Gener 2015. Cor Vivaldi, protagonistes al Liceu!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

No cal ser cap “connaisseur” del món de la música clàssica per saber com d’important pot ser una actuació satisfactòria en clau de protagonista al Gran Teatre del Liceu.
Doncs exactament això és el que vam poder viure en els dos concerts celebrats al coliseu de les Rambles, els dies vint i vint-i-u de desembre de 2014.

En programa, la cantata composta l’any 2006 per Guinovart i Galceran per al Cor Vivaldi: Els Pastorets. En aquesta ocasió, en un “remake” molt especial: una nova orquestració del mateix Guinovart per als vint-i-cinc músics que integraven, en aquesta producció, l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Molta feina per pocs assaigs, clar, perquè aquests dos concerts estaven posats “amb calçador” en mig de les representacions de Maria Stuarda de Donizzetti, i, per tant, la sala no estava disponible a totes hores, però, si hem de fer cas dels resultats finals que van acontentar tan el nombrós públic assistent a les dues funcions (es van aconseguir dos plens!) com als propis artistes i organitzadors, els objectius es van assolir sobradament.

Explicat així, en clau de crònica, ràpidament arribem al final, però en realitat, hi va haver molt més.
Quan un concert no arriba a les expectatives previstes, inevitablement procedim a realitzar una anàlisi que ens permeti identificar quins han estat els punts que ens han portat a un nivell que no era l’esperat o el desitjat. En canvi, quan un concert és un gran èxit, rarament ens molestem a fer una anàlisi semblant.
-Ha sortit bé, oi? Doncs això és el que volíem, au, dona les gràcies i no cal parlar-ne més!

De tota manera, quan un te la sort de poder gaudir d’una oportunitat com la que hem viscut nosaltres darrerament, és important perdre un parell de minuts a estudiar quines són les circumstàncies que possibiliten un gran èxit artístic.
En primer lloc, tenir totes les eines a lloc i el material ben ordenat i programat és de vital importància. En aquest sentit, treballar al Liceu en qualsevol de les seves produccions, equival a formar part de la tripulació d’un immens transatlàntic en el qual tothom hi te un lloc precís i, més important si cap, tothom sap la feina que li correspon i quan l’ha d’executar i de quina manera. Al Liceu, ja m’ho haureu sentit dir en alguna altra ocasió, quan s’aixeca el teló s’aixeca per a tothom!
Si això és així en una òpera, en la que normalment al cor de nens li correspon un paper breu, imagineu-vos com ha de ser quan aquest mateix cor és un dels màxims protagonistes de l’obra i, per tant, te l’experta tripulació del transatlàntic empenyent per darrera i donant suport musical i logístic durant tot l’espectacle. Res no es deixa a la improvisació, i, per això, la preparació prèvia de l’espectacle no és una feina menor: atrezzo, llums, regidoria…
La feina de la regidora o regidor (una mena de director general a l’ombra) és de vital importància: assabentats de tots els detalls que hom vol incorporar a l’espectacle, pren nota de tots els detalls a la partitura, assisteix als assaigs musicals, cronometra les diferents parts de l’obra i, d’ acord amb el que veu, distribueix les feines, s’assegura que es facin al seu moment, organitza les sortides a escenari, crida als protagonistes i res, absolutament res, queda a l’atzar.

El menor dels detalls, sigui element d’atrezzo, fusteria, el que sigui! es contempla i s’estudia per tal que res negatiu no alteri la feina dels artistes i que, ben al contrari, tot l’entorn l’impulsi a donar el millor d’ells mateixos. I així, acostumats com estem a fer-nos-ho tot solets, sovint encarats a problemes de difícil solució per manca d’elements tècnics o bé per manca oberta de ganes ( que de tot hi ha a la vinya del Senyor…) d’un dia per l’altre, ens trobem impulsats per una mena de força que fa que tot sembli possible.

I així, amb el suport de tota la professionalitat del Liceu sumada a l’ escalf del públic assistent va fer que aquests dos concerts esdevinguessin, tal i com vam dir a 8tv,els CONCERTS de la nostra vida, en una celebració de final de vint-i-cinquè aniversari absolutament irrepetible. O…potser estem exagerant, perquè així de moment, i com a primícia absoluta, ens plau molt dir-vos que el Gran Teatre del Liceu ja ens ha contractat de nou per a dues funcions més d´Els Pastorets el proper mes de desembre!
No us les perdeu, però abans, si voleu, ens podeu veure a Carmen de Georges Bizet, el proper mes d’abril!

Vint-i-cinc anys en vint-i-cinq preguntes. Part II

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Juny 2014. Vint-i-cinq anys en vint-i-cinq preguntes. Part II

13) Què fan els vivaldians per tenir més drets que la resta d’alumnes? (pregunta formulada per un lector)
Doncs, res de res, que jo sàpiga. En tot cas, el que fan és, en moments puntuals de molta feina coral i d’escola, sol·licitar algun termini més llarg o bé ajornar una prova si, per raons de concerts i activitats artístiques, no l’han pogut preparar convenientment. Però això no és un dret únic dels vivaldians, sinó que aquesta, diguem- ne, adaptació del ritme d’estudis, la podem trobar també amb d’altres alumnes que realitzen activitat esportiva d’alt rendiment o activitat artística semi- professional. L’atenció a la diversitat, ha d’incloure, forçosament també, els casos d’alumnes que paral·lelament a l’escola realitzen amb seriositat d’altres activitats que els impedeixen tenir tot el temps disponible per a l’estudi escolar.

14) El Cor assaja cada dia. Amb tants assaigs, tenen temps per fer d’altres coses?
Efectivament, el Cor Vivaldi assaja cada dia al migdia. Això vol dir que durant els migdies, només poden dinar i anar a assaig. Les tardes, però, resten lliures per poder fer allò que més els pugui agradar en qualsevol camp.

15) El fet de cantar al Cor Vivaldi en quina mesura afecta el seu rendiment acadèmic?
No l’afecta en absolut, ben al contrari. El Cor no és un elixir màgic i no converteix en bons estudiants els alumnes als quals els costa estudiar, però sí que és clar que augmenta notablement el seu nivell de concentració, voluntat i esperit de sacrifici. De fet, per veure clarament com la pertinença al Cor no afecta gens ni mica el rendiment acadèmic, només cal mirar els darrers resultats de les quatre alumnes cantaires de segon de batxillerat: dues matrícules d’honor, dos 8,5. No està malament, oi? En paraules d’una de les mares d’aquestes noies, “amb esforç i perseverànça es poden aconseguir els objectius proposats (esperem que després de les PAU, així sigui!) i formar part del Cor Vivaldi les ha ajudat a tenir aquests valors com a principis”.

16) El Cor és el resultat del talent i l’esforç dels nois i noies que l’integren?
Segur que perquè una cosa com el Cor Vivaldi funcioni, calen:
Nens i nenes: Si no hi ha cantaires no hi ha cor, oi?
Esforç: Cal assajar i repetir fins a assolir la correcció. No hi ha volta de full. L’esforç i la perseverança són inexcusables: es pot fer de manera més agradable o no tant, però sigui com sigui, cal molt de treball.
Talent: Aquesta condició, en canvi, nosaltres no la privilegiem tant com podria semblar. És evident que, com en tota agrupació, hi tenim individualitats talentoses que tenen una innata habilitat per fer el que els proposem. Però això es concentra en pocs individus, de manera que el gruix de la feina consisteix en aconseguir que tothom doni el millor d’ell mateix i aconseguir, així, una millora constant de tots i cadascun dels membres del Cor al llarg de la seva vida coral amb nosaltres. Facilíssim!

17) Les vocalitzacions i classes de cant ens foraden les orelles. Per què no insonoritzen d’una vegada la sala d’assaig i ens deixen treballar? (pregunta formulada per un lector)
La sala d’assaig actual, així com els despatxos que ocupem just davant, són fruit d’una reforma que es va fer de l’antiga sala d’actes de Borrell 2, que abans era gairebé el doble de gran que ara i arribava fins a la sala d’informàtica i l’escala de pujada a les aules. Quan vam començar a assajar, la sonoritat era tan i tan seca, que gairebé no s’hi podia cantar ni tocar un instrument sense agafar una depressió. Durant les obres realitzades per tal de reforçar l’estructura de l’edifici, vam poder comprovar que, sense el sostre, al tenir un major espai disponible, la sala era una mica més còmoda. Clar, al suprimir l’aïllament del sostre, el so es desplaça amb més llibertat i es fa present a la sala d’informàtica (gràcies per la vostra paciència, nois!) i també a les aules de la primera planta que donen a la terrassa. Solució? No n’hi ha, perquè qualsevol mesura que es prengués de tipus acústic tindria com a resultat una reducció de l’espai i, conseqüentment, el so que es produís dins la sala se’n veuria afectat, i ara encara és una sala molt seca, molt poc agraïda.
Lamentablement, no hi ha solució, més enllà que en moments puntuals puguem anar a alguna altra aula a fer les classes. Som conscients que sentir vocalitzacions és molest, però és que a IPSI no ens sobra l’espai i, per tant, trobar espais idonis, resulta gairebé missió impossible.

18) El meu fill i la meva filla estan tot el dia Cor Vivaldi amunt, Cor Vivaldi avall. Què té el Cor Vivaldi que enganxa tant?
Com que ja vam quedar a l’anterior capítol que no érem una secta, no cal que m’allargui massa, encara que jo m’atreviria a dir que el que fa que alguns nois i noies es sentin “enganxats” a la nostra activitat, és una barreja de coses, entre les quals: tracte familiar (si t’haig de renyar, et renyo i si t’haig de felicitar, també), passió per fer les coses ben fetes, la disciplina com a valor imprescindible, la música, quan més gran i més ben feta millor, bon clima de convivència… i segur que un munt de coses més que els vivaldians i vivaldianes ens dirien en un instant, però que… els haurem de preguntar a ells i elles!

19) Quins sòn els “números” del Cor Vivaldi?. Al llarg dels anys, el nombre de “vivis” ha variat molt, però no la seva excel·lència. Quin és el nombre de vivaldians òptim i cap a on es vol anar?
És cert que el nombre de cantaires ha estat variable, però, en canvi, hem mantingut un nivell estable. El primer any, vam arribar a ser 47 i des de llavors mai havíem tornat a ser tants fins al curs passat, en què vam sobrepassar aquella quota històrica. En aquests moments, som 44 cantaires, després de començar només amb 19 (!) l’any 2009. És millor ser més que menys? Com tot, hi ha els seus pros i contres. Per repertoris, com més gran és el Cor, més obres grans es poden assumir (per exemple repertori a doble cor o obres a moltes veus, però en canvi, quan el cor és més nombrós costa més de controlar, i no parlo només musicalment, sinó també a nivell humà en desplaçaments, concerts i viatges. No és el mateix 26 necessitats que 44, per entendre’ns, no és el mateix fer 26 pentinats que 44!!

20) Quins han de ser els valors d’un/a “vivi”? (pregunta formulada per un lectora)
Doncs… jo ho resumiria en una de les meves frases favorites: Vincit Perseverantia, aquest hauria de ser el “leit motiv” d’un/a “vivi”.
És clar que, si a més de perseverança hi posem: Desig de millorar constantment, passió per la música, civisme, altruisme, ambició de saber i conèixer més i més, humilitat franciscana… tindríem els valors ideals per a un/a vivi… o potser directament, ja estaríem parlant d’un sant, no?

21) I després del Cor Vivaldi, què?
Després de la jubilació, un vivaldià o vivaldiana pot fer el que més li plagui! N’hi ha que deixen de cantar. D’altres, amb aspiracions musicals, audicionen per al Cor Madrigal i d’altres, desitjosos de cantar en un cor mixt, proven sort al Cor Jove de l’Orfeó Català. Per què no fem un cor de ex- vivaldianes? S’han fet diferents intents, fins i tot vam tenir durant un temps un cor mixt de cambra que ho feia molt bé, però fallava molt l’assistència (és molt difícil trobar un dia que vagi bé a tothom) i faltava la necessària continuïtat, imprescindible en qualsevol activitat musical.

22) Que han de saber els pares abans d’acceptar formar part del Cor?
La primera cosa és saber que el Cor Vivaldi és una activitat extraescolar amb una trajectòria exitosa de 25 anys de vida i que les condicions del Cor no es poden adaptar a les individualitats, sinó molt al contrari. El Cor demana el compromís de presència dels seus membres en tots els seus assaigs i actuacions i, per tant, es vulgui o no, limita notablement la vida familiar. També la dinàmica del Cor fa que, a vegades, els seus membres no puguin assistir a algunes classes escolars per raó de concerts, viatges, assaigs. Cantar al Cor i gaudir de les seves actuacions és molt plaent, però no és gens fàcil. Assolir l’excel·lència demana molt treball i molta voluntat de superació. Michel Corboz, el legendari director de cor suïs, m’ho va deixar ben clar en una entrevista: l’orchestre, l’orchestre, tout le monde veut devenir chef d’orchestre, mais… le choeur , oh- la- la le choeur! c’est trés dur… Quanta raó tenia!

23) Quan temps es necessita per construir una bona veu?
La construcció d’una bona veu, depèn molt de cada cantaire. Hi ha nois i noies que, des del principi, per intuïció, entenen el procés d’emissió de la veu, senten d’una manera natural la música i s’hi posen sense problemes, però, no ens enganyem, són molt pocs, aquests! La majoria, en entrar amb 10 anys, segueixen un procés de fabricació de la seva veu, que sol començar a donar resultats a partir dels 13- 14 anys. Dels 14 fins als 17, si tot ha anat bé, és l’època en que es pot gaudir d’autèntics cantaires professionals.

24) Qui decideix el repertori?
El repertori el decideix el director del Cor. Per això, ha de tenir en compte, com a la mili:
a) El terreny: el calendari,
b) l’enemic: aquí no hi ha enemic, més aviat al contrari, però en aquest apartat posaríem el nombre de cantaires que tindrem per treballar durant aquell curs,
c) les forces de que es disposen: s’ha de calibrar la qualitat i possibilitats dels cantaires: hi haurà solos? qui els farà?
Després de tenir clar tot el precedent, s’ha de buscar quatre repertoris que convinguin al cor i el facin créixer, tot i aportant novetat a la programació i evitant repetir obres: que ningú no pugui dir: sempre canten el mateix. Res més fàcil, creieu- me!

25) Al concurs Oh, happy day hi sortien repertoris molt modern i engrescadors! Per què no canteu música més moderna com ara Gospel? (pregunta d’una lectora)
Doncs, la veritat és que no fem aquest tipus de repertori, sobretot perquè des d’un punt de vista de tècnica coral, no aporta gaires elements que facin evolucionar el cor, no al menys des d’un punt de vista coral “clàssic”. Pot ésser un repertori atractiu per a una part del públic (també em consta que hi ha gent que el detesta…)però per a un cor com el nostre que s’ha de formar constantment, ens cal varietat de repertori ( ja fem jazz, contemporani, romàntic, barroc…). I és que, després de tot, tal i com deia Robert Schumann als seus “Consells per a la joventut”:
L’alimentació de l’esperit ha de ser tan rica com la del propi cos. Nodrint els nens amb caramels no aconseguirem tenir homes i dones forts el dia de demà!

Seguirem…

Vint-i-cinc anys en vint-i-cinq preguntes. Part I

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Sovint parlem o sentim parlar de manera poc precisa sobre projectes o realitats que, per la raó que sigui adquireixen fama i traspassen la realitat local, convertint- se en agrupacions amb un “pedigree” considerable. El Cor Vivaldi, que recordem- ho, compleix aquest any el seu 25 aniversari, no pot ser pas l’excepció i així, sovint, he hagut d’aclarir afirmacions que no s’ajustaven pas a la realitat, o que no eren certes, i que normalment responien a una manca d’informació o de coneixement de què és el que fem al Cor. En aquest article hi trobareu resposta a dotze de vint- i- cinc preguntes que, qui més qui menys, en parlar d’aquesta agrupació coral, reconeguda com una de les més importants del país, es deu haver fet algun dia. Al proper número, les tretze preguntes restants. Si voleu, podeu suggerir- ne, tot i fent- me les arribar a musica@ipsi.cat

Mentre espero les vostres aportacions, parafrasegem Goethe i diguem alt i clar: més llum! (sobre el Cor Vivaldi)
1) Què és el Cor Vivaldi?
El Cor Vivaldi és un dels cors de l´Escola IPSI. Fundat l’any 1989, constitueix la punta del “iceberg” musical “ipsiac”. Els cantors són tots alumnes de l´Escola. Assaja cinc cops a la setmana en horaris de migdia i durant l’any efectua al voltant de les 40 prestacions, entre concerts, òperes al Liceu, enregistraments…
A l’Auditori Axa, hi té un cicle de concerts que, sota el títol de “Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi” presenta quatre concerts diferents cada any, la qual cosa vol dir que, durant l’any es treballen quatre programes diferents, normalment d’alta complexitat, molt exigents.

2) Quin és el procediment per entrar al cor?
Per entrar al Cor, s’ha de tenir una experiència coral, normalment efectuada als altres cors de l´escola coral d’IPSI. Recordem: Bartók, Rossini i Kodály, dirigits per Pilar Paredes i Mozart i Corelli sota la direcció de Jordi LL. Rigol. Ocasionalment, pot passar que un candidat no tingui experiència coral perquè vingui d’una altra escola, però si en te moltes ganes i una base musical suficient, també pot intentar l’accés al Cor. Quan entren al Cor, els alumnes aprenents s’anomenen “reclutes”. Seuen al costat d’un cantaire experimentat i, quan tenen un repertori après, poden demanar de ser audicionats. Si l’audició és satisfactòria, el “recluta” passarà a ser “oficial” (com veiem, la jerarquia militar vivaldiana no admet les mitges tintes…) i podrà participar als concerts com a membre de ple dret. Si l’audició no és prou bona, la pot tornar a repetir les vegades que calgui. No hi ha límit de temps per entrar al Cor. Hi ha cantors que amb tres mesos de “reclutatge” esdevenen “oficials” i d’altres, poden necessitar un any o més, però….no hi ha pressa.

3) Ha quedat clar com ho fan per entrar, però… i per deixar- ho?
Quan un cantor o cantora esgota el seu temps amb nosaltres, per canvi de veu o bé per finalització dels estudis a IPSI, té lloc una petita cerimònia en la qual se’ls atorga una olivera, símbol de les arrels que el Cor deixa a les seves vides i, ja en clau més còmica, un bastò, símbol del bon jubilat.
Tothom és lliure de deixar el Cor en el moment que ho cregui oportú. En tots els casos, invariablement, ens sap molt greu. Naturalment, en aquestes ocasions no hi ha cap cerimònia especial, més enllà de desitjar- li tota la sort del món en la seva nova etapa.

4) Hem sentit que els caps de setmana estan tots ocupats. Què suposa ser cantor del Cor Vivadi?
És veritat que l’activitat artística es concreta, sobretot, als caps de setmana, però d’això a dir que estan tots ocupats, és una mica exagerat. En realitat, per començar, és molt rar trobar un cap de setmana ocupat tot sencer. Per altra banda, procurem sempre repartir l’activitat i, malgrat reconèixer que tenim feina (amb permís de la crisi, ai…) tenim molts menys caps de setmana ocupats que els que fan activitats esportives a la mateixa escola! En tot cas, el compromís amb el Cor és i ha de ser total. Vull dir que, en acceptar les normes del Cor, que s’entreguen en ingressar, el cantor i els seus pares es comprometen a l’assistència a totes les activitats, encara que, evidentment, s’escolten les problemàtiques personals i es pacten alternatives, quan és necessari i possible.

5) Què suposa ser pare i mare de vivaldià/na?
Els pares i mares del Cor Vivaldi són columnes fonamentals del “temple”. Com a l’antiga Grècia, hi ha columnes de dins i columnes de fora. Els pares i mares vivaldians, són columnes de fora i són vitals per al manteniment de l’edifici i el seu creixement.
Les mares i pares, en acceptar les normes del Cor entenen que hauran de sacrificar part del seu temps lliure en família. Han de compartir la nostra filosofia educativa i artística tot sabent que, a nivell musical, els seus fills i filles estan en una de les institucions musicals més reconegudes de casa nostra. Això, naturalment, no suposa anar pel món cridant “vivan las caenas” i no tenir esperit crític. Els comentaris dels pares són sempre escoltats amb el màxim interès i generen reflexió.

6) Això del Cor Vivaldi…aquests nens i nenes tan compromesos amb el que fan… això… no deu ser una secta?
Ui! Si ens n’han dit de coses… La Família, La Secta… Aquesta darrera és la meva favorita, que tot s’ha de dir, apareix sovint entre els companys de curs dels vivaldians i vivaldianes.
És veritat que no deixa de ser sorprenent aquesta disposició extraordinària en un grup d’adolescents i nens, quan el que toca a aquesta edat és… portar la contrària i posar cara de peix bullit. Ells i elles, en canvi, fan el que els diem i sembla que hi trobin un cert plaer, oi? Doncs, d’això se’n diu… motivació! És clar que avui en dia, dir d’algú que és un “motivat” és gairebé un insult, oi?
El que fem és plantejar una dinàmica sobre el cultiu de la música coral i, els que volen, simplement s’hi enganxen i, en el procés d’aquest cultiu, en la recerca de la perfecció, en la cultura del detall, aquesta colla de nens i noies s’hi identifiquen plenament i segueixen amb passió les indicacions que els donem. Ep! Això no és gens fàcil, eh? Cal posar- hi molt esforç i molta dedicació i cal fer servir totes les armes. Però el resultat és el que és i pertany a la categoria d’indiscutible.
– Així doncs no és una secta? Psé… què vol que li digui… segons com es miri,oi? Perquè, és clar, si pels mahometans, Alà és Déu i Mahoma el seu profeta, per als vivaldians, Bach és Deú i Boada… el seu profeta!

7) És cert que el Cor Vivaldi el paguem tots?
No, és, de nou, una llegenda urbana. Ja hem dit abans que el Cor es financia amb les seves activitats pròpies, encara que, com és lògic rep ajuts de l´Escola IPSI, que el contempla com un dels seus “porta estandarts” públics en les seves actuacions arreu de Catalunya i, quan és possible, del món. Per cert, ja fa temps que ens vam plantejar la possibilitat de canviar de nom i posar- nos el nom d´IPSI ben visible. La institució, però, va considerar que la marca Cor Vivaldi i el seu logo, on hi surt ben visible la marca IPSI ja eren prou identificables amb la nostra escola.

8) Per què hi ha “mots” al Cor Vivaldi? Voleu dir que això és pedagògic?
Al Cor Vivaldi, d’això en diem “noms de guerra”. Al Cor Vivaldi treballem amb molta seriositat. No obstant això, el material amb el que treballem és molt jove i, sobretot, comencen essent nens i nenes. Els “noms de guerra” vivaldians són, per un costat, un intent d’afegir un contrapunt humorístic ben intencionat a l’activitat de nivell professional que portem. Per altra banda, això els identifica com a individualitats en l’ensemble i els converteix en peces úniques. Com és lògic defugim noms que puguin ratllar la desqualificació personal. Vegem- ne uns quants:
Escaroleta, Angelet, Gelet ( la germana petita de l´Angelet…), Lila, Gnomo ( ben orgullós que està del seu nom de guerra, ell…) Alcaparrilla, Floreta, Petita Diva, Petita Dalton, Dietrich, Lady Mountain, Vozarrón, etc…

9) Per què van tan repentinades i tan uniformades, són nens i nenes!
A l’escenari, hi regeixen unes lleis que, com diria en Raimon, no són “d’eixe món”. Cal cuidar i extremar el detall per tal que llueixi allò que pretenem fer brillar. Pretenem exposar la seva part juvenil i infantil, però amb la màxima cura possible.

10) Fa la sensació que el cor i el seu director fan el que volen: és el Cor Vivaldi un regne de taifes a IPSI?
No. El director del Cor amb el seu equip, es troba sempre en comunicació directa amb la direcció general de l´Escola, de la qual depèn directament. Mai es pren cap decisió important sense consultar el criteri del nostre director i veure si el que creiem que s’ha de fer s’ajusta al criteri de l´Escola. Aprofito l’avinentesa per dir que ens sentim privilegiats de comptar amb aquesta, diguem- ne, modulació per part d´IPSI i de la seva direcció.

11) Sovint sentim dir que el Cor Vivaldi és un cor professional: així doncs, els cantaires reben emoluments?
A ca’n Vivaldi, ensenyem a ser professionals i els demanem una actitud professional, que no pressuposa, encara, rebre emoluments professionals. Per a nosaltres, professional és aquella persona que està compromesa amb la seva feina i procura fer- la sempre amb la màxima qualitat possible, a la recerca de la perfecció, que, recordem- ho, és un dels principis fundacionals d´IPSI.

12) Si els cantaires no cobren, i, en canvi es cobren els concerts… això grinyola, estem davant d’un cas d’explotació infantil?
Aquest epítet d’explotació infantil, l’he sentit diverses vegades i sempre m’ha semblat que era altament insultant per a l´Escola i , naturalment, per a l’equip rector del Cor i, no cal dir- ho, per als pares, que, si això fos cert, serien culpables d’acceptar una situació que ens situaria a tots al marge de la llei. Explotar, segons el diccionari és: Aprofitar- se o abusar d’algú en benefici propi …aquí ja estem al cap del carrer! Els màxims beneficiaris del Cor Vivaldi són els propis cantaires, que reben una formació musical i humana de primer ordre. Ells es beneficien de les experiències musicals i també de la cultura de l’esforç continuat que reclama la nostra activitat i són destinataris dels nostres esforços per tal que tinguin el major grau possible de confort que garanteixi el seu benestar i faci possible portar a terme la seva activitat artística.
Tots els ingressos del Cor (molt minvats per la crisi econòmica) van destinats a:
– Pagar els professionals que integren l’equip rector
– Pagar les despeses que genera el propi Cor: transports, manutenció, atencions diverses: berenars, costellada de fi de curs, xocolatada de Nadal, etc…)
– Pagar la dinàmica del Cor: partitures, llàpis, còpies, instruments, logística, músics, compositors, etc…

Després de tot això, em ve a la memòria el senyor Giner, professor de comptabilitat a l´Escola que sempre ens deia: “¡Debe- haber, Debe- haber….pero no hay nada!”

Primer trimestre; de tot i en abundància

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Una breu però intensa actuació al Parlament de Catalunya, amb motiu de l’entrega de les medalles d’or de la institució a Carme Ruscalleda, Anna Veiga i Núria Gispert, fou el tret de sortida d’aquest primer trimestre del curs 2013- 2014, en què el Cor celebrarà el seu 25è aniversari. Amb un programa fet a mida, tenint en compte les característiques personals de les premiades, el Cor interpretà diferents obres. Carme Ruscalleda, que té el mar sempre com a fons de la seva activitat, rebé un bonic Ave Maris Stella de la compositora basca Eva Ugalde, Anna Veiga, la biòloga que va realitzar la primera fecundació “in vitro” es veié representada per Ukolebavka, una cançó de bressol txeca i a Núria Gispert, ex presidenta de Caritas amb una vida dedicada als més pobres, li fou dedicat el vibrant cànon de Mozart a tres cors, V’amo di core (Us estimo de cor).

L’acte finalitzà amb el Cant dels Segadors, amb la participació, com ja és tradicional en aquesta mena d’actes, del públic assistent (per cert, cantem el nostre himne bastant malament a casa nostra… algun dia haurem de fer alguna cosa per corregir- ho!)

Si bé és veritat que aquest acte marcava el principi de l’agenda externa, el Cor ja havia començat a treballar, uns dies abans, sota la direcció de Margarita Cabero, el moviment coreogràfic que haurien de portar dues peces del repertori que hauríem d’oferir al 45 Certamen coral de Tolosa, a finals d’octubre.

Mentrestant, el Gran Teatre del Liceu ens obria de nou les seves portes per intervenir, conjuntament amb el gran tenor Josep Carreras, en una adaptació coral realitzada per Pilar Paredes de la famosa ària de La fleur de l’òpera Carmen, que posava punt i final a un acte organitzat per la Fundació Carreras en el qual es presentava un documental sobre la lluita contra la leucèmia portada a terme pel cantant des de ja fa molts anys.
Uns dies més tard, era el cantant pop de “ses illes” Cris Juanico el que aterrava a la nostra sala d’assaig per tal d’enregistrar una versió coral de la cançó africana Siyahamba, que formarà part d’un disc de cançons nadalenques de tot el món que es presentarà aquest Nadal i en el qual hi participen destacats artistes del nostre país.

Tot això, amanit, és clar, amb assaigs en cap de setmana dels moviments coreogràfics abans mencionats i la preparació del repertori del nostre primer concert del cicle, que amb el nom de A cap- pela, un concert pels temps que corren… estaria integrat per obres a cappella de diversos compositors amb l’afegit d’una estrena mundial: La Balada del bes del mestre Narcís Bonet, que va composar l’obra el 1951 i fins ara ningú no li havia estrenat. I és que… què són 62 anyets per a una estrena?

Però no avancem esdeveniments, que encara no hem comentat la nostra participació al 45 Certamen coral de Tolosa, que era el punt àlgid del trimestre! A Tolosa hi vam anar, per primera vegada, amb dos cors. Un, anomenat I vivaldini, amb les cantores més experimentades, que participava a la secció Cors de cambra, i a on es competia amb cors mixtes, d’un mínim de 20 cantaires i un màxim de 40 i, naturalment, amb el Cor Vivaldi, el de sempre, que, com és natural, participava a la categoria de cors infantils.

El certamen coral de Tolosa és un festival coral molt seriós i amb una gran audiència molt entesa que omple les sessions que se celebren al Cine Teatro Leidor, d’aficionats a l´art coral que fan una disciplinada cua per entrar al recinte.

Tant I Vivaldini com el Cor Vivaldi van estar extraordinaris en les seves respectives especialitats, però tampoc aquesta vegada vam aconseguir emportar- nos el primer premi del concurs, malgrat que la vox pópuli ens el donava “in pectore”. Cal especificar que a Tolosa, el jurat no delibera, simplement puntua aïlladament, de manera que ningú no sap què ha puntuat l’altre. Un cop fetes les puntuacions, aquestes van a un ordinador que esborra la més alta i la més baixa (per allò de les amistats i de les enemistats…) i… aquí s’ha acabat el bròquil!

Pel que fa a la meva experiència en concursos, tant com a participant com fent de jurat, haig de dir que probablement sigui aquesta la vegada en què més clarament hauria atorgat un primer premi al Cor Vivaldi, perquè l’actuació, amb un programa variat d’autors i estils variats que incorporava una peça coreografiada i interpretada sense director (ja em perdonaran, però jo, en tota la meva vida, encara no havia vist mai, en concurs, un cor infantil que cantés sense director…), va merèixer una gran ovació del públic que omplia el Teatro Leidor de Tolosa. En acabar l’actuació, el director del Cor, els va dir:
– Sou marcianes! Un cor de marcianes! Això és el que heu estat avui aquí! Només us faltava l’escafandre!

Així i tot, malgrat que el públic ens considerava destinataris del primer premi, el jurat va determinar que, en aquesta ocasió, tal i com ja va passar el 2001 (ai!) havíem de tenir el tercer premi novament i així va ser, que els veredictes ja se sap que no admeten discussions! Quan després d’un concert fantàstic a Zarautz, en mig del sopar, vam saber el veredicte per via telefònica, no cal dir que el clima no va ser d’entusiasme i joia.

Havíem treballat tots molt i molt per fer la millor execució possible i emportar- nos el premi a casa, però, en aquesta ocasió, les puntuacions del jurat van anar en una altra direcció. Llàgrimes, tristesa, desànim… fins i tot el temps semblava aliar- se amb el nostre estat anímic i ens enviava una pluja que, com si es solidaritzés amb les llàgrimes vivaldianes, ens acompanyava al llarg del camí de tornada a l´alberg on estàvem hostatjats. L’endemà, diumenge, dia en què es clausurava el concurs i havíem d’intervenir com a premiats, el meu mòbil va començar a sonar ben d’hora…. eren moltes de les nenes més petites (i algunes de les no tan petites, també!) que m’enviaven els seus ànims escrits per seguir endavant… una cosa estava ben clara: havíem anat a Tolosa a buscar el primer premi del concurs i resultava que ja el portàvem a sobre, perquè elles, individualment i com a col·lectiu eren el millor premi que es podia obtenir en una competició!!

En tornar de Tolosa, ens esperava el nostre concert de cicle, que, a més de l´estrena del´obra de Bonet (molt emocionat el mestre, que va venir expressament de París per escoltar el concert i que en acabar em va etzibar, referint- se al Cor: ”Vostè té un Rolls- Royce!”)… va inaugurar una novetat a l´Auditori Axa: el Vivips Bar! Una barra on poder prendre un cafè o una copa de cava a la pausa dels concerts, que va ser acollida amb mostres de satisfacció pel públic assistent i que ens ha de permetre millorar els ingressos econòmics dels concerts.

I de nou un altre gran compromís al Liceu: L’Atlàntida de Manuel de Falla amb Josep Pons al capdavant de tot plegat. Quin gran honor cantar al Liceu i poder compartir cartell amb grans artistes i més si entre ells hi ha una ex- vivaldiana fundadora del Cor, Maria Miró, que debutava al coliseu de la Rambla! I per Nadal? Aquest any reprenem una tradició: els Pastorets de Guinovart- Galceran i de cara al segon trimestre, que històricament és una època amb molt poca activitat, tenim compromisos molt interessants! L’onze de gener, Acte d’obertura del Tricentenari del 1714 a la Seu Vella de Lleida, Premis nacionals de Recerca, al Teatre Nacional el 27 del mateix mes i el 18 de febrer ens espera el Palau de la Música en el nostre primer concert d´aniversari amb un programa potentíssim en el qual estrenarem el Te Deum 2014 d´Albert Guinovart, escrit especialment per a l’ocasió i reprendrem el Stabat Mater de Demestres que vam interpretar al nostre concert de primavera, el curs passat.

Algú ha dit que el cant coral és una de les coses més avorrides del món. És possible que ho sigui, però el cas és que a casa nostra, després de vint- i- cinc anys d’activitat, definitivament, seguim sense saber conjugar el verb avorrir- se.

Que sigui per molts anys!

 

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca