Author Archive

corvivaldi

This information box about the author only appears if the author has biographical information. Otherwise there is not author box shown. Follow YOOtheme on Twitter or read the blog.

Activitats del Cor Vivaldi- gira francesa

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Amb una master-class per a directors de cors i un concert al Petit Théatre de la ciutat portuària de Le Havre, el Cor Vivaldi inicià el 10 de maig una gira de deu dies pel nord de França.
Davant d’un públic molt nombrós, entusiasta i sumament respectuós, el cor oferí set concerts a diverses localitats del nord-est, organitzats per Monsieur Pierre Leduque, president del moviment musical Musiques et Jeunes en Hainnaut, que procura promoure la música a les escoles. Així, en la majoria dels concerts, la primera part anava a càrrec d’un macro-cor de nens d’entre set i onze anys que interpretaven cançons expressament compostes per a aquestes audicions, mentre que a la segona part era el Cor Vivaldi el que quedava tot sol dalt l’escenari.

A part d’aquestes sessions didàctiques, també hi hagué lloc per a concerts tradicionals amb cor i orgue, com el de Wambrechies, dins el marc d’un festival que dirigeix l’especialista en música antiga Jean Claude Malgoire o, ja en el camí de retorn a casa, el de Beuvrais (en una sala de concerts preciosa en mig de la natura) i el de Viviers, a la catedral més petita d’Europa, en un poble de la Provença que recordava molt el de la pel·lícula Chocolat.

A Viviers es produí una anècdota curiosa quan en acabar la primera peça el públic no aplaudí i es mantingué en un silenci d’aquells que es poden tallar. Aplaudiren a la fi de la primera part perquè esperaven que el director es girés i, com que el director esperava els aplaudiments per girar-se i saludar, no hi va haver ni una cosa ni una altra.

El Cor Vivaldi a Àustria

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

Per a tots els músics del món, Viena és la Meca de l’art musical.Una actuació a la capital austríaca, que compta amb tants i tants fills il·lustres, té un valor extraordinari, perquè un èxit amb l’exigent públic vienès és gairebé una consagració.

Viena té dues grans sales, la més coneguda és la que arriba cada any als nostres televisors, la coneguda com Musikverein. L’altra, no menys important, és la Wiener Konzerthaus, una sala construïda a principis del segle XX, i que consta de diverses sales de concerts, per a música simfònica, cambra, conferències. A la gran sala de la Wiener Konzerthaus, que compta amb l’orgue més gran d’Europa, tingué lloc el concert del Cor Vivaldi (reduït, en aquesta ocasió, per exigències del programa a només catorze membres) amb l’Ensemble Elyma dirigits tots per l’argentí Gabriel Garrido en un programa integrat per música escrita sobre textos de Sor Juana Inés de la Cruz, la gran poetesa coneguda com el Fènix de Mèxic o la Desena Musa (una gran dona, la tal Juana! Penseu que per tal que no la caséssin amb qui ella no vulgués, va decidir fer-se monja i a la seva cel·la, hi tenia 10.000 llibres de totes les arts i ciències. Fins i tot hi tenia un telescopi!!)

El concert, amb una sala plena de gom a gom ( unes 2.000 localitats) clausurava un cicle sobre música espanyola que dies abans havia inaugurat en Jordi Savall i que portava per nom… Viva Espanya!
Sota aquesta patriòtica denominació, molt acord amb els temps que vivim, el concert assolí un èxit apoteòsic. Igual que quan el vam fer per primera vegada a Ambronnais en una abadia plena també de gom a gom i igual, igualet que a Barcelona, on amb prou feines vam fer mitja entrada a la sala polivalent, després d’haver-nos canviat de sala, perquè a la simfònica hi hauria hagut eco…
Malgrat el nom de Villancicos de Sor Juana, que d’alguna manera comporta pensar en música avorrida, aquesta és una música molt atractiva. Per començar, les arrels folklòriques hi són molt presents i en peces que són eminentment religioses es pot observar la coexistència de la música europea del segle XVII amb la música autòctona sudamericana.

Com sempre que fem coses amb Elyma, l’èxit va acompanyat d’unes llargues, larguiiiiiiissimes sessions de treball que no deixen temps per fer el turista. I és que la bona música vol treball, serietat i concentració:
-Che Gabriel, sho toco el órgano o el clave?
-Sho no canto, no tengo vos…pero cuando se cobra, aquí?
-Hay que shamar a otro cantante!
-Laboriamo tutti con professionalitá, signori! Questo pezzo non suona insiemme!!
-Si el coro canta este fragmento sho no canto….sha me han quitado muchos fragmentos….
-El cor, que canti més clar, que no se sent prou!
-S’il vous plait, comment je doit faire pour commencer a l’heure?
Sort que com que ja ens ho sabíem, i ells acabaven de fer un concert amb el mateix programa a Lausanne (sense nosaltres), amb només 12 hores d’assaig en vam tenir prou…
Malgrat els metòdics assaigs, diumenge al matí a les 9 ja érem tots a la Hoffburg Kapelle, on els Petits Cantors de Viena canten a la missa. Pel mòdic preu de 3.500 ptes es poden sentir, però veure´ls no, perquè canten a dalt d’una tribuna i per tant queden ocults a les mirades indiscretes. Tenint en compte el raonable preu de l’entrada, vam decidir de comú acord que ens quedaríem a l’entrada i els veuríem pel sistema de video. En acabar la missa, formen tots a les escalinates durant 10 segons per tal de poder ser fotografiats pels turistes que, si poguessin se n’emportarien un a casa: són tan decoratius, aquests nens! Quan trenquen files, es deixen fotografiar sense cap mena de problema. Són autèntiques estrelles i ho saben, sí senyor!

El dilluns, darrer dia de la nostra estada, i sota un fred molt austríac, el dediquem a petites compres i a fer una visita al Palau Augarten, seu del Petits Cantors, on abans d’entrar el director allissona les cantores:
-I recordeu, no els deixem en evidència, ells no tenen la nostra gloriosa tradició ni les nostres luxoses condicions de vida…
No vam necessitar deixar-los en evidència: Herr Gregör, un amable “cicerone” que ens portà per totes les instal·lacions , ens posà les dents llargues quan entrà al detall:
-Tenim 22 pianos de cua, 34 sales d’assaig, 4 cors, dos dels quals estan de gira en aquest moment…
Ens fem la fotografia a l’escalinata del Palau i, apa, cap a casa hi falta gent.
-i així, aquí hi vivia la Sissi? -Pregunta candorosa la petita Gisela-.
-No dona, no! Que no ho veus que això és el Palau Augarten?

I és que en tan poc temps no es pot assimilar tot. Caldrà tornar-hi aviat, però la pròxima vegada amb tot el cor.

El Cor Vivaldi a l’Argentina

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

El Prat, aeroport.
Dimecres 13 de setembre. 17.00

– Tornarem amb el primer premi, o no tornarem!!! (sempre diu el mateix, l´Oscar…)
Alguna llàgrima descontrolada s´escapa galtes avall, són molts dies, és molt lluny, i al mig hi ha l’Atlàntic… I si els agafa la morriña? Pobretes, tan petites, i tan lluny de la seva llar…
I és que anem a l´Argentina: el viatge més llarg que mai ha fet el Cor Vivaldi (20 dies) i el més llunyà. Visitarem La Plata, Mendoza, on participarem al 1r Concurso Internacional Niños Cantores de Mendoza, Córdoba, Iguazú i Buenos Aires. Hi anem amb avió, of course, que com tothom sap és un mitjà ràpid, modern i, sobretot, confortable (??)

Tretze hores passen ràpid i, hop!, després d´una breu escala a Sao Paulo (Brasil), toquem terra a la immensa ciutat de Buenos Aires. En arribar a La Plata (a 80 km de la capital), el fred ens deixa garratibats! Afortunadament tots hem seguit les consignes donades i portem tota classe de prendes d´abric que van desfilant a mesura que el fred ataca ( i ataca!!).
– Che, e linda La Plata.
– Ete… pues sí, muy linda…

No trobem la “lindeza” enlloc, excepte en l´amabilitat de la gent. Mireu si són amables que, quan vas a un bar, el cambrer ve a demanar-te el que vols prendre “de motu propio” i fins i tot somriu!! No ho intenteu pas aquí a qualsevol lloc… Ah! I tenen molt de sentit de l´humo; fins i tot entenen les bromes de l´Oscar !! …i això que a l´Argentina ho estan passant molt malament. Als anys 50, Argentina era un país dels més rics del món i la gent hi anava a fer fortuna; ara, en canvi, no saben què fer per tal de sortir i anar on sigui, fins i tot a Espanya!

Acollits pel cor del teatre argentí de La Plata hi estem tres dies. Els primers dies costa de superar la jet-lag (la pocket-lack, per culpa del canvi, simplement no se supera..) i, per exemple, a les 3 de la tarda, molts de nosaltres aniríem de gust a ocupar el seu lloc als braços de Morfeu.
Buenos Aires acull el nostre “debut”. LLoc: el Club Español. Al saló Alhambra (i olé). “Hoy: Els petits enfants de Cataluña” (sic).

El local és de “rancio abolengo”, aranyes (de cristall i de les altres…), estàtues, catifes i fins i tot algun califa de quan l´Al- Andalus…

Amb la presència de distingides personalitats del món de la política (com el nosequè del Partido Popular: “¡Recuerdos a José Mari, hombre!”) i alguns espanyols residents a l’Argentina, el concert és tot un èxit, i és que el públic participa sense complexos. Si els convideu a preguntar, pregunten! A la fi del concert vénen solets a felicitar-te i si ets un cantaire, et diuen maestro, i si ets el director, et diuen egregio profesor, i si ets capità de vaixell, et diuen almirante. Saben tractar la gent, sí senyor!

A La Plata hi fem un concert (al Centre Islas Malvinas: poca broma amb el tema, eh?) i participem a l´entrevista radiofònica més increïble que mai s´hagi imaginat ningú, i en directe. En un estudi pensat per a 5 persones n´hi havia 40!!

El concert al Centre Islas Malvinas té una presència sorollosa d’antics emigrants catalans que demanen com a bis el Virolai, que és ofert en versió “turbo” (una sola estrofa, no en recordàvem més).
L´endemà, adéu i moltes gràcies. Ara, cap a Mendoza, a participar al concurs, a passar nervis! En arribar: rebuda triomfal! Els nois i noies que ens acullen a les seves cases, ens aclamen com si fóssim estrelles del rock: Mariona!! Carlota!! Mireia!! De sobte, dotzenes de ficus, i d´altres arbres autòctons, creixen a peu d´avió. Miracle? No! Som nosaltres que utilitzem les disfresses d´urgència, per a quan la timidesa ens encongeix…

Mendoza es troba a peus dels Andes. Només en arribar, el viatger queda tranquil·litzat per un bonic cartell que diu: “Procedimiento durante un terremoto”. Convenientment acomodats amb les famílies que pertanyen al cor de Niños Cantores de Mendoza (fantàstic cor!!) ens adonem que allò és tot un altre mòn.

Els edificis són baixos (és clar, els terratrèmols) i a tots els carrers passa una mena de canalet amb aigua. Has de caminar amb compte: uns forats enormes fan desaconsellable la ciutat als curts de vista (el pobre Rompetechos tindria els seus dies comptats, a Mendoza!).

Visitem Uspallata, petit poble situat a la pre-cordillera andina, on donem un “concert” per als nens de l’escola local. El viatge és una pura delícia. Sortim 40 minuts tard i ens hem de posar 3 en seients on només n´hi caben 2. Sort que estem primetes… En arribar a Uspallata, un mural ens situa: “Dios las puso allí para que fueran argentinas” (les Illes Malvinas, és clar).

-Un moment! I el concert?
Vam cantar, sí, però ningú no escoltava…allò era …

De tornada a Mendoza visitem un poblat huarpe (una de les tribus que vivien als Andes i que eren molt pacífiques) on trobem llamas y guanacos que antigament omplien aquelles contrades. L’endemà realitzem una bona intervenció al concurs del vespre, on rebem els aplaudiments del públic i les felicitacions del jurat, i un magnífic concert a l´escola dels Niños Cantores, on un públic integrat per nens de 10 i 11 anys escolten i aplaudeixen en un clima de silenci que només es pot veure i sentir a les grans sales del “món mundial”.
La decisió del jurat es fa esperar, però és immillorable: 1r premi de Cors Infantils, Premi del Públic, 3r premi (inmillorable?) a Folklore i, com que tenim la puntuació més alta de tot el festival, Gran Premi de la Província de Mendoza.

L’endemà, cap a Córdoba. Ens esperen la Gabriela Zabala “y sus muchachos”. Ens han preparat 3 concerts, un per a cada dia.

Un, dos i tres. Els dies cordobesos s´acaben molt ràpid. A remarcar el bonic concert ofert al Foyer del Teatre de l’Opera. Entre el públic tenim el director de l’orquestra del teatre.
-¿Qué hace esta gente cantando aquí? ¡¡Deberían de cantar en la gran sala!!
-Muchas gracias, maestro, pero es demasiado tarde. ¡Nos vamos a Iguazú!

Ens allotgem a la part brasilera, que és molt més barata que la part argentina i que té molt millors infraestructures. Visitem la famosa presa d’Itaipú i les cascades d’Iguazú, que són un somni, una “passada” i no hi ha paraules per descriure-les. Pot haver-hi res més tan bonic, al món? Només ho entendreu si hi aneu: aneu-hi!!

Buenos Aires ens espera de nou i també el concert més important de la gira. Organitzat per Gas Natural que, gràcies al senyor Miquel Ribas (president del consell d’administració d’IPSI) i les seves gestions, ha esdevingut el motor d´aquest viatge. El concert tindrà lloc al Casal Català i hi ve molta gent convidada especialment. El públic és, com sempre, molt amable, però amb una excessiva dependència del telèfon mòbil, que va acompanyant les nostres cançons fins que l´Oscar els fa, a propòsit d´unes cançons de Poulenc, un comentari irònic sobre el tema, que encaixen amb el proverbial sentit de l´humor argentí: riuen la brometa i pengen el telèfon.

L’endemà tenim un casament al Palacio de Sans Souci. Quan hi arribem, encara no saben si faran la cerimònia a l’aire lliure o a dins. Plou i es fa a l’interior. Va ser molt millor així, fins i tot ens van poder sentir! Diumenge, dia de tornada, gaudim d´un tour guiat. Fem una parada al barri de Boca (tangos, futbol, cases pintades) i contemplem tota la ciutat. Molt bonica i molt, però que molt, gran.
A la tarda: cap a l´aeroport! Dins l´avió, la tripulació saluda “al invicto Cor Vivaldi”.
Ja som a casa! Madrid (??). I, per celebrar-ho, ens retrobem amb aquella simpatia tan i tan nostra. Sabeu què? Pretenen que un de nosaltres torni en un altre vol tot sol. Finalment, tot s’arregla.

Barcelona! Ara sí que som a caseta. A l’aeroport ens esperen els pares i mares que han fet pancartes i han inflat globus i…
– Mira, falten tres maletes, que curiós…
I apa, a esperar! No arriben i, per tal de no fer esperar més, sortim sense les tres maletes. Rebuda triomfal, fins i tot ha vingut el senyor Vidal i Gayolà i el senyor Ramon Llorens, de la Generalitat, acompanyant el senyor Amorós. L’aeroport és tot un clam!!
– Et veig més prima! Et veig més grassa! Has crescut! T´has encongit!-Com, però no t’has afaitat, durant els 20 dies? (hem dit que teníem dos nens?
– Au, a estudiar, s’ha acabat la bona vida! (graciós…)
– Adéu! Hola! Felicitats! Benvinguts!
El viatge s’ha acabat. Estem segurs que l’experiència serà recordada durant tota la nostra vida i que la marxa del cor se’n veurà influenciada. Ha estat immillorable.
-Sí, però… i les maletes?
Les maletes, “mañana”. Mira que fer tants i tants quilòmetres i no perdre’n cap! I és que només a casa van saber-hi posar l’emoció final!

 

Una col·laboració enyorada

Written by corvivaldi on . Posted in Cròniques Vivaldianes

La Coral Rella, cor de pares i amics d´IPSI que buscaven un director, va ser el meu primer contacte amb l´Escola.En Joan Rodà, el seu director, havia decidit que un canvi era necessari i convenient. Corria l´any 1983. Dos anys més tard, em vaig trobar treballant com a professor de música a IPSI i tenint com a company en Joan, malgrat que no vam tenir una relació d´amistat fins l´any 1992, en què li vaig proposar que el treball de 2n de composició que cursava amb en Carles Guinovart al Conservatori, el fes pensant en les forces disponibles a l´escola: el Cor Vivaldi, el Cor Mozart i un ja llavors magnífic pianista, alumne de 8è d´EGB, anomenat Josep Buforn.

En Joan no s´ho va fer dir dues vegades i s´hi va posar de valent i, sobre textos propis basats en Plató, Aristòtil i d´altres filòsofs, va escriure un magnífica cantata anomenada Oh, música, que parlava de la visió que despertava la música als antics filòsofs. A partir d´aquí la nostra relació es va enfortir i donà com a fruits musicals una nova peça; Jocs d´aigua amb la qual aconseguírem el 2n premi al Festival Internacional de Cantonigròs, l´any 1995 i que aquell mateix any enregistraríem. Iniciàrem llavors un projecte de composició d´una òpera sobre un conte de Francisco Pesqueira: Raons d´estat.

En Joan treballà amb en Paco colze a colze durant gairebé un any i aconseguí una obra de gran nivell però de dificultats tècniques i de concepció musical superiors al nivell del Cor Vivaldi d´aleshores i no va ser possible interpretar-la, tal i com era el nostre desig. Vam continuar col.laborant plegats i a finals de 1996 apareixien unes cançons de Nadal per a cor de veus blanques i piano que es van enregistrar a TV3 i van ser televisades la nit de Nadal d´aquell any al Canal 33.

El darrer projecte, en el qual en Joan tenia posades un munt d´il.lusions, eren unes cançons populars harmonitzades per a un treball divulgatiu. El dia abans de morir, el senyor Amorós i jo el vam anar a visitar a Arenys, on tenia la seva residència i, malgrat trobar-se molt malament es volia aixecar del llit per pujar al seu estudi i ensenyar-nos les darreres notes que havia escrit. No li vam deixar fer-ho, és clar, i la mort, que vindria aquella mateixa nit, deixà inacabats els pentagrames que ell s´esforçava a omplir malgrat el dolor que el perseguia a totes hores i que no el deixava viure.

El Stabat Mater de Pergolesi, música coral, la música que ell més estimava, el va acompanyar a l´hora del comiat, unit en intima comunió amb l´estima i l´admiració de tots els que vam tenir l´honor de gaudir de l´escalf de la seva amistat.

Margarita Cabero (mànager del Cor Vivaldi) • corvivaldi@ipsi.cat • +34 93 453 65 59 / +34 699 44 34 54

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca