Pilar Bofill, In memoriam

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Pilar Bofill, in memoriam.

El proppassat dissabte 31 d’octubre ens deixava Pilar Bofill, mare de la nostra estimada companya i alumna, Marta Roca. La Pilar, ha estat, per tots els que vam tenir l’honor de conèixer-la un exemple vital absolut. Durant anys va estar lluitant contra una malaltia que, en teoria, li donava només un breu temps de vida. La força del seu amor i la seva vitalitat la va portar -contra les opinions dels entesos- a posar en escac al temible càncer. Ens vam poder acomiadar d’ella, en vida, tal i com hauria de ser sempre, en una de les actuacions més plenes de llum que puc  recordar amb el Cor Vivaldi. Una sala de l´hospital oncològic de Catalunya,  sense espai ni acústica, va esdevenir, per art de la  màgia de l’amistat i l’amor, un exquisit auditori de primera línia  i davant dels seus éssers més propers, interpretàrem diverses obres i fins i tot, la Marta, la seva filla, cantà i tocà el violí com a solista. La Pilar va rebre cada peça amb un somriure, talment  com si es tractés d’un valuós regal a la vegada que aplaudia totes les intervencions amb entusiasme. Nosaltres ens vam buidar literalment i vam sentir com la nostra música la il·luminava i ens vam sentir tristos pel comiat, però molt feliços d’haver-li pogut mostrar en vida el que significava per a tots nosaltres.

Descansi en pau.

Cor Vivaldi: La necessitat de ser un equip

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Escrit realitzat el 25 de maig de 2007

Després d´una lectura d’un dels filòsofs del management, Ken Blanchard, m’ ha semblat que havia de posar ordre als meus pensaments tot seguint algunes idees seves. A veure què en surt.

Som  un dels millors d´Europa. En principi, ens agrada fer el que fem i ho volem fer millor que ningú. Per aconseguir això hem de ser un equip, i….

-No puc fer un equip si els ulls no us brillen i no vibreu amb entusiasme. Aquest estat anímic de manca de brillantor als ulls, de manca de tremp, és molt estrany en la gent jove, i això, creieu-me, em contraria molt. Si fos habitual en la gent com vosaltres, ja no em molestaria a parlar-vos i meditar: ho acceptaria o em dedicaria a una altra cosa. Les persones rarament em deceben però si les seves actituds. Segurament que si actueu així és perquè no he sabut explicar-vos prou bé el que espero de vosaltres. Què espero?

Una sola cosa: Com Simon Rattle, director de la Filharmònica de Berlin: Que la nostra vida sigui un viatge en el que MAI no arribem a port. Això i no una altra cosa és la recerca de la perfecció ( el què, a vegades, jo en dic PROFESSIÓ) Els pere-punyetes no són perfeccionistes, són simplement uns empipadors.

-No puc fer un equip si alguns de vosaltres no entén o s´oblida de les seves obligacions a comoditat. Tenim un compromís amb el Cor Vivaldi perquè l´hem triat lliurement. Els compromisos es compleixen o es rescindeixen a voluntat d’ una de les dues parts: no s´adapten com una mitja, perquè s’acaben trencant..

-No puc fer un equip si metòdicament haig d´estar esbroncant per incompliment d’obligacions, manca d’atenció, puntualitat, ordre ( la carpeta, el vestit, ara m’ oblido això ara allò…) A vegades, aquest “tantsemenfotisme” té per a mi, ecos de despreci i em fa mal, em sap molt greu.

-No puc fer un equip si hi ha gent que pensa que està donant més que rebent i que per molt que rebi mai no serà prou.

-No puc fer un equip si no tenim clar que som humans i posem la pota, la qual cosa no vol dir que no podem corregir i prevenir. Personalment, quan esbronco algú, encara que l’hagi fet grossa, em sento molt malament. M’ agradaria no haver-ho de fer mai…als dos segons voldria poder abraçar l’esbroncat o esbroncada i dir-li que el continuo apreciant i que continua essent important per a mi.

-No puc fer un equip si entre vosaltres no hi ha un comportament elegant i respectuós, si entre vosaltres hi ha gent que es mira malament o no s’aprecia mínimament, si hi ha “capelletes” que posen fronteres . Heu pensat mai negativament d’ algú del cor? Penseu-ho, aixequeu-vos i aneu a abraçar-lo! ( això també inclou al director)

-No puc fer un equip sense cap, però tampoc sense líders. El lideratge no consisteix en aprofitar la teva superioritat per gratificar el teu ego, sinó en posar les teves habilitats al servei dels demés.

-No puc fer un equip sinó tenim dues coses: Voluntat i humilitat. Voluntat per seguir un objectiu fins a ser tossut i humilitat per tal que aquest objectiu serveixi als demés i no sols a tu mateix. No és el mateix la humilitat intel·ligent que la feblesa dels tontets. Els humils no són els que pensen que són menys que els demés sinó els que pensen menys en ells mateixos.

-No puc fer un equip si em sento ignorat o desconsiderat per part vostra. Haig de reconèixer que als darrers temps, he sentit aquest sentiment diverses vegades.

També em fa mal. Tanmateix no demano molt: potser gràcies quan faig una cosa per vosaltres? O una flor quan us dono un ram de concert? O potser que tothom em digui “adéu, bona nit “( a mi i a la Teresa) quan s’acaba un concert o un viatge?

Puc ser més o menys agradable, segons el moment, però mai he estat una persona distant. Em fereix percebre distància amb vosaltres. Simplement, no puc treballar amb col·laboradors distants perquè els acabo ignorant i no vull!!

-Finalment, no puc fer un equip si no entenem el que és el “feed-back”. Quan jo us pregunto una cosa i em contesten només un o dos i en veu baixeta….és que no hi ha “feed-back”. Vull saber el què penseu, em cal saber el què penseu i necessito saber-ho no per terceres persones sinó directament de vosaltres. Potser sóc jo qui us impedeix de contestar amb més llibertat….parlem-ne!

En tot cas: el feed-back és l´aliment dels campions. Jo vull ser campió, i vosaltres?

Viatge a Göteborg. Novembre 2015

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Viatge a Göteborg    

 El Cor Vivaldi a la conquesta del “pol nord”

 

Ja hem arribat i hem tingut una rebuda molt maca a l’aeroport. Les famílies que ens acullen  ja feia estona que ens esperaven, hem trigat molt en recollir les maletes i, a sobre, en arribar, hem hagut d’anar a resoldre un problema inesperat!

Algunes famílies han imprès les fotografies dels seus vivis (extretes del Qui és Qui del web corvivaldi.cat) les han aixecat en alt perquè les veiéssim, ha estat molt simpàtic. També  han comprat dues targetes de bus per a cada vivi, que després haurem de pagar…

Com a anècdota curiosa que demostra que anar amb 35 criatures del Senyor, pot ser un esport de risc, en un moment, en arribar, una nena ( guess who…)  s’ha deixat a l’avió el seu “bolso” amb diners i documentació i una altra s’ha oblidat de recollir la maleta!!!  Ale hop! Sort que estem a un país seriós on els funcionaris funcionen de veritat i en un “plis plas”, el bolso amb la documentació (ep! i els diners) han tornat amb la seva plorosa ( noblesa obliga) propietaria. I la maleta? la maleta….encara sería allí, de no ser per algun esperit benèfic que l’ha portada a la seva despistada propietària….

Primera admonició del “pare Boada” que creua els dits per tal que siguin els únics incidents del viatge.

Ah! Ens oblidavem!Tot esperant les maletes hem conegut un català que fa cinquanta cinc anys que viu a Suècia i que era músic professional. Diu que vindrà al concert, el senyor Guitart, veurem….

Demà hem de ser a les 8.00 a l’Escola Brunsbo Musik Kasser!

12 de novembre

 

El dia ha començat tan d’hora com a les 05.45. Calia dutxar-se, afaitar-se i, molt important, esmorzar! Després, tot comptant amb  els ajuts  dels quatre ( 4!!) mòbils de nova generació, hem emprès el camí.

No, no ens hem perdut. Res d’això!! És que directament no ens hem mogut de la mateixa àrea, donant voltes i voltes com un molí de vent. Cap dels quatre mòbils d’última generació ha funcionat! només quedava la possibilitat de regir-se per un eficaça  mapa que la Pili portava al mòbil i que funcionava ( quines coses!) El mecanisme era el següent:

-Si, si, així anem bé! Seguim la E 40 a Hissingen i deixem el riu a la dreta. Així, molt bé….

-No, espera! No! Ja no anem bé…

I au! Torna a donar la volta. Així fins a duescentes-vint i dues vegades!!!!

-A vegades era:

-Por allí,Òscar, por allí!

-Però Pili: on és  “por allí”?

Massa tard ! Ja no era “por allí” era “por allà”…misericòrdia….

Encara no sabem com ( perquè és que no ho sabem!!) hem trobat, per la santa providència ( secció sueca), un lletrer que posava: Brunnsbo!

-És allí!!!!És allí!!!! Baixem del cotxe i donem gràcies al Senyor!! De genolls, pecadors!!!!

Però no hi ha hagut temps: Allí estava la Musikskolan!!!!!

Les Kicki girls  ( La nostra amiga, la senyora Rosen es diu Kicki ( Cristina)ens han obsequiat amb dues cançons i després nosaltres hem fet les nostres actuacions, amb un interludi gastronòmic ben contundent amb diversitat de plats i sense ningú que controlés el que mengen o no mengen els alumnes… I els concerts? Bé, ho fan molt bé les “Vivis” i el públic va estar a l’alçada,però al final res no feia pressagiar la funesta fi que ens esperava a tots plegats i que, amb el nom de Sprak Kafeet

( batejat per la Margarita com a Bracafé i em penso que l’elogia) havia de posar un punt i final a la nostra  primera jornada Goteborgiana ( lloat sia Pichi Alonso ,el del Hat-Trick)

La  Marga se’n ha anat amb els mutxatxos i la Kicki en autobús urbà, mentre la Pilar, i dues privilegiades cantaires anàven amb el que signa la crònica.

-Aquesta me la sé, direu! Us heu perdut!

-Doncs no gaire! Apa! Per ser nosaltres, amb l’ajut d’un mapa “ancienne regime” en mans de la Pilar i amb l’ajut del rosari que desgranaven amb gran professionalitat les dues nenes de darrera ( Déu te salvi Maria, plena de gràcia….) només hem hagut de fer “petites” correccions a la ruta. Hem arribat bé, o sigui a l’hora ( de començar)

LLavors aparquem el cotxe i en anar a pagar, sento un noble accent gironí d’una senyora amb tres nenes petites.

-Aquesta és la meva! Mai abans m’havia alegrat mai de sentir parlar català lluny de casa! Si sempre m’amago i em poso la disfressa de ficus! Doncs no, aquesta vegada, amb llàgrimes als ulls, he vist en aquesta família la nostra salvació! I l’he vist bé, perquè la senyora era la principal “instigadora” de l’acte al Kafeet.

-Jo us hi porto, no patiu!

I així fou, com, germans, el mestre Boada i sa fidel adlàter juntament amb les dues infantes acompanyants arribàren al kafeet i s’adonaren que:

NI LLOC , NI ESCENARI, NI SILENCI!!!!!!!!!!

Apa canteu, canteu! Que qui canta….i així ha estat: hem cantat cinc o sis temes, cinc o sis persones ens han escoltat mentre els altres seguíen la seva festa i,  amb el regust d’una bona humiliació ( només el penitent passarà, quanta raó tenia l’amic Indiana…) ens hem retirat als nostres respectius allotjaments Goteborguians

-I què? per tornar, què?

Res,  que el vostre somriure malèvol s’esvaeixi de les vostres cares,la cosa més senzilla del món. Santa Kicki ens ha dotat d’un bonic GPS.

Tots: Lloat sia el seu nooooooooooooooooooom!

Amen!

13 de novembre

Ja hem arribat!!!!

Ja hem arribat a Sebastopol! Avui, amb el Gps ha estat, tot plegat, un partit d’aquells de l’Helenio Herrera, que guanyaven sense baixar de l’autobús.

Mireu, la cosa ha anat així:

A les 05.45: Diana. Dutxa, pregàries matinals. servei de perruqueria ( la Pilar pentina amb gran destresa la Marta, que viu amb nosaltres) i  esmorzar. A les 07.10, anar a buscar el cotxe, i preparar el nostre GPS, que bategava entusiasta per servir-nos amorosament.

A les 07.16: Comença l’aventura. Brunnsbo: There we go!

Tots: Este partido, lo vamos a ganar!!!! ( Marta: crida més, dona!)

-Shi, bueno, eshte mi ricuerda el hat trick del Pichalonso!

-Pichi, Johann, Pichi!

Doncs això….avui ha anat, perfecte. A les 8 havíem d’estar a l’escola i sabeu a quina hora hem arribat avui? Doncs, ni més ni menys, que a les 9.40!!!! En mig d’una pluja torrencial que impressionava.

-I doncs, què ha passat avui?

Doncs que el GPS no ha funcionat! no li ha donat la gana!!! Un amable “Hipster” ens ha canviat l’idioma, per tal d’entendre alguna cosa, perquè en suec…però ni així!. Hem fet turisme, aixó si! Mireu, hem vist:

-El mar i les gavines goterborquianes ( Krik-krik-kruaaaaak)

-La fàbrica Volvo

-El tramvia que sembla el tren pinxo de Banyoles ( aquí que són rics, conserven les coses i allà que som uns pelats….)

-El Hipster canviador d’idiomes:

(Tack så mycket)

-Goteborg i….el seu estadi!!!!!! SIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

(Ep no et passis que això és un crit del Cristiano!!!!)

-Perdó, perdó….

Quan ja la fe trontollava i ja haviem vist Goteborg del dret i del revés, de sobte, l’Oscar s’ ha recordat del seu pare, que també es perdia  arreu del món ( tradició familiar) i llavors contractava un taxi i ell el seguia (espavilat, crak!!)

Dit i fet! En cinc minuts ja erem a Brunnsbo absolutament derrotats, una ombra de nosaltres mateixos( la Marta, no, que ella dormia) En arribar, la Pilar i el qui signa ( un parell d’impresentables!) han deixat sola sota la pluja, sense paraigües la pobra Margarita pagant el taxi, per anar a aparcar;

-insolidaris, mals companys,egoistes!

Davant d’aquesta hermosa realitat, una direcció sense la més mínima cohesió,hem estat acollits amorosament per la Kicki que ha fet com a les pel.lícules:

-Tomaros un café! Os tranquilizará!

I si, ha funcionat!

Hem pogut fer una introducció al Rèquiem de Brahms ( obra que farem conjuntament a Barcelona el mes d’abril) i després hem anat a dinar tranquil.lament.

Tranquil.lament he dit? NO!! De sobte tot eren presses!

-Vamos que pasa el autobús, vamos que ya llega, que ya se va, que no viene!!

A tot això, el GPS ha funcionat de cop i volta ( es que veu que era tot una broma, aquests suecs…) i ara ja anem pel món civilitzadament!

Per tant, doncs, visita organitzada al  Universeum,una mena de Cosmo Caixa en petit, perquè clar, aquí a Suècia, els pobres…..no poden més, en canvi allí… allí lliguem els gossos amb salsitxes!

Acabada la visita hem anat a una escola increïble a Turulàndia!

-No, a Tornland!

-A  mi m’agrada més Turulàndia, és com més èpic!

Nova, neta, bonica, preciosa, amb una cuina….increïble!!!!! Una sala de pintura….atenció Joan Cararach: buaaaaaaaa, buaaaaaa, sniff, buaaaaaaaa. No hi ha paraules per definir-ho!

Hem entès els móns, avui. El primer és Suècia, el segon, nosaltres i després ja venen la resta….

Ens han fet una emotiva actuació de Santa Llúcia ( avançada, que és el 13 de desembre) vestidets de Nadal: una monada, i després ha tingut lloc un festival de tacos!

-Malparlats, antipedagògics, mals mestres!

-Aquesta llengua! Us l’hauríeu de rentar amb sabó Lagarto!

-No, de tacos mexicans, home!!! Mira que n’arribeu a ser, eh, de desconfiats?

El staff ( i la pobreta Marta….angelet) hem hagut de sortir d’estampida sense ni un mal taco i ens n’hem anat amb la Kicki a l’assaig del Rèquiem Alemany de Brahms que demà donaran en concert un cor suec i l’orquestra de la Universitat de Goteborg dirigits per Jan Yngwe . Un bonic final de dia, perquè sabeu:

El GPS ha funcionat i ja som a casa!!!!!!

-Aimez vous Brahms, monsieur Boada?

Oui, naturellement, mais maintenant….

A dormir!!!

14 i 15 de novembre

Bona tarda a tothom.

Són les  6.45 i,creieu-vos-ho o no, tenim són i ganes d’anar a dormir com si fossin les 12.00!

Quin estrès, Déu meu. Ipsi: quin  relax destil·len les teves parets! No hem parat!! Talment com si fóssim motos de carreres

-Vamos para arriba, vamos para abajo, el “fica” ahora toca el “fica” (quina mania amb el cafè que tenen aquesta bona gent!) ya empieza el servicio religioso,ya acaba, ya marchamos, ya vamos viniendo,empezamos a pasar…

Des de les 08.45 fins ara, no hem parat!!

I això que ara ja no ens perdem, fins i tot som els primers en arribar, ehem, ehem…

Però anem per parts. Primer parlem d’ahir dissabte. Un bonic dia en que la majoria de vivis van visitar la fira de Nadal de Tjolohom Slott, un increïble paratge a peu de platja, amb un castell d’estil Tudor, que van construir la família Dixon, que van fer fortuna amb els recursos naturals de Suècia. El fred era considerable, però la pluja no va fer acte de presència i el sol, va brillar tímidament en algunes ocasions. El castell, que es podia visitar, era realment espectacular ( les dutxes circulars i els banys que semblaven petites piscines, brillaven especialment, però les parets en fusta de roure treballat eren “amazing”)

Al primer local que vam trobar, ens vam reunir amb uns senyors que s’assemblaven molt a uns pares del cor(es veu que aprofitant el cap de setmana, comprovaven sobre el terreny que realment el Cor havia viatjat a Suècia) Doncs bé, en aquest primer local, vam conèixer un gnomo!!!!! Però un de veritat! La Margarita, sociable com és ella, de seguida hi va entaular una conversa i va accedir  a fotografiar-se amb molt entusiasme, quan li vam dir que nosaltres també en teníem un, de gnomo ( que malauradament no va venir a Tjolohom…..buaaaaaaa) Us imagineu la trobada entre els dos “gnomos” ?

-Hola, sóc el gnomo Vázquez, de Barcelona

-Nice to meet you, Gnomo Vázquez, this is Edward, and  I am an english gnome from the castle, up there!

Una oportunitat lamentablement perduda….

-Gnomo: Per què ens vas abandonar?

Allí dalt, per culpa del gorrets reglamentaris que s’havíen de portar i no es portaven, van aparèixer les primeres admonicions del viatge, perquè, sabeu? això de portar  gorret, no mola, i és molt millor encostipar-se, amb honor, que portar un gorret tan i tan lleig i que, a més, porten els suecs pringats!!

A la tarda, després del castell, vam anar a Vasa Kyrkan a escoltar el concert del Rèquiem Alemany de Brahms, que va estar dedicat, com no podia ser d’altra manera, a les víctimes de la barbàrie. En mig d’un silenci absolutament sepulcral, el públic esperà a que el director baixés els braços per tal de començar a aplaudir. Es nota que el púbic suec és un públic educat, no hi ha cap dubte.

Diumenge….ha començat d’hora. Alguns carrers de Göteborg encara no estaven posats! Però Alingen, una petita població a 40 km de Goteborg ens esperava. És bonic això de ser ric, de veritat que si! Quin ordre, quina pulcritud. Els suïssos, comparats amb els suecs, són, amb perdó, una colla de marranots! A Suècia no et trobes un paper ni que el busquis! L’església, luterana, com la majoria, era còmoda i resplendia de neta i polida. La sacerdotesa ( sona una mica Indiana Jones, no?) ha oficiat el servei religiós en estricte suec, sense ni una paraula en alguna llengua intel·ligible,que ajudés a seguir l’ofici per parts dels pobres infidels vivaldians que ocupaven els seus seients a l’altar. Ha estat, un vist no vist: assaig-fica-canviar-se-ser felicitats-canviar-se-al cotxe….quin estrès!

Cap a Göteborg hi falta gent, que a les 14.30 ja teníem l’assaig a Vasa Kyrkan per al concert que tindria lloc a les 15.30. Dinar, ràpid, en grups! A tal efecte, s’han habilitat uns caporals que han portat els diferents grups a dinar, perquè no hi havia un sol local que pogués donar cabuda a la “vivaldiada” famolenca.

Vint-i-cinc minuts i ….assaig! Hem compartit el concert amb el Goteborg Kammer Chor que dirigeix el mestre Gunnar Ericsson, un nom molt respectable de l’inesgotable filó de directors de cors suecs que excel·leixen  per tot el país. Han fet un programa molt suec amb melodies populars harmonitzades de manera semi-improvisada, alternant poesia d’autors….suecs, clar. No hem entès res, però també hi ha bellesa en la música de la llengua, encara que no s’entengui el significat o, alguna cosa així…. qui no està content, oi?

El Cor VIvaldi ha actuat després i ha tingut molt èxit. Es diria que ningú esperava que un cor d’ Àfrica del nord, com el nostre, pogués excel.lir com ho han fet. Han estat molts els cantaires de l’altre cor que m’han felicitat efusivament, alguns d’ells amb llàgrimes als ulls….(que bé que es canta sobre el silenci compacte suec, els pianos són més pianos i els forts són encara més esclatants)

Hem tingut una visita inesperada! El senyor Guitart, clarinetista català (havia tocat amb en Josep Guardiola ( no l’entrenador!) amb Ramon Calduc i d’altres artistes famosos de la seva època),resident a Goteborg des de fa més de cinquanta-cinc anys i que vam conèixer a l´aeroport, recollint les maletes. Ha vingut expressament i no acabava d’ avenir-se del que havia escoltat . Què emocionant, absolutament inesperat, ens ha dit, amb els ulls humits.

Acabem ja! Ara ja no és tan divertit….ja no ens perdem i, a més, la Kicki avui ens ha regalat un mapa!!!

Ens estem fent uns homes i dones de món!!

Fins demà!

16 de novembre

Bona nit:

Un altre dia cansat. De fet, només començar, ja ens cansem i ho atribuïm al canvi d’aire, a la latitud o al canvi de moneda. Tant se val: el cas és que de seguida estem cansats i això és el que hi ha. Avui, com els altres dies, la jornada ha començat a la Brunsbomusikskolan ben d’hora, a les 8.00. No, no ens hem perdut,gaire, avui, i a l’hora prevista, ja erem a l’escola per preparar el concert que tindria lloc a la Nordhemskolan, una acadèmia semblant a la que ens hostatja, però en versió pecadora, és a dir, en versió pop.

El dia ha estat fred i plujós i quan hem arribat al nostre objectiu i hem vist la fortalesa que ocupa l’escola ( realment impressionant) les espectatives s’han disparat:

-La sala  serà enorme!

-Hi haurà piano de cua, no d’una cua, de  dues o tres cues!

-TIndrà bona acústica, uauuuuu!!!

Res d’això! No us ho creureu, però una escola tan gran com aquesta (mireu la foto!)només tenia una sala que potser en feia dues de la nostra ( vull dir la d’assaig vivaldià) amb un escenari minúscul i unes parets absolutament descuidades que demanàven una mà de pintura a crits. L’ambient era,com a mínim, curiós, i les pintes del personal, dubtoses.

Ni tan sols ens hem canviat. La veritat és que no tenia cap sentit fer-ho i tampoc crec que ningú ho hagués entès. Era un concert (illo) de lo més informal. Així i tot, ens ha sorprès la bona actitud dels assistents que, literalment, estaven a tocar del Cor i s’empassaven al director. SI això ho haguéssim fet a casa, segur que hauria d’haver cridat l’atenció al públic unes dues-centes vuitanta-dues vegades, però aquí no. Quan es posen a escoltar, el silenci és la norma i bé que ho agraïm!!

La Laia Joventeny ( Quitet) ( que aquests darrers dies ha estat i està “on fire”) ha estat nomenada directora general d’”ajust de pedal de piano que es mou  i posa molt nerviós al pianista ” i ho ha fet, com era d’esperar, amb gran professionalitat i mesura ( hauríeu de veure com treu el peu per tal d’evitar que li trepitgi….és impressionant) Els assistents han marxat ben contents d’escoltar-nos i nosaltres hem tornat, de nou, a la nostra base d’operacions per tal de procedir a retornar els nostres tendres infants a les llars que els donen refugi ( literalment)

Per acabar el dia, el “triumvirat”, acompanyat de la Marta, com a representant del S.V.U.N.C ( sindicat de vivis unificat  i nacional de Catalunya) ha sopat a casa de la Kicki Rosen, amb el  seu fill i el seu marit ( també compositor i arranjador) Les cases sueques són, en la seva majoria, ben acollidores: és com entrar  literalment en un decorat d´Ikea!

No es pot dir que, artísticament parlant, el viatge hagi resultat molt excitant. De fet, ahir va ser el gran dia, amb el concert a Vasa Kyrkan i, si molt m’apureu, amb el servei religiós del matí. La resta han estat actuacions de poca volada que hem procurat, com sempre, fer amb la millor actitud possible, però que no compensen gens els esforços que es fan ni, molt important, fan justícia al nivell del Cor, que mereix, sens dubte, millors llocs per donar a conèixer la seva feina. La vida és així….dona la sensació que, a vegades, estem travessant el desert. Potser algun dia, arribarem a un port amb millors condicions però, de moment, és el que hi ha!

17 de novembre

Bona tarda!

C’est fini! Amb la interpretació de la Sardana de les monges al Teatre de l’ Òpera de Göteborg, dirigida per la, fins ara, directora adjunta del Cor Vivaldi i, a partir de demà, ex- directora adjunta( la molt traidora  ha aprofitat la meva absència, per dirigir sense la meva benedicció…) ha culminat la brillant gira nòrdica del Cor Vivaldi, curulla de sales de concerts que, dempeus, han corejat el nostre nom fins a l’extenuació.

Com sempre, el matí ha començat a la Brunsbomusikklasser a les 8.00. Uns quants dels vivis han hagut de pringar a classe de castellà ( no sabem qui ensenyava a qui…entre nosaltres…perquè el nostre castellà, a “vesses cuesta d’entender, oi?”)

Els altres afortunats, descansaven, parlaven o jugaven a un interessant joc  del qual la “Quitet” n’és un mestre avançat:  és una aplicació anomenada     ” Toca- kitchen 2″en que el participant ha de donar a menjar uns menús a una sèrie de víctimes que ho passen francament malament en menjar-se les potingues, en aquest cas, mosquitils.

A les 09.00 han començat els actes de festeig de l’aniversari de la Bauli ( angelet…) que avui feia 11 anyets. La Margarita ha preparat un pastís fet de fragments de plum cake ( en suec, pastís es diu Kaka….quines coses….) tallats meticulosament  de tal manera, que semblava un pastís dels de reglament. La Bauli es volia amagar sota d’una rajola, però no ho ha aconseguit i ha bufat espelmes i tot, tot, tot!

De sobte:

-Vámonos! Que llegamos tarde!!!

-Cascos terreros!   A los refugios!!!! Las mujeres y los gnomos primero!!!! (a Suècia n’està plè de gnomos, que estan considerats éssers protegits)

Au,cap a l’autobús i….han arribat mitja hora massa d’hora!!!!!

El Teatre de l’Òpera de Goteborg ( no tot és Pichi Alonso aquí, eh,?)

és fantàstic. Es troba al costat mateix de l’aigua del port i té una acústica excepcional ( tal i com la nostra ja ex-directora adjunta ha pogut comprovar, acompanyada de la resta de traidors i traidores que també s’han amotinat…)

La Susan, la guia, ha rebut al grup amb un parell de “pinyols amb vibrato” que han estat rebuts, primer amb estupefacció  ( un pinyol a cau d’orella és mortal de necessitat: qui signa ha estat a punt de treure la massa del Mortadel·lo per contraatacar…) i després amb humor: clar! a un teatre de l’òpera la guia ha de fer pinyols!

La visita ha estat curiosa. Segons sembla, la guia no tenia coneixement del nivell del personal i els hi explicava, fins i tot, que a l’òpera l’orquestra toca al fossar….per sort tot ha canviat en ser informada que aquella comfraria de tendres infants, cantàven sovint al Liceu….

Per la seva part, l’Oscar s’ha posat a la màquina del temps i ha anat a la Universitat de música a classe de direcció, a veure si aquí a Suècia li ensenyen d’una vegada a dirigir, però la veritat és que la cosa està negra…

Ha tingut una trobada interessant  amb dinar inclòs,amb el professor d’aquesta especialitat que no era un altre que Jan Ynwe, el mateix director que havia dirigit el Rèquiem alemany de Brahms a Vasa Kyrkan

Mentrestant, els i les Vivis vivien el seu màxim esplendor a una mena de Baricentre que hi ha a Goteborg ( no tot és òpera ni fútbol, a Goteborg….)… allí….allí hi havia de tot!  Fins i tot cents de petits restaurants ( que no han pogut aprofitar, perquè la Kicky els havia fet dinar al Teatre de l’òpera com a “super-pobres” totals, a base de picnic confeccionat per tres dames “estropajosas” ( Pilar, Marta  Roca ( que pringa sempre, la pobra…) i Margarita) que voluntàriament van  fer els entrepans a altes hores de la matinada ( les 22 hores d’ahir) ( …) ….Senyor!!!! haurien pogut dinar com a personetes amb tota la comoditat…

Han comprat tant i tant, que alguns comerços han posat el rètol de “tancat per manca d’existències” i la policia ( com els de la Pipi Langstrumpf, recordeu?) posaven una mica d’ordre amb el personal justament dolgut i indignat per l’abús de l’esquadra catalana.

Quan ja no els ha quedat ni una corona a la butxaca, l’àrbitre ( la Margarita)  ha decretat el final del partit i cadascú se’n ha anat a caseta a descansar i seguir menjant, que demà….tornem a casa.

Bona niiiiiiit

18 de novembre

Bon dia!

Avui s’ha fet realitat un somni meu personal!! Bé, han estat  dos, de fet, però anirem per parts!

Quan aquest matí he sortit de casa per anar al pàrking a buscar el cotxe, m’he trobat a uns 80 metres de distància una senyora preciosa, amb uns ulls negres  de veritat, coronats per unes pestanyes que semblaven les de la Betty Boop i amb un cos absolutament estilitzat, com diria en Miquel Desclot, amb un cos de primala. Impressionat per l’aparició m’he quedat quiet uns instants i ens hem fitat l’un a l’altre.

– Em mira, he pensat, doncs existeixo!

Ella no ha dit paraula, però quan jo he refet la marxa, ha abandonat la seva posició talment com si volés  amb una agilitat increïble i, amb un cop de maluc, ha desaparegut.

Malpensats!!! Era la cèrvola més bonica que mai abans havia vist i mai de tant a prop! Veure animals tan bonics en llibertat i tan a prop de les cases m’emociona molt!! Quina sort que tenen a Suècia de tenir la natura tan respectada. Ja sabem que això no és possible a casa nostra… aquí: ave que vuela a la cazuela!

La següent sorpresa ha tingut lloc a l’aeroport, on el ritual de tornar el cotxe ha succeït de manera totalment fàcil. Absolutament cap problema. El mateix passa a tot arreu a Suècia. Potser no són molt apassionats, els suecs, però són molt professionals. Tan els del mostrador dels cotxes com  les noies o nois del cafè. Absolutament professionals i sempre amb un somriure i un anglès, perfecte.

Una altra cosa sorprenent és el silenci que es respira a tot arreu. Silenci al carrer, silenci a les cases, silenci als bars ( encara que estiguin plens!!!!!) silenci, silenci, silenci! Si voleu descansar les vostres orelletes, no ho dubteu; la vostra destinació és Suècia.

Ara ja tornem a casa, al nostre soroll. Tal i com  ja he dit abans, no ha estat,artísticament parlant, una gran gira triomfal. Llàstima, les vivis es mereixen el millor dels públics i els millors auditoris, però no ha pogut ser. Potser alguna altra vegada….però en tot cas, tot ha anat molt bé, no ha passat res de pes, ha estat una magnífica experiència vital i tot ha fluït. Vull felicitar a tothom: des de la més petita  ( bravo la nostra Marta Castelló: quina dona!!!) fins a la més gran (Lady Mountain de Windsor?)han deixat ben alt el nostre estendard. Les meves felicitacions per a vosaltres, pares i mares. Els pares i mares suecs n’han quedat molt impressionats.

Ara, tornem-hi que no ha estat res. Ens esperen els Pastorets del Liceu i el repte principal de la temporada: Un rèquiem alemany de Brahms. No està malament com a menú!

Crònica d’estiu

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Els festivals d’estiu, molt nombrosos i d’alt nivel a Catalunya, tenen un paper importantíssim en la vida artística de les agrupacions o solistes. El Cor Vivaldi, tal i com ja va fent des de fa uns quants anys, ha actuat durant aquest estiu a diversos festivals. La primera actuació tingué lloc a Niça, en el marc d’un peculiar festival anomenat Castellada (aií, com en català, perquè ja se sap que al sud de França el provençal és una llengua viva…) que se celebra en un bonic parc a l’aire lliure. En aquesta ocasió, per raons acústiques, el Cor actuà sota d’una arcada, on es podía aconseguir una sonoritat una mica menys ‘seca’. El públic, per contra, s’instal·là dalt l’escenari que l’organització havia preparat per als artistas (“Ils sont fous, ces catalans…!”). Acompanyats d’un orgue que s’hagué de canviar al darrer momentper un altre per questions d’afinació, (renoi quin espectacleun orgue, alt com l’armari de la iaia sobre d’un remolc, pels carrers més “xic” de Niça!) el concert es desenvolupà, malgrat les condicions, amb normalitat (amb gran èxit, que dirien els optimistes…)

En tornar de Niça ens esperaven tres concerts més. El primer a Sant Feliu de Guíxols, on es donaría les Vesperae Solennes de Confessore de W.A. Mozart, acompanyats de l’orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, així com l’Ave Maria de Holst i la Missa Brevis de Benjamin Britten, el segon a Perelada, a l’església del Castell i el tercer a Rialp, a l’acollidora església parroquial.

A Sant Feliu de Guíxols, seguint el credo de Sant Agustí, que deia que “Qui canta resa dues vegades” vam dedicar el concerta a Ramon Hernández, llavors ja molt malalt, així com a la memoria de Vicenta Magriñà, que havia traspassat feia pocs diez. Grans aplaudiments del públic que omplia de gom a gom la bonica església románica i gran actuació del Cor i dels seus solistes.

A Perelada, amb un programa amb orgue, piano i “a capella”, el Cor obtingué, a més del reconeixement del públic que omplia la bellíssima esglèsia, una fantástica crítica d’Antoni Batista a La Vanguardia: “musicalment madures”, on aprofitava per tocar el crustó alguns programadors que, deia, preferien “marinerets” a la maduresa de l’art de les “Vivaldis”.

Abans de Rialp, tinguérem encara temps per a participar en un simpossium de nens sobre- dotats (ja vam explicar que les nostres noies el que són és “sobretreballades”, però…) que comptà amb una excéntrica (i mai tan ben utilitzada la paraula) introducció d’un psico- científic- pedagog- animador- americà (tot ben mesclat, no pas agitat!) sobre una teoría de dos cientofics (a seques, sí) de la Universitat de Barcelona sobre viatages inter- espaials. La teoría, explicada per els seus creadors amb anterioritat al “show” semblava molt interessant i fins i tot clara. L’explicació “alla americana”, que pretenia deixar- ho tot molt clar, va aconseguir plenament el seu objectiu: ja ningú no entenia res de res (em sembla que fins i tot els cientofics van decidir retirar la teoría, perque ni ells mateixos l’entenien!), però, renoi, qun espectacle tan complet va mostrar el nostre amic! Música, dansa, mim, drama: l’art total!

Recuperats de tan magne aconteixement, abordàrem el darrer concert de la temporada: Rialp. En una bonica església parroquial amb una excel·lent acústica va transcórrer el concert amb un pçublic entregat des del principi que comptavaentre els seus efectius amb habitants de la vall d’origen ipsíac, com en Joan Grau, l’Eduard Mateo i l’Elisabet Peris (juntament amb la seva filla Carla, futura “vivaldiana”) que dediquen els estius (en sóc admirat testimoni) a la reconstrucció d’antigues edificacions per a la seva utilització com a segona residencia.

Com que en aquest món tot comença i tot acaba, finalitzà també l’etapa “vivaldiana” per a unes quantes de les nostres artistas. Com que no va ser posible fer els certificats que acrediten el se upas pel Cor, van rebre un llibre que, estem segurs, els proporcionarà ajut i consol durant els primers temps (els més durs) del post- vivaldisme: Com aprendre a estressar- se!

Una vetllada de jazz amb el Cor Vivaldi
Algú ha dit que el jazz és la més genuïna expressió musical del segle XX.
Veritat absoluta o a mitges, ningú no pot negar- li l’extraordinària força i poder evocador que té. És difícil no deixar- se seduir per l’atractiu de les seves melodies, la seva complexitat rítmica i, per si fos poc, la seva inesgotable riquesa harmònica. Irving Berlin deia que en sentir aquesta música les cames se li posaven en moviment!

Arran de la nostra estada als Estats Units, l´any 2004, vam poder copsar com n’és de present, el jazz, als curriculums musicals de les seves “high schools”. Recordem molt especialment una classe d’improvisació vocal en una petita localitat d´Oregon anomenada The Dalles, a una hora tan intempestiva com ara les 6,30 h del matí!
Influenciats per aquesta experiència realment original, difícil d´imitar, reconeguem- ho obertament, a les nostres latituds, vam decidir muntar un programa que tingués el jazz com a motiu conductor, sense que això signifiqués, necessàriament, la implantació d’uns horaris tan radicalment espartans… Malgrat que no improvisem i treballem sobre arranjaments escrits ( i molt ben escrits!) el llenguatge ens era del tot nou i hem hagut d´anar aprenent sobre la marxa.

Esperem que el programa que els presentem, amb els standards més famosos de tots els temps, els sedueixin tant com ho han fet amb nosaltres!

Carmen Posadas, la escritora
Carmen Posadas és, sens dubte, una de les més importants escriptores de l´actualitat. Aprofitant la seva assistència a l´estrena de l´òpera de Salvador Brotons, El mercader de somnis, basada en una de les seves narracions per a joves i infants, vam tenir l´oportunitat de mantenir l’entrevista que transcrivim a continuació.

– ¿Cómo ha llegado a relacionarse una escritora conocida con el mundo de la ópera?
– Yo creo que gracias a ti. ¿Qué quieres que te conteste? A partir de aquel lejano 23 de abril de 1998, en que apareciste por FNAC mientras yo estaba firmando libros y me propusiste la posibilidad de hacer una ópera de mi cuento, hasta aquí, que han pasado unos siete años… Viene a demostrar que, como decía santa Teresa de Jesús, la paciencia todo lo alcanza.
– ¿Qué ha significado para ti y cómo valoras esta experiencia?
– Ah, para mí ha sido algo totalmente nuevo. Una pasión muy singular. He tenido la suerte de que algunos de mis títulos se han llevado al cine o a la televisión, pero nunca a una ópera y la ópera es, sin duda alguna, el espectáculo total.
– ¿Qué opinas del resultado, fidelidad a la intención original, recreación u obra nueva e independiente?
– Me parece totalmente fiel a la idea que yo tenía, es decir, escribir una metáfora sobre cómo se cae en el mundo de las drogas y, alrededor de esta idea, se ha montado un espectáculo trepidante, lo que va mucho más allá de la idea que yo tenia cuando la creé.
– ¿Cuál crees que es hoy el papel de una escritora: para qué o por qué escribes?
– (Ríe) Pues, entre otras cositas, para poder comer cada dia, ¿no? Pero, un poco más en serio, lo que pretende todo creador es, de alguna manera y aunque suene un poco pedante, emular a Dios, ¿no es cierto? Quieres crear algo que no existe y, entonces, esto que parece muy soberbio es lo que nos mueve a todas las escritoras a hacer el esfuerzo tan ingrato de sentarse a escribir con la pretensión de que el resultado pueda trascender.
– Una persona con perfil diverso: escritora, modelo, presentadora de televisión; y, como escritora, literatura infantil y juvenil, novela, ensayo, guiones de cine…
– (Interrumpe) Bueno… lo único que no he sido es modelo, realmente… Aparece en internet, ¿verdad?… Pensándolo bien quizá unos diez minutos, porque me echaron… ¡Era malísima! Es la pura verdad.
– ¿Qué perfil crees que dibuja este conjunto? ¿Quién es Carmen Posadas?
– Carmen Posadas soy yo: es obvio, pero bastante difícil de contestar… Soy alguien que al final ha tenido la suerte de vivir del cuento. Algo bastante difícil.
– ¿Qué valoras en la vida, qué pretendes, a dónde vas, por qué quieres ser recordada… si es que quieres?
– Claro que quiero ser recordada, mentiría si dijese lo contrario. Todos los escritores somos muy soberbios. ¿Qué valoro en la vida? Pues hacer lo que me gusta y pasarlo bien haciendo lo que me gusta, cosa que no le pasa a todo el mundo… Pero, en todo caso, la sentencia divina “Ganarás el pan con el sudor de tu frente”, en mi caso, no se aplica de ninguna de las maneras.
– Finalmente, ¿en qué estás trabajando actualmente? ¿Qué proyectos tienes?
– Ahora mismo estoy escribiendo una novela que trata del mal, pero no el mal de los psicópatas, sino la maldad de los cuerdos, que es algo mucho más inquietante. Hoy en día todo se justifica, ¿sabes? Sí, es un psicópata, pero es que su mamá lo maltrataba de niño y le pegaba… No, nada de eso, mire, es que era malo, ¿comprende? Así de claro: antes de pegarle ya era malo.
Luego, el mal existe en sí mismo


Salvador Brotons, el músic

Salvador Brotons (Barcelona, 1959) és un dels creadors musicals més importants del nostre país.
Dins el quart cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi, ha estrenat la seva òpera, encàrrec del Cor Vivaldi, El mercader de somnis, basada en una narració homònima de Carmen Posadas.

– Ens pots parlar dels teus orígens musicals? Quina ha estat la teva educació musical?
– Vaig començar a estudiar flauta amb el meu pare, que ha estat flauta- flautí durant molts anys a l´orquestra Ciutat de Barcelona. Amb certes reticències, haig de dir, per part de la meva família, que malgrat tenir una tradició musical molt notable, no acabaven de veure clar que em dediqués a la música. Però el cas és que a mi em va agradar molt i…
– Hi ha un aforisme que diu que el compositor neix, no es fa. Què creus tu? Quines influències has tingut? Com has arribat a fer- te compositor?
– No tinc clar que el compositor neixi… penso que es tracta d´un procés evolutiu. Estudies música i finalment sents la necessitat d´escriure amb el llenguatge que domines (la música) i expressar els teus sentiments. En el meu cas, jo vaig sentir la necessitat d’escriure música molt aviat, de manera que quan vaig començar composició al Conservatori, jo ja tenia molt clar el camí creatiu i estètic que volia seguir (amb certa desesperació dels meus mestres, haig de reconèixer) i llavors, més que realment aprendre composició el que vaig fer va ser anar escoltant els consells que els diferents professors que vaig tenir em donaven, així com observar les obres dels grans mestres, que han estat, crec jo, la millor escola de composició.
– Salvador Brotons comparteix la seva activitat musical, en la seva doble vessant de director compositor, entre Europa i Amèrica. Quines són les diferències més notables quant a condicions, orquestres, públics?
– El funcionament de les orquestres és totalment diferent a Estats Units. La majoria funcionen amb empreses sponsors que permeten l’existència de l’orquestra. La competència és molt forta i els cal un gran esforç d’imaginació per tal d’aconseguir públic i mantenir les esponsoritzacions. A Catalunya, el funcionament és diferent, però pel que fa referència al públic, jo diria que tots els públics són iguals, exceptuant les peculiaritats. A Amèrica, per exemple, són molt entusiastes, però van al gra, i amb tres minuts d’aplaudiments ja en tenen prou, malgrat que són tres minuts d’ovació (si els agrada el que has fet, és clar). A Catalunya, no som tan intensos, però, en canvi, els aplaudiments els fem durar més.
– L´educació i l´ensenyament musical a Amèrica té una gran tradició. Creus que la implantació dels seus sistemes didàctics, molt més oberts, al nostre país seria factible i que podria canviar el panorama musical ?
– Crec que aquí, a casa nostra, també hi ha bones maneres d’ensenyar. Als Estats Units, el que sí que tenen son molts mitjans aplicats de forma molt pragmàtica. No obstant això, també tenen fallades. En aquest sentit, penso que l’antic sistema d’aprendre música que teníem a Catalunya no donava tants mals fruits com això i, en canvi, vam procedir a desmuntar- ho tot sense miraments de cap classe, sense que estigui clar que el nou sistema és definitivament molt millor. A Amèrica el que sí que és infinitament millor que a casa nostra és l´ambient musical a les escoles i universitats, amb uns mitjans absolutament estratosfèrics per al nostre país.
– Amb quin tipus d’obres et sents més còmode a l´hora d’escriure?
– Personalment, si pogués escriure només obres grans com ara òperes, simfonies, etc… em sentiria molt realitzat. Malgrat que també m´agrada escriure música de cambra, em considero un compositor eminentment simfònic.
– Quin és el teu mètode de treball? (tecnologia, piano, etc.)
– Cada dia una mica! Treballo al piano, i del piano vaig directe a l’ordinador. El que passa és que com que passo tantes hores als aeroports i als avions, aprofito el temps que d’altra manera seria temps perdut, per escriure, o si més no, per elaborar el planning de les obres que posteriorment escriuré. En aquest sentit, i potser costarà de creure, agraeixo molt quan l’avió surt amb retard, perque penso, mira! una hora més per escriure o per revisar tal partitura o per estudiar el proper concert!
– Els lectors d’El fil que coneguin una mica la teva obra, observaran que, en la seva major part, s´hi troba una inefable flaire catalana. Hi estàs d’acord? Busques conscientment una certa identificació “nacional” de la teva música?
– La terra marca molt! És veritat que en la meva música s’hi poden trobar alguns elements, rítmics sobretot, que hom podria qualificar de catalans, però no ho busco realment, en tot cas, em surt de manera espontània.
– Pot un compositor de música “culta” viure de la seva música?
– És molt difícil, jo no en visc pas! Visc més de la direcció que de la composició.
– És molt curiós veure com està de poc considerada la creació musical… A tall d’exemple, quan demano una quantitat per a una composició, la majoria de vegades la resposta és que és massa car. En canvi, per dirigir una orquestra durant una setmana, puc demanar molt més i fins i tot ho troben barat! Quan, en realitat, la feina que demana una composició és infinitament superior a la direcció de qualsevol obra.
– Quins són els projectes que t´esperen en un futur immediat?
– Moltes coses com a director, sobretot a Amèrica, i com a compositor tinc pendent una estrena a Israel per al mes de novembre d’un concert per a percussió, un concert per a tenora i orquestra, la quarta simfonia.
– Amb El mercader de somnis, has treballat per tercera vegada amb el Cor Vivaldi. Quina opinió en tens?
– Aquesta vegada, sens dubte ha estat un treball molt més intens que les anteriors, en què vam fer obres de Strauss i Britten. Ara es tractava de donar, sota la meva direcció, un obra meva i el mínim que puc dir és que el Cor ha estat excel·lent!
– Per finalitzar, Salvador, a què creus que és degut que l’experiència musical a IPSI no s’hagi repetit a cap altra escola?
– Això és perquè la música és la darrera cosa en la nostra societat! Quan s’han d’efectuar retalls a les inversions, la primera en rebre és sempre la música. Ara bé, veig que a IPSI les coses són diferents i que hi ha un autèntic interès per obtenir resultats sempre millors. Que sigui per molts anys!

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca