l’endemà, primer concert. Es nota que els responsables de les esglésies (que boniques, còmodes i acollidores són!) fan el possible per tal que la gent s’hi trobi a gust i ho considerin una segona casa. (Les cases particulars, per cert, són en la seva immensa majoria, summament confortables, encara que prefabricades…). L’acústica, amb tanta moqueta i seients entapissats, és més aviat seca i poc ressonant, la qual cosa es tradueix en més esforç per part dels cantants. La resposta del públic és, però, invariable i constant arreu del país: comencen amb aplaudiments de cortesia, per acabar drets amb una “standing ovation” en el més pur estil americà: com a les pel·lícules!

Freeland, a Widbey Island, seria la segona destinació. La jornada, que havia començat a una hora tan poc civilitzada com ara les cinc, seria intensa. Un primer concert a una de les high schools de la zona obriria la dura jornada.

Una sala plena d’estudiants de quinze i setze anys ens proporcionaria una agradable sorpresa.
El col·lectiu, lluny d’avorrir- se, es comporta com si es tractés d’un públic d’exquisits “connaisseurs”! Callen, escolten i… aprecien la música que els portem! Sorpresos i satisfets per la seva acollida, fins i tot els felicitem i els aplaudim!

Les instal·lacions, per si hi havia dubtes, són d’un altre planeta, amb un auditori extraordinari que es podia augmentar tot fent girar unes aules o una tarima retràctil que converteix l’auditori en sala polivalent, sense mencionar les sales de música, les biblioteques, les aules de cuina… Al vespre, després d’un breu concert en una altra high school, tenim el darrer concert del dia en una bonica església luterana situada al bell mig del camp.

Abans, però, podem tastar la cuina americana, amb un immens “Pot- luck” preparat pels feligresos de l’església. Dues coses ens criden l’atenció: la religiositat intensa del poble americà, que es tradueix en una multiplicitat de cultes que conviuen en aparent harmonia: mormons, evangèlics, luterans, metodistes, catòlics, anglicans… i el sentit de pertinença a una comunitat, realment molt intens. Una tercera cosa ens admira i ens fa preguntar: devem estar en un altre planeta? Des que hem arribat als Estats Units podem respirar amb plenitud: No fuma gairebé ningú! La vida humana és possible als bars i restaurants americans!!

La Jet- lag, però, s’encarrega d’oferir un contrapunt agre a tanta felicitat (sobretot al director del Cor…). No hi ha manera de dormir a les nits, l’horari està canviat i l’estat anímic ho acusa, i molt!
La Grande, una petita ciutat d´Oregon, seu d’una important universitat, serà la nostra pròxima parada. El camí és llarg i hem de passar dos ports de muntanya.

Al segon port, la neu ens obliga a posar cadenes a l’autocar. Arribem amb el temps just de fer un breu assaig i seguidament el concert, que malauradament compta amb poc públic (amb el resultat de sempre, això sí, ja sabeu: aplaudiments de cortesia, “standing- ovation“ a la fi i felicitacions posteriors).
El concert a Boise, capital d’Idaho i seu de la convenció de l’ACDA, tindrà lloc a la preciosa església anglicana de Saint Michael i l’allotjament, passarà a ser, per una nit, en hotel (habitacions grans, llits gegants, tot a la mida americana, oh yeah…). El concert és el més important de tota la gira. Un èxit a la convenció equival a una invitació per a un futur no massa llunyà, mentre que una actuació mediocre es traduirà en una puntada de peu i cap a casa. No serà feina fàcil, ja que al públic s’hi troben els directors de cor que durant el dia assisteixen a les sessions de la convenció. Hi ha certa expectació, encara que, desenganyem- nos, el Cor Vivaldi és totalment desconegut en aquestes latituds i ja se sap que els americans, pragmàtics ells, són fidels seguidors de Sant Tomàs (veure és creure).
El repertori del Cor, integrat per quaranta- sis obres diferents, permet la confecció de programes que canviem cada dia, d’acord amb les condicions acústiques dels auditoris i d´altres consideracions. Amb una part de música per a cor i orgue i una altra de més lúdica amb cor i piano i a “cappella”, la “literatura coral” que portem els crida enormement l’atenció. El resultat, ja el podeu imaginar: aplaudiments de cortesia, crescendo i “standing- ovation” a la fi.

– Això deu ser que sempre ho fan així, no importa qui canti o toqui…
– Doncs, no senyor! Vam poder assistir a d´altres actuacions i no es posaven drets!!
El doctor Gene Brooks, director executiu de l’ACDA i valedor nostre per a la gira americana, que havia conegut el Cor al concurs per al Gran Premi Europeu de Cant Coral de 1999, a Varna, Bulgària, estava exultant:
You have to come again to the States for many more times! (heu de tornar als Estats Units moltes més vegades)

Diem, doncs, com Mac Arthur: Tornarem… però, abans, anem a sopar!
Dissabte ens depararà la possibilitat de fer realitat un somni: consumir a l´americana! Anem a l´anomenat Mall, una gran superfície que permetrà alleugerir les butxaques del personal. Dinar al restaurant de la universitat (quin restaurant, quins edificis, quines condicions…) i a la tarda ens preparem per al concert del vespre, que tindrà lloc a la Cathedral of the Rocks, metodista.
Ja hem comentat com són les esglésies americanes, però la Cathedral of the Rocks sembla un hotel de luxe: orgue impressionant, sofàs, catifes, quadres, “coffee facilities”. Increïble.
A la fi del concert, ens recullen les admirades famílies que han assistit en ple a la nostra actuació. Diumenge, després de dues actuacions als serveis religiosos de l’església anglicana (amb director i organista vestits religiosament per a l’ocasió).
– Això no s´entén…
– Sí, vull dir vestits amb túniques vermelles i blanques, com si fóssim a Cambridge !
…té lloc una visita original. L’antiga penitenciària de Boise, ens espera. Ja us la podeu imaginar, si esteu al dia de pel·lícules de presons. Quanta crueltat… només cal veure les cel·les de càstig, i quin fred que fa a dins dels edificis! El dia acabarà, novament, a la Cathedral of the Rocks, amb la participació del Cor en un “Casual Service” on el que crida més l’atenció és la participació dels feligresos, alguns dels quals van a l’església amb cafè i d’altres begudes (és un costum molt americà caminar bevent el que sigui…).

Contràriament al que passa a l’església catòlica, la dona està perfectament integrada a les diferent confessions i, com a mostra, en els tres serveis religiosos en els quals vam participar, les oficiants eren dones.

Deixem Boise. La ciutat de The Dalles a Oregon és la nostra pròxima destinació.
Seguim el riu Columbia, que, per tal que us feu el càrrec, és com tres o quatre Ebres junts. The Dalles és una ciutat que sembla aturada als anys 50. La high school sembla extreta de Grease, fins i tot esperem trobar- nos el John Travolta i l’Olivia Newton- John!
Zillah (ara ja som als anys 60), a l’estat de Washington, la següent destinació vivaldiana, es troba situada al costat d’una reserva índia.
– Ep, que ara es diuen Natives Americans!
– Ai, sí, és veritat…

Arribat aquest moment, la imaginació del lector que no hagi visitat mai una reserva índia,( vull dir…), el farà pensar en les típiques tendes, les plomes, etc.
Res més lluny de la realitat! Gairebé l’únic tret diferencial és l’existència de casinos de joc que, amb l’excepció de l’estat de Nevada, es troben prohibits a la resta del país i que, a les reserves índies, considerades com estats independents (ma non tanto…) dins de la Unió, ho veuen com una font d’ingressos impressionant.

Cabelleres i plomes… alguna, però molt dissimulada… com aquell que no vol la cosa.
Medford, Oregon, a “només“ 800 quilòmetres de Zillah, esdevindria una ciutat difícil d’oblidar. Per primera i única vegada, vam ser víctimes d’un petit robatori. Res econòmicament molt important, però les pertinences personals sempre tenen un alt valor. L’endemà al matí ens despertaríem amb la terrible notícia de l’atemptat de Madrid. Difícil d’oblidar, Medford….

Brookings, la pròxima parada, és una vila situada a la costa del Pacífic, a la “frontera” entre Oregon i Califòrnia. Ens havien advertit que, sobretot, no deixéssim de visitar els éssers vius més grans del món, les famoses secuoies, arbres mil·lenaris, d’unes mides extraordinàries. Així ho vam fer. Inoblidable! Una visita que et fa sentir la petitesa dels humans en relació a la natura.
La pròxima etapa, Eugene, ciutat amb tradició “hippie”, marcaria la fi de la gira organitzada per l´ACDA. Hi trobaríem, a més, la primera i única catalana (professora de literatura a la Universitat d’Eugene) que veuríem durant tot el viatge.

– Òscar, hem quedat que l’escrit tindria un màxim de 1500 paraules i ja en portes…
– 1609!!, sí, senyor Pesqueira, ja ho sé. ( Ai, aquests editors…). Deixi’m que m’acomiadi, almenys, que això acabarà de punta…

Ni amb tres mil paraules no es pot resumir tota l’experiència d’aquest sensacional viatge. Encara tindríem un parell de concerts més a Seattle abans de poder- nos dedicar al turisme tot visitant Grand Canyon i Bryce Canyon, admirar (??) Las Vegas i perdre un parell o tres de maletes, com aquell que no vol la cosa, a més d’un dòlar que en un moment de rauxa vam decidir jugar a les màquines.
– Joc? Amb criatures? Molt poc pedagògic, tot plegat!
– No, no es preocupi. Vam posar les nenes de cara a la paret, que elles no poden mirar!!
En definitiva, més anècdotes, més emocions, més…
– Vejam, ja en portem 1.711. Per on vols que talli?
…no, no talli que ja acabo! Però… potser algun dels nostres amables lectors voldrà arribar fins al final… Si volen, ho poden fer demanant la continuació a musica@ipsi.c.telefonica.net i els el farem arribar. Sense límit de paraules, sense talls i, com sempre, amb els nostres millors desitjos.

Trackback from your site.

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.
Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca