Crònica d’estiu

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Els festivals d’estiu, molt nombrosos i d’alt nivel a Catalunya, tenen un paper importantíssim en la vida artística de les agrupacions o solistes. El Cor Vivaldi, tal i com ja va fent des de fa uns quants anys, ha actuat durant aquest estiu a diversos festivals. La primera actuació tingué lloc a Niça, en el marc d’un peculiar festival anomenat Castellada (aií, com en català, perquè ja se sap que al sud de França el provençal és una llengua viva…) que se celebra en un bonic parc a l’aire lliure. En aquesta ocasió, per raons acústiques, el Cor actuà sota d’una arcada, on es podía aconseguir una sonoritat una mica menys ‘seca’. El públic, per contra, s’instal·là dalt l’escenari que l’organització havia preparat per als artistas (“Ils sont fous, ces catalans…!”). Acompanyats d’un orgue que s’hagué de canviar al darrer momentper un altre per questions d’afinació, (renoi quin espectacleun orgue, alt com l’armari de la iaia sobre d’un remolc, pels carrers més “xic” de Niça!) el concert es desenvolupà, malgrat les condicions, amb normalitat (amb gran èxit, que dirien els optimistes…)

En tornar de Niça ens esperaven tres concerts més. El primer a Sant Feliu de Guíxols, on es donaría les Vesperae Solennes de Confessore de W.A. Mozart, acompanyats de l’orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, així com l’Ave Maria de Holst i la Missa Brevis de Benjamin Britten, el segon a Perelada, a l’església del Castell i el tercer a Rialp, a l’acollidora església parroquial.

A Sant Feliu de Guíxols, seguint el credo de Sant Agustí, que deia que “Qui canta resa dues vegades” vam dedicar el concerta a Ramon Hernández, llavors ja molt malalt, així com a la memoria de Vicenta Magriñà, que havia traspassat feia pocs diez. Grans aplaudiments del públic que omplia de gom a gom la bonica església románica i gran actuació del Cor i dels seus solistes.

A Perelada, amb un programa amb orgue, piano i “a capella”, el Cor obtingué, a més del reconeixement del públic que omplia la bellíssima esglèsia, una fantástica crítica d’Antoni Batista a La Vanguardia: “musicalment madures”, on aprofitava per tocar el crustó alguns programadors que, deia, preferien “marinerets” a la maduresa de l’art de les “Vivaldis”.

Abans de Rialp, tinguérem encara temps per a participar en un simpossium de nens sobre- dotats (ja vam explicar que les nostres noies el que són és “sobretreballades”, però…) que comptà amb una excéntrica (i mai tan ben utilitzada la paraula) introducció d’un psico- científic- pedagog- animador- americà (tot ben mesclat, no pas agitat!) sobre una teoría de dos cientofics (a seques, sí) de la Universitat de Barcelona sobre viatages inter- espaials. La teoría, explicada per els seus creadors amb anterioritat al “show” semblava molt interessant i fins i tot clara. L’explicació “alla americana”, que pretenia deixar- ho tot molt clar, va aconseguir plenament el seu objectiu: ja ningú no entenia res de res (em sembla que fins i tot els cientofics van decidir retirar la teoría, perque ni ells mateixos l’entenien!), però, renoi, qun espectacle tan complet va mostrar el nostre amic! Música, dansa, mim, drama: l’art total!

Recuperats de tan magne aconteixement, abordàrem el darrer concert de la temporada: Rialp. En una bonica església parroquial amb una excel·lent acústica va transcórrer el concert amb un pçublic entregat des del principi que comptavaentre els seus efectius amb habitants de la vall d’origen ipsíac, com en Joan Grau, l’Eduard Mateo i l’Elisabet Peris (juntament amb la seva filla Carla, futura “vivaldiana”) que dediquen els estius (en sóc admirat testimoni) a la reconstrucció d’antigues edificacions per a la seva utilització com a segona residencia.

Com que en aquest món tot comença i tot acaba, finalitzà també l’etapa “vivaldiana” per a unes quantes de les nostres artistas. Com que no va ser posible fer els certificats que acrediten el se upas pel Cor, van rebre un llibre que, estem segurs, els proporcionarà ajut i consol durant els primers temps (els més durs) del post- vivaldisme: Com aprendre a estressar- se!

Una vetllada de jazz amb el Cor Vivaldi
Algú ha dit que el jazz és la més genuïna expressió musical del segle XX.
Veritat absoluta o a mitges, ningú no pot negar- li l’extraordinària força i poder evocador que té. És difícil no deixar- se seduir per l’atractiu de les seves melodies, la seva complexitat rítmica i, per si fos poc, la seva inesgotable riquesa harmònica. Irving Berlin deia que en sentir aquesta música les cames se li posaven en moviment!

Arran de la nostra estada als Estats Units, l´any 2004, vam poder copsar com n’és de present, el jazz, als curriculums musicals de les seves “high schools”. Recordem molt especialment una classe d’improvisació vocal en una petita localitat d´Oregon anomenada The Dalles, a una hora tan intempestiva com ara les 6,30 h del matí!
Influenciats per aquesta experiència realment original, difícil d´imitar, reconeguem- ho obertament, a les nostres latituds, vam decidir muntar un programa que tingués el jazz com a motiu conductor, sense que això signifiqués, necessàriament, la implantació d’uns horaris tan radicalment espartans… Malgrat que no improvisem i treballem sobre arranjaments escrits ( i molt ben escrits!) el llenguatge ens era del tot nou i hem hagut d´anar aprenent sobre la marxa.

Esperem que el programa que els presentem, amb els standards més famosos de tots els temps, els sedueixin tant com ho han fet amb nosaltres!

Carmen Posadas, la escritora
Carmen Posadas és, sens dubte, una de les més importants escriptores de l´actualitat. Aprofitant la seva assistència a l´estrena de l´òpera de Salvador Brotons, El mercader de somnis, basada en una de les seves narracions per a joves i infants, vam tenir l´oportunitat de mantenir l’entrevista que transcrivim a continuació.

– ¿Cómo ha llegado a relacionarse una escritora conocida con el mundo de la ópera?
– Yo creo que gracias a ti. ¿Qué quieres que te conteste? A partir de aquel lejano 23 de abril de 1998, en que apareciste por FNAC mientras yo estaba firmando libros y me propusiste la posibilidad de hacer una ópera de mi cuento, hasta aquí, que han pasado unos siete años… Viene a demostrar que, como decía santa Teresa de Jesús, la paciencia todo lo alcanza.
– ¿Qué ha significado para ti y cómo valoras esta experiencia?
– Ah, para mí ha sido algo totalmente nuevo. Una pasión muy singular. He tenido la suerte de que algunos de mis títulos se han llevado al cine o a la televisión, pero nunca a una ópera y la ópera es, sin duda alguna, el espectáculo total.
– ¿Qué opinas del resultado, fidelidad a la intención original, recreación u obra nueva e independiente?
– Me parece totalmente fiel a la idea que yo tenía, es decir, escribir una metáfora sobre cómo se cae en el mundo de las drogas y, alrededor de esta idea, se ha montado un espectáculo trepidante, lo que va mucho más allá de la idea que yo tenia cuando la creé.
– ¿Cuál crees que es hoy el papel de una escritora: para qué o por qué escribes?
– (Ríe) Pues, entre otras cositas, para poder comer cada dia, ¿no? Pero, un poco más en serio, lo que pretende todo creador es, de alguna manera y aunque suene un poco pedante, emular a Dios, ¿no es cierto? Quieres crear algo que no existe y, entonces, esto que parece muy soberbio es lo que nos mueve a todas las escritoras a hacer el esfuerzo tan ingrato de sentarse a escribir con la pretensión de que el resultado pueda trascender.
– Una persona con perfil diverso: escritora, modelo, presentadora de televisión; y, como escritora, literatura infantil y juvenil, novela, ensayo, guiones de cine…
– (Interrumpe) Bueno… lo único que no he sido es modelo, realmente… Aparece en internet, ¿verdad?… Pensándolo bien quizá unos diez minutos, porque me echaron… ¡Era malísima! Es la pura verdad.
– ¿Qué perfil crees que dibuja este conjunto? ¿Quién es Carmen Posadas?
– Carmen Posadas soy yo: es obvio, pero bastante difícil de contestar… Soy alguien que al final ha tenido la suerte de vivir del cuento. Algo bastante difícil.
– ¿Qué valoras en la vida, qué pretendes, a dónde vas, por qué quieres ser recordada… si es que quieres?
– Claro que quiero ser recordada, mentiría si dijese lo contrario. Todos los escritores somos muy soberbios. ¿Qué valoro en la vida? Pues hacer lo que me gusta y pasarlo bien haciendo lo que me gusta, cosa que no le pasa a todo el mundo… Pero, en todo caso, la sentencia divina “Ganarás el pan con el sudor de tu frente”, en mi caso, no se aplica de ninguna de las maneras.
– Finalmente, ¿en qué estás trabajando actualmente? ¿Qué proyectos tienes?
– Ahora mismo estoy escribiendo una novela que trata del mal, pero no el mal de los psicópatas, sino la maldad de los cuerdos, que es algo mucho más inquietante. Hoy en día todo se justifica, ¿sabes? Sí, es un psicópata, pero es que su mamá lo maltrataba de niño y le pegaba… No, nada de eso, mire, es que era malo, ¿comprende? Así de claro: antes de pegarle ya era malo.
Luego, el mal existe en sí mismo


Salvador Brotons, el músic

Salvador Brotons (Barcelona, 1959) és un dels creadors musicals més importants del nostre país.
Dins el quart cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi, ha estrenat la seva òpera, encàrrec del Cor Vivaldi, El mercader de somnis, basada en una narració homònima de Carmen Posadas.

– Ens pots parlar dels teus orígens musicals? Quina ha estat la teva educació musical?
– Vaig començar a estudiar flauta amb el meu pare, que ha estat flauta- flautí durant molts anys a l´orquestra Ciutat de Barcelona. Amb certes reticències, haig de dir, per part de la meva família, que malgrat tenir una tradició musical molt notable, no acabaven de veure clar que em dediqués a la música. Però el cas és que a mi em va agradar molt i…
– Hi ha un aforisme que diu que el compositor neix, no es fa. Què creus tu? Quines influències has tingut? Com has arribat a fer- te compositor?
– No tinc clar que el compositor neixi… penso que es tracta d´un procés evolutiu. Estudies música i finalment sents la necessitat d´escriure amb el llenguatge que domines (la música) i expressar els teus sentiments. En el meu cas, jo vaig sentir la necessitat d’escriure música molt aviat, de manera que quan vaig començar composició al Conservatori, jo ja tenia molt clar el camí creatiu i estètic que volia seguir (amb certa desesperació dels meus mestres, haig de reconèixer) i llavors, més que realment aprendre composició el que vaig fer va ser anar escoltant els consells que els diferents professors que vaig tenir em donaven, així com observar les obres dels grans mestres, que han estat, crec jo, la millor escola de composició.
– Salvador Brotons comparteix la seva activitat musical, en la seva doble vessant de director compositor, entre Europa i Amèrica. Quines són les diferències més notables quant a condicions, orquestres, públics?
– El funcionament de les orquestres és totalment diferent a Estats Units. La majoria funcionen amb empreses sponsors que permeten l’existència de l’orquestra. La competència és molt forta i els cal un gran esforç d’imaginació per tal d’aconseguir públic i mantenir les esponsoritzacions. A Catalunya, el funcionament és diferent, però pel que fa referència al públic, jo diria que tots els públics són iguals, exceptuant les peculiaritats. A Amèrica, per exemple, són molt entusiastes, però van al gra, i amb tres minuts d’aplaudiments ja en tenen prou, malgrat que són tres minuts d’ovació (si els agrada el que has fet, és clar). A Catalunya, no som tan intensos, però, en canvi, els aplaudiments els fem durar més.
– L´educació i l´ensenyament musical a Amèrica té una gran tradició. Creus que la implantació dels seus sistemes didàctics, molt més oberts, al nostre país seria factible i que podria canviar el panorama musical ?
– Crec que aquí, a casa nostra, també hi ha bones maneres d’ensenyar. Als Estats Units, el que sí que tenen son molts mitjans aplicats de forma molt pragmàtica. No obstant això, també tenen fallades. En aquest sentit, penso que l’antic sistema d’aprendre música que teníem a Catalunya no donava tants mals fruits com això i, en canvi, vam procedir a desmuntar- ho tot sense miraments de cap classe, sense que estigui clar que el nou sistema és definitivament molt millor. A Amèrica el que sí que és infinitament millor que a casa nostra és l´ambient musical a les escoles i universitats, amb uns mitjans absolutament estratosfèrics per al nostre país.
– Amb quin tipus d’obres et sents més còmode a l´hora d’escriure?
– Personalment, si pogués escriure només obres grans com ara òperes, simfonies, etc… em sentiria molt realitzat. Malgrat que també m´agrada escriure música de cambra, em considero un compositor eminentment simfònic.
– Quin és el teu mètode de treball? (tecnologia, piano, etc.)
– Cada dia una mica! Treballo al piano, i del piano vaig directe a l’ordinador. El que passa és que com que passo tantes hores als aeroports i als avions, aprofito el temps que d’altra manera seria temps perdut, per escriure, o si més no, per elaborar el planning de les obres que posteriorment escriuré. En aquest sentit, i potser costarà de creure, agraeixo molt quan l’avió surt amb retard, perque penso, mira! una hora més per escriure o per revisar tal partitura o per estudiar el proper concert!
– Els lectors d’El fil que coneguin una mica la teva obra, observaran que, en la seva major part, s´hi troba una inefable flaire catalana. Hi estàs d’acord? Busques conscientment una certa identificació “nacional” de la teva música?
– La terra marca molt! És veritat que en la meva música s’hi poden trobar alguns elements, rítmics sobretot, que hom podria qualificar de catalans, però no ho busco realment, en tot cas, em surt de manera espontània.
– Pot un compositor de música “culta” viure de la seva música?
– És molt difícil, jo no en visc pas! Visc més de la direcció que de la composició.
– És molt curiós veure com està de poc considerada la creació musical… A tall d’exemple, quan demano una quantitat per a una composició, la majoria de vegades la resposta és que és massa car. En canvi, per dirigir una orquestra durant una setmana, puc demanar molt més i fins i tot ho troben barat! Quan, en realitat, la feina que demana una composició és infinitament superior a la direcció de qualsevol obra.
– Quins són els projectes que t´esperen en un futur immediat?
– Moltes coses com a director, sobretot a Amèrica, i com a compositor tinc pendent una estrena a Israel per al mes de novembre d’un concert per a percussió, un concert per a tenora i orquestra, la quarta simfonia.
– Amb El mercader de somnis, has treballat per tercera vegada amb el Cor Vivaldi. Quina opinió en tens?
– Aquesta vegada, sens dubte ha estat un treball molt més intens que les anteriors, en què vam fer obres de Strauss i Britten. Ara es tractava de donar, sota la meva direcció, un obra meva i el mínim que puc dir és que el Cor ha estat excel·lent!
– Per finalitzar, Salvador, a què creus que és degut que l’experiència musical a IPSI no s’hagi repetit a cap altra escola?
– Això és perquè la música és la darrera cosa en la nostra societat! Quan s’han d’efectuar retalls a les inversions, la primera en rebre és sempre la música. Ara bé, veig que a IPSI les coses són diferents i que hi ha un autèntic interès per obtenir resultats sempre millors. Que sigui per molts anys!

Amb motiu de la presentació del documental “La cosa més avorrida del món”

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Cantaires del Cor Vivaldi, Senyor Albert Bardolet, director de música de

l´ICEC, senyora Mariona Carulla, presidenta de l´Orfeó Català, senyor Antoni Amorós, senyor Oriol Blancher,senyores i senyors, amics i amigues:

Quan l’any 2004 vam estrenar la nostra primera comissió, el Stabat Mater de Demestres, al sopar posterior vaig tenir ocasió de parlar amb un professional dels audiovisuals que em va comentar el seu interès per fer un documental sobre la nostra feina, algun dia…

Aquell dia passà i també passà el 2004 i el 2005 i els anys següents i, molt més tard,un bon dia, pel novembre de l’any 2012 vaig tenir sobre la meva taula no una, sinó dues propostes per fer un documental sobre el Cor Vivaldi. Ambdues, eren ben professionals i ambdues pretenien seguir la nostra activitat durant un cert període de temps ( i ambdues, també, creguint-s’ho o no, van sorgir un mateix dia!)Finalment, després de pensar-ho molt i molt, ens vam decidir per l’oferta de la Christina Pitouli i el Carles Muñoz. Mai no ens vam penedir i haig de dir, i no me’n cansaré de repetir-ho que en aquests sis mesos de seguiment, vam descobrir, més enllà d’uns professionals de gran competència dues persones que, amb gran sensibilitat, es van deixar guanyar per la nostra música i la nostra manera de fer i es van convertir en dos amics. ( dos grans amics invisibles, hauria de dir! A vegades vaig dubtar que no tinguessin la capa de Harry Potter: eren capaços d’evaporar-se, tot i que estaven allí, davant nostre, en mig dels cantaires, a la nostra sala d’assaig de menys de quaranta vuit metres quadrats!)

Amb aquestes premises, el documental no podia sortir malament, cosa que, d’ aquí a pocs minuts, podran comprovar-ho vostès mateixos. No només perquè van enregistrar gairebé 300 hores d’assaigs, concerts, viatges, sinó també perquè després de la nostra convivència, en Carles i la Christina ( que va acabar parlant un apreciable català al final de la seva estada amb nosaltres), havien esdevingut, sense ser-ne conscients, uns apreciables vivaldians, allò que en Zipi y Zape diríen, de «tomo y lomo»

Un documental sobre el Cor Vivaldi! Moltes coses per explicar: d’on surten aquests nens i nenes? Qui els treballa? A quin lloc? Amb quines circumstàncies? Amb quins mètodes? Per què a IPSI?

Moltes preguntes…La cosa més avorrida del món, no ha volgut ser, però, «El secret del Cor Vivaldi», i, per tant, no explica ni el perquè ni el com del Cor Vivaldi, al menys, no d’una manera clara i precisa. No parla de la nostra relació amb els compositors, que és prou coneguda i important. No parla de recerques de repertoris ni de sonoritat coral ni de tècniques vocals, ni de les dificultats d’obtenir concerts pagats en aquest nostre país ni tan sols de la manca de subvencions públiques que ens afligeix en aquests moments tan i tan difícils. No hi surt, tampoc, el treball a l’ombra dels pares i mares ( això hauria demanat una càmera a cada domicili….potser una mica excessiu, no?)Deixa intuir, això si, a l’espectador atent, que darrera de tot això hi ha una bona dosi de treball i sacrifici, però no creua la frontera. I no ho fa, sobretot, perquè un documental que expliqués tot el que ha passat durant sis mesos, hauria de durar, com a mínim, cinc hores i potser llavors, amb una mica de sort, hi podria sortir tot allò important que va succeir en aquell interval de temps i podríem aconseguir que l’espectador que encara estigués despert a la fi de la projecció, tingués una idea clara del perquè de tot plegat. Em consta el neguit que els ha provocat als dos cineastes el fet d’haver d’escollir d’entre les diferents filmacions: no hi podia sortir tot!! El que si que surt és un grup de nois i noies que atravessen edats complicades de la mà d’un equip de professionals que m’honoro a presidir, que tot i imperfecte, procura dirigir el grup cap a la millora constant, per aconseguir l’objectiu suprem, el gran premi, que no és altre que arribar a fer MÚSICA en majúscules. Perfecció? No, progrés! Aquesta és la nostra màxima i mentre la exerciem, les càmeres ens han agafat rient, plorant, enfadats, dient barbarismes (ai els Vales i els Buenos…), felicitant, criticant, renyant…en definitiva, ens han enxampat en la nostra labor diària que no és altra que fer música amb els nostres deixebles.

La pel.lícula és a punt de començar. Permetint-me que, abans de finalitzar, els digui que nosaltres no ensenyem música per tal que els nostres alumnes siguin grans músics ni perquè pretenem que facin música tota la seva vida. Ensenyem música per tal que, a través d’ella, siguin més humans, siguin capaços de reconèixer i apreciar la bellesa, puguin intuir la percepció de la transcendència i, sobretot, en els mals moments, tinguin quelcom al que aferrar-se, de manera que tinguin més amor, més compassió, més gentilesa, més bondat i, en defintiva, més vida.

Acabo.Moltes gràcies a la direcció de l´Escola IPSI per fer possible aquest documental, el nostre sincer agraïment a la generositat de la Universitat Internacional de Catalunya i també la dels anònims ( i no tan anònims) mecenes que des de la plataforma del Verkami han ajudat a que aquest documental pugui ser, aquesta nit, una meravellosa realitat.

Acomodint-se a les seves cadires i parin atenció: comença «La Cosa més avorrida del món»!!

Desembre 2014. Vint-i-cinc anys en vint-i-cinc opinions

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Cor Vivaldi tanca l’etapa dels seus primers vint-i-cinc anys amb un actiu d’èxit singular. El Cor Vivaldi amb l’Oscar Boada com a inspirat director, s’ha guanyat l’afecte i l’admiració dels qui tenim el goig de gaudir dels seus concerts. IPSI com a institució que el va promoure, viu amb orgull la seva trajectòria i li desitja el reconeixement que es mereix i una llarga i feliç singladura.

Antoni Amorós Fundador d’ IPSI i Conseller delegat d´IPSI S.A
1. L’aposta de l’Escola IPSI per la música en l’àmbit educatiu aconsegueix esplèndids resultats amb la trajectòria d’un quart de segle del Cor Vivaldi- Petits Cantors de Catalunya destacats per la seva projecció internacional i per una tasca pionera en la representació d’òperes infantils. Una formació singular en el panorama de la nostra cultura. Per molts anys!

Ferran Mascarell Conseller de Cultura

2. Sempre que he tingut la possibilitat de col·laborar amb el Cor Vivaldi ha estat un gran plaer pel seu gran entusiasme, la seva serietat i per la seva indubtable qualitat musical.

Josep Carreras Tenor i president de la Fundació Josep Carreras

3. És un plaer veure que una iniciativa com la del Cor Vivaldi va fructificant i creixent amb els anys. M’entusiasma perquè és un projecte que ha nascut de la passió i que ha aconseguit crear un molt bon ambient entre totes les parts implicades: cantors, director i públic. A més a més, la seva sonoritat característica li ha valgut el reconeixement als escenaris del nostre país i més enllà de les nostres fronteres. Calen més propostes com aquesta per tal de dinamitzar la música des de la base que suposen les escoles.

Joan Mas Soler Director de Mas i Mas, gestor cultural.

4. El fet que un cor infantil sobrevisqui 25 anys ja és extraordinari, però si a més ho fa amb la qualitat i el recorregut brillant amb què ho ha fet el Cor Vivaldi, el fet ja es pot considerar com un miracle! Però això no ens ha d’estranyar si considerem que al darrere d’aquest cor ( o al davant!), hi ha una persona amb el talent, la capacitat pedagògica i la tenacitat de l’Òscar Boada, músic i persona a qui conec, admiro, i em sento orgullós de ser-ne amic. Que per molts anys més!

Jordi Casas Bayer Director fundador de la Coral Carmina i del Cor de Cambra del Palau de la música i ex director del Coro de Radio Televisión Española, Coro de la Comunidad de Madrid, Coro del Teatro Real i de l’Orfeó Català.

5. En la meva primera experiència amb cors en un dels meus enregistraments voldria destacar al Cor Vivaldi per la seva exquisida sonoritat. Cercava contraposar un cor de veus blanques i harmonies majestuoses amb un ritme sincopat. El resultat és espectacular i brillant, i tan sols és possible des de l’experiència i la feina ben feta. Encara avui se m’escarrufa la pell… Enhorabona pels 25 anys, que segur que en seran molts més!

Cris Juanico Cantant i músic menorquí, líder de Ja t’ho diré

6. I’ve been fortunate to have worked with Cor Vivaldi and their director, Oscar Boada on two different occasions, both of which happened to coincide with two commissioned Choral Suites they asked me to arrange for them. In both concert performances, they, as they say in America, “Knocked it out of the park!”. This is a fearless group of young singers who can make fine music in almost every style imaginable. May their next 25 years be as productive and wonderful as their first 25!
In harmony

Dr. Kirby Shaw Compositor i arranjador de jazz coral nord-americà

7. El Cor Vivaldi es un coro con una personalidad muy marcada, con una forma de cantar muy característica y con una forma de sentir y vivir la música llena de
pasión y encanto. Oscar trabaja con un objetivo muy claro, y hace que la marca
“Cor Vivaldi” sea reconocida y admirada en muchos lugares. Os deseo muchos
éxitos, espero que podamos seguir compartiendo momentos preciosos en común y dentro de 25 años estoy convencido de que celebraremos el 50 aniversario de un coro referente tanto en Catalunya como en toda Europa.

Josu Elberdin Compositor

8. Després de molts anys de saber de la brillant trajectòria del Cor Vivaldi,
va ser una feliç coincidència que se’m demanés de col.laborar per
primera vegada com a organista en els concerts de celebració del seu 25è aniversari, justament l’any d’escolarització del meu fill a l’escola IPSI.
És difícil descriure l’allau de sensacions que durant l’esmentada col·laboració em van envair i que, sens dubte, emanen de la riquesa i complexitat del seu director/fundador, l’Òscar Boada, i de l’entrega amb què viu i fa viure la música.
L’empremta que el pas pel Cor Vivaldi deixa en tots els nens i nenes que hi passen és d’una força tal que fa que mai més visquin la música de la mateixa manera ni hi puguin quedar indiferents.
En un moment com el que estem vivint, necessitem projectes i persones compromesos, com l’Òscar i el Cor Vivaldi, que ens facin sentir l’autoestima de país que tant necessitem, i ens projectin a un futur esperançador on la música, feta amb la màxima qualitat i rigor, pugui formar part de la vida dels nostres fills i néts, ja des de ben petits.
Encoratjo a tots els nens i nenes que hi canten, els pares que abnegadament els hi porten i l’escola IPSI, que els dona aixopluc, a no defallir mai en aquest propòsit.
Els desitjo llarga vida i que ens puguin continuar obsequiant amb aquests
magnífics concerts a què ens tenen acostumats.
Per molts anys!

David Malet Concertista d’orgue i director de l’ Orfeó Laudate i del Cor de la Catedral de Barcelona

9. Que una idea duri; que un projecte s’aguanti; que una dedicació es desenvolupi; que un anhel perduri; que un amor vagi creixent, tot això és, per poc que ens en vulguem adonar, una d’aquelles meravelles de la vida que li donen sentit, i que només poden ésser quan al centre hi batega un cor que crema, car la inèrcia del pas del temps ho voldria cobrir tot amb l’oblit, i endur-s’ho a la runa i a la devastació. Si, però, la idea, el projecte, la dedicació, l’anhel i l’amor són per la música, la meravella llavors es fa resplendent, ens il·lumina la mirada i ens esponja l’ànima amb agraïment, puix en la música i gràcies a ella ens és donat de transcendir la nostra petita vida rutinària i entreveure un més enllà de goig i de pau en la contemplació de la veritat. No és doncs un petit miracle, l’haver dedicat vint-i-cinc anys sencers de la vida a transmetre als altres, sense defallir, als qui ens segueixen i ens han de sobreviure, tot el respecte i l’amor a la música que vàrem descobrir un dia en nosaltres? I si, a més, aquest fet es dóna en un país tan desguitarrat i malmès com és el nostre, no és encara molt més gran el motiu d’agraïment i d’admiració?
Deixeu-m’ho dir amb el cor a la mà, el que heu fet amb el magnífic Cor Vivaldi és una d’aquestes meravelles que els que us estimem us agraïm amb admiració.
L’enhorabona, i que sigui per molts anys!

Salvador Mas Conde Director d’ orquestra (ha estat titular, entre d’ altres de l’ Orfeó Català, OCB, Orquesta de Granada, Orquestra de cambra d´Israel, Orquestra i cor de Düsseldorf i professor de direcció orquestral als Wiener Meisterkurse)

10. Em plau dedicar aquestes línies a Òscar Boada, que amb el seu gest tan expressiu fa que cada so es converteixi en música i al Cor Vivaldi, que m’ha fet descobrir l’altíssima qualitat, incomparable, que pot assolir un cor de veus blanques!
Com a músic, com a compositor i com a català: Gràcies!

Narcís Bonet Compositor i pedagog, director del Conservatori Nord-americà de Fontainebleau i de l’ École Normale de musique de Paris

11. Vocació, inquietud formativa, ideals il·lusionats, art, estètica, pedagogia, tenacitat… Música. Vet aquí els valors que testimonien l’excel·lència del Cor Vivaldi, la brillant obra d’Òscar Boada Sempre enhorabona i per molts, molts anys!

Manuel Cabero Director-fundador del Cor Madrigal de Barcelona. Pedagog de la direcció coral

12. És insòlit. Gairebé heroic. Un cor d’infants i adolescents. Quatre produccions l’any. Repertoris diferents, complexos, interessants, propis d’un cor de cantants professionals. Una qualitat vocal i musical inusuals. I el finançament privat d’un centre educatiu.
Tot això… durant 25 anys!
Any rere any, amb tenacitat i exigència, custodiant l’amor per la música, sortejant temporals, desafiant la nociva inèrcia d’un teixit cultural que s’erosiona.
I també amb el rar i valuós costum de nodrir de noves creacions el patrimoni musical. … Insòlit… i admirable.
M’enorgulleix poder felicitar-vos des de la complicitat d’una propera col·laboració. Per molts anys, Cor Vivaldi!!

Mariona Vila Pianista, pedagoga i compositora

13. Sempre que he sentit cantar el Cor Vivaldi ha estat, per a mi, un goig i una gran emoció. La música i la música vocal de manera especial, fa el miracle d’evocar vida viscuda i propiciar records de futur. El Cor Vivaldi amb les seves veus aconsegueix transmetre allò que la música té d’inefable.
Gràcies al Cor Vivaldi i al seu director, Òscar Boada.

Raimon Pelegero, “Raimon” Poeta i cantant

14. El Cor Vivaldi és un exemple únic d’un cor infantil de nivell professional, és com una escolania laica. El rigor, la posada en escena, la concentració, la solvència musical i artística, la qualitat vocal i la personalitat el fan excepcional.
Tots aquests 25 anys han estat liderats per l’Oscar Boada, que és l’ànima i el motor del Cor Vivaldi. És molt difícil mantenir el nivell i l’exigència durant tant de temps, i només algú amb el carisma i el talent de l’Oscar ho podria fer.
Per molts anys, Cor Vivaldi, i la meva felicitació a tots els cantaires que han deixat la seva veu i la seva emprempta en aquest projecte meravellós.”

Mireia Barrera Directora del Cor Nacional d’ Espanya del 2005 al 2010 i directora del Cor Madrigal des del 1993

15. Admiración, una gran y profunda admiración rebozada de cariño hacia todos y cada uno de los integrantes del Cor Vivaldi, todas esas niñas y niños que se transforman en Música en estado puro junto a Òscar Boada; como compositor no puedo esperar nada mejor para mis obras que esa transformación.
Y Agradecimiento, agradecimiento total y sincero por todo ese trabajo
incansable para superar las dificultades de mis obras, y por las sonrisas, las miradas amables y los gestos de complicidad de todos estos años.

Alberto Garcia Demestres Compositor, cantant i comunicador

16. L’oïda d’un oient normal sap que escolta una música bonica i acuradíssima amb veus que semblen que venen del cel, i això realment és el més important. Però per l’altra banda, el compositor sap i valora que hi ha al darrera un director que posseeix una força i una visió fora del comú, i que aconsegueix que aquestes nenes i aquests nens cantin a un altíssim nivell musicalment.
L’enhorabona!

Peter John Bacchus Flautista, compositor i director

17. Sempre he pensat que introduint el cant coral als infants se’ls aporten
uns valors que fan que la societat sigui millor. Per això ens hem de
felicitar de l’aposta de l’Escola IPSI de Barcelona de crear i fer créixer
aquest projecte coral, molt particularment el Cor Vivaldi, un cor
singular, que ens presenta magnífiques actuacions i repertoris ben
plurals, on cada any és un tornar a començar formant nous cantaires amb un treball rigorós i de qualitat sota el mestratge d’Òscar Boada. Gràcies per la vostra feina ben feta i per molts ,molts anys!

Montserrat Cadevall Presidenta de la F.C.E.C

18. La meva admiració pel Cor Vivaldi es remunta a no sé pas quan, no recordo la primera vegada que us vaig escoltar i ja aleshores em vaig quedar bocabadat, res a veure amb el que estàvem acostumats a escoltar en els cors infantils, i no crec exagerar si també us dic que a nivell d’impostació, projecció i potència, ni tan sols amb la majoria de cors adults, alguns molt nostrats i estimats, però a anys llum del rigor, la musicalitat i l’expressivitat “dels vivaldi”. Però la veritable dimensió de l’admiració que sento per la tasca del Cor Vivaldi no va ser complerta fins que vaig tenir l’oportunitat d’assistir durant una estona a un assaig, en la sorprenent i modesta sala d’assaig.
Va ser en aquell moment, lluny de les elegàncies dels vestits que de manera involuntària desvirtuen l’edat real dels components, quan vaig ser conscient de l’esforç i el sacrifici que suposa ser un “Vivaldià”: mentre la resta dels nens i nenes de l’escola tenen les seves estones de descans i esbarjo, “els Vivaldis” es sotmeten a l’exigent i gratificant rigidesa dels assaigs que evidencien tot allò que després admirarem a les sales de concert.
Aquesta experiència viscuda en un assaig anònim, reiteratiu, exigent, a vegades tens i a estones divertit, sempre a la recerca de l’excel·lència musical i vocal, va ser la baula que em mancava per humanitzar l’admiració que em van causar en aquell llunyà i remot concert on em van deixar bocabadat per primera vegada, i ja he perdut el compte de totes les que van venir al darrere.
Per molts anys a tots els que ho fan possible!

Joaquim Hernández Autor del blog“In Fernem Land” d’opinió musical

19. Si fóssim un d’aquests països, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, els cinc lustres llustrosos del Cor Vivaldi serien ja una cosa digna de mèrit. Haver-los assolit en el nostre petit país del sud és una cosa imponderable. I en un accés d’optimisme em fa pensar que al capdavall potser sí que tenim remei, i que a còpia de sentir-vos anirem també nosaltres afinant-nos i refinant-nos, i arribarà el dia que direm que els vostres cinquanta anys són només una cosa digna de mèrit.

Arnau Farré Organista i musicòleg

20. Encantado de haber contado con la participación del Cor Vivaldi en innumerables producciones operísticas del Gran Teatre del Liceu. Musicalidad , disciplina, profesionalidad , son las características que destacaría en esta formación coral , excelentemente preparada por el Maestro Òscar Boada. Sin duda, tienen un gran futuro por delante, y son un orgullo para Catalunya. Amb el meu record, el més afectuós!

Jose Luis Basso Chef des Choeurs de l’Opera National de Paris Director del Cor del Gran Teatre del Liceu des del 2005 fins al 2014

21. De com n’és de divertit i plaent cantar, del bé que produeix al cos, la ment, l’esperit i a la nostra societat en general… De tot això, el Cor Vivaldi i el seu director Òscar Boada n’han fet un valuós compendi, on el treball, l’assaig, el voluntarisme i l’esforç es tornen repte; una experiència emocionant i compartida que condueix a l’èxit real i ben afinat.

Àlex Robles Director de Catalunya Música

22. Res feia presagiar que el dia que l’Òscar, el Cor Vivaldi i jo vam coincidir a l’escenari del Liceu, es començava a vertebrar el que per a mi va ser una experiència quasi vital: El viatge d’Helena.
De la mà del cor, de tots els que hi van participar i dels personatges de la pròpia història, vàrem viatjar a èpoques pretèrites amb les emocions al descobert, plorant aquelles vides que tenyiren els nostres mars amb la seva sang, i fent del viatge d’Helena, un cant per la Pau.
Junts vam contemplar que l’ambició i les misèries humanes ens han condemnat inexorablement a una vida cíclica de controvèrsia contínua que encara lamentem.
És per això que crec fermament que en la meva cartografia creativa, To Taksidi tis Helenis (El viatge d’Helena) havia de ser una obra necessària. Moltes gràcies al Cor Vivaldi per fer-la possible

Eduard Iniesta Multi-instrumentista i compositor

23. En primer lloc podria dir que sóc dels pocs privilegiats que col·labora amb el Cor Vivaldi des de fa molts anys i encara ho faig. Parlar de les excel·lències a nivell artístic crec que no cal ja que la seva agenda de concerts , col·laboracions i palmarès de premis ho diuen tot. Hem viatjat junts per fer concerts i també participar en concursos i la experiència ha estat fantàstica tant a nivell musical com humà, i a més molt divertida! És una gran família i em fan sentir com part d’ella, sempre m’han tractat meravellosament. Van passant els anys i aquesta família va canviant perquè marxen nois i noies i n’arriben d’altres però l’esperit continua. Treball, disciplina i educació. Per últim dir que a la meva vida professional em vaig trobant “ex-vivaldianes” i sempre veig molta qualitat musical, artística i personal.

Guillermo Prats Galino Contrabaixista i arranjador

24. Vint-i-cinc anys després, el Cor Vivaldi segueix sorprenent-nos cada temporada i a cada concert, i continua regalant-nos no només bona música i ben interpretada sinó també propostes concertístiques originals, coherents, ambicioses i multidisciplinars, amb repertoris inèdits, estrenes, espectacles imaginatius i enginyosos, amb un altíssim nivell musical i molta simpatia. El cor Vivaldi és un autèntic exèrcit de músics, disciplinat i estricte, i el seu director Òscar Boada ha sabut inocular-los l’equilibri entre el rigor i el plaer de fer música. I això, després de tants anys de trajectòria sempre ascendent és, més que un mèrit, quasi un miracle. Tenir un cor com el Vivaldi al nostre país és una benedicció i un motiu d’orgull. I cada concert, un regal. Senzillament admirable. Enhorabona, i per molts anys!

Xavier Chavarria Musicòleg i crític musical

25. Benvolguts amics del cor Vivaldi, per molts anys!! Us vull felicitar pel vostre aniversari i per la capacitat de resistència, doncs vint-i-cinc anys de vida d’una institució com la vostra és tot un esdeveniment, però també us vull felicitar per la feina ben feta. Al llarg d’aquests anys ho hem pogut apreciar abastament tant als vostres concerts com en els vostres enregistraments. Enhorabona!
I alhora també us vull donar les gràcies per les ocasions que hem pogut fer música junts! Per molts anys!
Josep Pons, director de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, ex director de l’ Orquestra Nacional d’Espanya i de l’ Orquestra de Granada.

Gener 2015. Cor Vivaldi, protagonistes al Liceu!

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

No cal ser cap “connaisseur” del món de la música clàssica per saber com d’important pot ser una actuació satisfactòria en clau de protagonista al Gran Teatre del Liceu.
Doncs exactament això és el que vam poder viure en els dos concerts celebrats al coliseu de les Rambles, els dies vint i vint-i-u de desembre de 2014.

En programa, la cantata composta l’any 2006 per Guinovart i Galceran per al Cor Vivaldi: Els Pastorets. En aquesta ocasió, en un “remake” molt especial: una nova orquestració del mateix Guinovart per als vint-i-cinc músics que integraven, en aquesta producció, l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Molta feina per pocs assaigs, clar, perquè aquests dos concerts estaven posats “amb calçador” en mig de les representacions de Maria Stuarda de Donizzetti, i, per tant, la sala no estava disponible a totes hores, però, si hem de fer cas dels resultats finals que van acontentar tan el nombrós públic assistent a les dues funcions (es van aconseguir dos plens!) com als propis artistes i organitzadors, els objectius es van assolir sobradament.

Explicat així, en clau de crònica, ràpidament arribem al final, però en realitat, hi va haver molt més.
Quan un concert no arriba a les expectatives previstes, inevitablement procedim a realitzar una anàlisi que ens permeti identificar quins han estat els punts que ens han portat a un nivell que no era l’esperat o el desitjat. En canvi, quan un concert és un gran èxit, rarament ens molestem a fer una anàlisi semblant.
-Ha sortit bé, oi? Doncs això és el que volíem, au, dona les gràcies i no cal parlar-ne més!

De tota manera, quan un te la sort de poder gaudir d’una oportunitat com la que hem viscut nosaltres darrerament, és important perdre un parell de minuts a estudiar quines són les circumstàncies que possibiliten un gran èxit artístic.
En primer lloc, tenir totes les eines a lloc i el material ben ordenat i programat és de vital importància. En aquest sentit, treballar al Liceu en qualsevol de les seves produccions, equival a formar part de la tripulació d’un immens transatlàntic en el qual tothom hi te un lloc precís i, més important si cap, tothom sap la feina que li correspon i quan l’ha d’executar i de quina manera. Al Liceu, ja m’ho haureu sentit dir en alguna altra ocasió, quan s’aixeca el teló s’aixeca per a tothom!
Si això és així en una òpera, en la que normalment al cor de nens li correspon un paper breu, imagineu-vos com ha de ser quan aquest mateix cor és un dels màxims protagonistes de l’obra i, per tant, te l’experta tripulació del transatlàntic empenyent per darrera i donant suport musical i logístic durant tot l’espectacle. Res no es deixa a la improvisació, i, per això, la preparació prèvia de l’espectacle no és una feina menor: atrezzo, llums, regidoria…
La feina de la regidora o regidor (una mena de director general a l’ombra) és de vital importància: assabentats de tots els detalls que hom vol incorporar a l’espectacle, pren nota de tots els detalls a la partitura, assisteix als assaigs musicals, cronometra les diferents parts de l’obra i, d’ acord amb el que veu, distribueix les feines, s’assegura que es facin al seu moment, organitza les sortides a escenari, crida als protagonistes i res, absolutament res, queda a l’atzar.

El menor dels detalls, sigui element d’atrezzo, fusteria, el que sigui! es contempla i s’estudia per tal que res negatiu no alteri la feina dels artistes i que, ben al contrari, tot l’entorn l’impulsi a donar el millor d’ells mateixos. I així, acostumats com estem a fer-nos-ho tot solets, sovint encarats a problemes de difícil solució per manca d’elements tècnics o bé per manca oberta de ganes ( que de tot hi ha a la vinya del Senyor…) d’un dia per l’altre, ens trobem impulsats per una mena de força que fa que tot sembli possible.

I així, amb el suport de tota la professionalitat del Liceu sumada a l’ escalf del públic assistent va fer que aquests dos concerts esdevinguessin, tal i com vam dir a 8tv,els CONCERTS de la nostra vida, en una celebració de final de vint-i-cinquè aniversari absolutament irrepetible. O…potser estem exagerant, perquè així de moment, i com a primícia absoluta, ens plau molt dir-vos que el Gran Teatre del Liceu ja ens ha contractat de nou per a dues funcions més d´Els Pastorets el proper mes de desembre!
No us les perdeu, però abans, si voleu, ens podeu veure a Carmen de Georges Bizet, el proper mes d’abril!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca